Quan arriba l'estiu, comencem a veure algunes de les fastigoses propagandes de la cultura de l'aprimament i la necessitat quasi celestial d'entrar en un biquini perfecte. Tant es val que siguis l'última formiga de la cadena o una líder executiva, una jove o una dona gran, de l'ètnia que siguis o dels orígens més diversos: has de cabre al banyador de la manera que et recordaran múltiples marques de roba. Encara que aquest debat fa temps que està sobre la taula i ja hauríem de començar a superar, encara és un dels reptes que, cada estiu, em posen davant del mirall a mi i a milions de senyores que veuen que, un cop més, no ho aconseguiran. No tindran el cos biquini que s'havien proposat, que esperaven que, engolint aquelles sopes de verdures estranyes i anant al gimnàs cada dia de la setmana, encara que només sigui per córrer una miqueta, podrien arribar a assolir.
Podríem dir que ningú hi arribarà, al cos perfecte, però el problema és que hi ha algunes persones que sí que hi arriben. Són les dones primes, modèliques i que han estat beneïdes amb el do de l'adequació al cànon de l'època. També les dones riques que, malgrat no tenir el que s'ha considerat com a cos ideal, poden pagar moltíssimes operacions, dietes i entrenadors personals que les ajudaran a encomanar-se a la mare de Déu de les penitències per poder arribar a l'objectiu marcat.
"Ni les unes ni les altres en tenen la culpa, dels cànons estètics que se'ns han instaurat"
Aquestes dones que es posen banyadors microscòpics i semblaran les dones dels anuncis, i es passejaran per la platja i tothom es girarà i lloarà (de manera positiva o amb els ja usuals comentaris violents) els seus cossos al Sol. Són les mateixes noies que jo em mirava des de la tovallola, de petita, pensant que un dia, quan fos gran i fes molt esport, podria arribar a assemblar-m'hi. Les noies que moltes de les meves amigues han intentat ser algun cop, pensant que així s'acabarien els seus problemes de confiança personal i podrien, per fi, brillar. Les noies que em semblava que eren molt felices i se sentien molt bé amb el seu propi cos, però que també tenien els seus complexos.
Ni les unes ni les altres en tenen la culpa, dels cànons estètics que se'ns han instaurat. Totes elles són filles de la fortuna: les primeres, per encaixar; les segones, per no fer-ho. Per això, i malgrat anar en contra d'uns instints reforçats per un context social que no ajuda gens i per una sensació de no valer prou per no estar prou bona, he arribat a la conclusió, gràcies a les feministes però també d'un treball personal molt gran, que el millor que puc fer quan vagi a la platja és fer veure que estic molt segura de mi mateixa. Fer-ho veure amb totes les meves forces per transmetre el missatge que, malgrat que no sigui cert en la major part de les vegades, estic molt a gust amb el meu cos. Explicar a les meves cosines petites que estimo al meu cos i que no em fa res que no s'adeqüi als cànons establerts. Dir a la meva àvia que oi tant, i és clar, que pot fer topless, a la seva edat. Recordar a la meva mare que encara que se senti més còmode amb banyador, no cal que aquesta sigui la seva única opció. Mirar-me les estries del cul i pensar que val més que m'hi acostumi perquè això no anirà a millor.
Davant la pressió estètica, no n'hi ha prou amb criticar-nos i reivindicar que no hi ha cossos perfectes i imperfectes, sinó que cal destruir aquesta idea i deixar de jutjar els nostres cossos. Fa uns mesos vaig sentir a dir això del body neutral, i penso que, de moment, pot ser una bona solució transitòria. Les solucions no són solucions per sempre, però poden funcionar una temporada. Fins que aprenguem que, a la platja, s'hi va a gaudir amb les amigues, a fer broma amb la família i a nedar fins que la pell ens quedi arrugada.