02
de Maig
de
2014
Act.
02
de Maig
de
2014
Roma caput mundi, Roma cap del món, era l'eslògan llatí de la capitalitat de l'antic imperi. Al País Basc, Rosa Díez, quan era consellera de Turisme en un govern presidit pels seus dimonis nacionalistes, va engiponar l'eslògan "Ven y cuéntalo", després substituït per "Euskadi, saboréala", en clara al·lusió al territori amb més estrelles Michelin per metro quadrat i habitants. Anar a Bilbao són quatre hores i mitja de tren des de Barcelona, i unes cinc a tot estirar en cotxe; tant aquí al costat que si poden evitar aterratges en picat al nou aeroport de Loiu, s'estalviaran ensurts i veure un clònic més de Santiago Calatrava. Si em fan cas i hi van, però, centrin en la ciutat, en altres articles els recomanaré altres indrets d'Euskal Herria.
Bilbao és molt Bilbao i val més esmerçar-hi tot un cap de setmana, que anar amunt i avall per acabar no veient res. Els bilbaïns són molt patriotes de la seva ciutat, que anomenen el botxo, que vol dir enclotat, i els acudits sobre ells i les seves característiques tòpiques, altes en testosterona, són molts i molt divertits. La pel·lícula taquillera Ocho apellidos vascos viu d'aquesta trama humorística; si no l'han vista, no se la perdin. Els bilbaïns, diuen, són els únics habitants del mapamundi que neixen on volen.
El barri antic de Bilbao és d'una gran bellesa, amb el toc de les tribunes per protegir els balcons del xirimiri, la pluja fina dita en castellà calabobos. El nucli dur són les Siete Calles o Zazpi Kalea. En una d'elles, el carrer Ronda, una placa recorda que hi va néixer Miguel de Unamuno, que va escriure un desconegut llibret titulat Imágenes de Bilbao, en el que explica les vivències de la seva infantesa, amb les dramàtiques evocacions del bombardeig carlí de 1873, que el va tocar ben de prop. La seva novel·la Paz en la guerra és una obra mestra.
Els set carrers circulen al voltant de la Ria del Nervión o Ria de Bilbao, que travessa la ciutat en un bellíssim traçat després de la urbanització posterior al tancament de les velles drassanes, i que té el seu buc insígnia en el Museu Guggenheim: buc insígnia literal, perquè Frank Gehry el va dissenyar imitant un vaixell que creua el Pont de la Salve, més enllà del qual els antics transeünts ja perdien de vista el centre urbà i resaven l'oració a la Verge de Begoña perquè els protegís de la boscúria i la foscor. El Guggenheim val la pena per ell mateix, típic edifici escultura amb la característica epidermis de titani, però a més a més té una interessantíssima col·lecció plàstica, amb bons Warhol, i l'exposició permanent de Richard Serra, amb peces ciclòpies d'acer, "La matèria del temps", que permeten la interacció amb els visitants. El Museu de Belles Arts també es val una parada, amb bones teles del figuratiu autòcton.
Cultura a Bilbao
On no arriba el titani en el qual s'emmirallen els encontorns, el Guggenheim rima amb les argiles veïnes de la Universitat de Deusto, just al davant. D'allà, on s'ha format mig Euskadi a redós dels jesuïtes, alguns coneguts després de canviar els hàbits pels de la política com Xabier Arzalluz, pot arrencar un passeig fent cabotatge per la Ria. Boi seguint-la s'arriba al Casco Viejo, deixant enrere l'Ajuntament, amb una impressionat peça de Jorge Oteiza davant de la façana, i arribant al teatre Arriaga, modernista, al capdavall de la rambla de l'Arenal, i fer port a l'església de San Antón.
La gran església bilbaïna és naturalment Begoña, la patrona, seu episcopal, però no es pot deixar de veure San Vicente Mártir, als jardins d'Albia, al costat de la casa on va néixer Sabin Arana i on ara s'ha bastit la moderna seu nacional del PNB. La sagristia és espectacular, i si aconsegueixen que els deixin clissar la col·lecció d'ornaments antics, veuran quanta bellesa vesteix velles litúrgies, amb excel·lents capes pluvials en una terra en la qual la pluja és paisatge.
Una altra diguem-ne església és "La Catedral", com anomenen a l'estadi de San Mamés, un sant però, que no té cap èxit com a nom de pila. Explica monsenyor Uriarte, bilbaí del centre, que quan el seu amic Javier Clemente el va anar a veure a Zamora, quan hi era bisbe, va preguntar en un bar on era la catedral, i se'l van prendre a broma: "Clemente, com pot preguntar vostè on és la catedral!". El nou San Mamés és també un prodigi del disseny arquitectònic.
Tot el senyorial Bilbao de l'Eixample és també, evidentment, continuació del passeig, amb esment del complex de la Alhóndiga, un centenari magatzem de vins, avui espai obert ple d'imaginació constructiva deguda a Philippe Starck. I a dins, com no podia ser d'altra manera, un gran restaurant, el Yandiola.
Gastronomia basca, imprescindible
Arribats a tan imprescindible capítol, vull anar més enllà de guies i recomanar-los llocs tradicionals, que conec bé i en dono fe, els llocs on van els de Bilbao, que poden imaginar-se que tenen totes les garanties de qualitat i quantitat, que són gent que sempre té un budell disponible. Anotin.
Bar restaurant Lekeitio, una barra popular amb poques taules i una foto dedicada de la llegendària davantera de l'Athlétic: Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gainza. Excel·lent cuina tradicional i pintxos, només migdies; és al breu carrer Diputación, que creua la Gran Via. Casa Rufo, una xarcuteria colmado molt bonica amb taules, al carrer Hurtado de Amezaga, 5, prop de l'estació d'Abando. També tradicional, extraordinari, és l'Urrejola, a la plaça de la Casilla: el millor bacallà al pil-pil de Bilbao, segons el bon govern que em pot donar haver assistit com a jurat a concursos de tan saborosa emulsió; però també besuc a la graella amb el genial refrito, uns pebrots farcits de txangurro amb una delicada salsa blanca.... I el Bilbao anglòfil del clàssic Guria, Gran Via, 66, on el plorat Jenaro Pildain, "el rei del bacallà", ha deixat escola i una degustació de tots els colors del bacallà, pil-pil, biscaïna, ajo arriero i club ranero. "Bacalao" és una de les poques paraules que el castellà ha pispat de l'èuscar, segons l'acreditada marca Real Academia Española.
Dels nous, boníssim i elegant el Porrue, Alameda Rekalde, 4. Tenen brasa de carbó però l'adoben amb fórmules magistrals de la cuina molecular. No poden faltar les tapes del Cafè Iruña, un edifici preciós de sabor noucentista, d'aquells que a Barcelona se'ls ha cruspit el "progrés", al carrer Berastegi, a tocar a la plaça dels jardins d'Albia, davant de Sabin Etxea i Sant Vicente. El Cafè La Granja, a la veïna plaça Circular, també és un tresor arqueològic.
Que vagi de gust però, això sí, no deixin que els encolomin el txakolí de Biscaia sota cap concepte; el fan en la seva eterna conflagració piqui amb els guipuscoans. Si volen txakolí, el de Getaria, i si hi ha el Txomin Etxaniz, passin de llarg altres marques.
Allotjaments cèntrics són l'Hotel Ercilla, al carrer del mateix nom, a l'Eixample, el Carlton, a la plaça Moyua, i el Barceló Nervión, davant de la Ria i el Guggenheim. L'Ercilla és un dels hotels més clàssics de Bilbao, de gust British, com el Carlton, edifici històric amb una preciosa peixera, que va ser seu del Govern basc i ha estat escenari de reunions polítiques tan importants com la I Conferència de Pau de cara a posar fi al terrorisme. El Nervión, renovat el 2013, té bones vistes a la proposada caminada seguint la llera i és allò que se'n diu a prop de tot arreu, amb preus molt ajustats de rang de tres estrelles, tot i que els serveis són ben bé de quatre.
Bilbao els espera, no el decebin, que no es decebran.
Bilbao és molt Bilbao i val més esmerçar-hi tot un cap de setmana, que anar amunt i avall per acabar no veient res. Els bilbaïns són molt patriotes de la seva ciutat, que anomenen el botxo, que vol dir enclotat, i els acudits sobre ells i les seves característiques tòpiques, altes en testosterona, són molts i molt divertits. La pel·lícula taquillera Ocho apellidos vascos viu d'aquesta trama humorística; si no l'han vista, no se la perdin. Els bilbaïns, diuen, són els únics habitants del mapamundi que neixen on volen.
El barri antic de Bilbao és d'una gran bellesa, amb el toc de les tribunes per protegir els balcons del xirimiri, la pluja fina dita en castellà calabobos. El nucli dur són les Siete Calles o Zazpi Kalea. En una d'elles, el carrer Ronda, una placa recorda que hi va néixer Miguel de Unamuno, que va escriure un desconegut llibret titulat Imágenes de Bilbao, en el que explica les vivències de la seva infantesa, amb les dramàtiques evocacions del bombardeig carlí de 1873, que el va tocar ben de prop. La seva novel·la Paz en la guerra és una obra mestra.
Els set carrers circulen al voltant de la Ria del Nervión o Ria de Bilbao, que travessa la ciutat en un bellíssim traçat després de la urbanització posterior al tancament de les velles drassanes, i que té el seu buc insígnia en el Museu Guggenheim: buc insígnia literal, perquè Frank Gehry el va dissenyar imitant un vaixell que creua el Pont de la Salve, més enllà del qual els antics transeünts ja perdien de vista el centre urbà i resaven l'oració a la Verge de Begoña perquè els protegís de la boscúria i la foscor. El Guggenheim val la pena per ell mateix, típic edifici escultura amb la característica epidermis de titani, però a més a més té una interessantíssima col·lecció plàstica, amb bons Warhol, i l'exposició permanent de Richard Serra, amb peces ciclòpies d'acer, "La matèria del temps", que permeten la interacció amb els visitants. El Museu de Belles Arts també es val una parada, amb bones teles del figuratiu autòcton.
Cultura a Bilbao
On no arriba el titani en el qual s'emmirallen els encontorns, el Guggenheim rima amb les argiles veïnes de la Universitat de Deusto, just al davant. D'allà, on s'ha format mig Euskadi a redós dels jesuïtes, alguns coneguts després de canviar els hàbits pels de la política com Xabier Arzalluz, pot arrencar un passeig fent cabotatge per la Ria. Boi seguint-la s'arriba al Casco Viejo, deixant enrere l'Ajuntament, amb una impressionat peça de Jorge Oteiza davant de la façana, i arribant al teatre Arriaga, modernista, al capdavall de la rambla de l'Arenal, i fer port a l'església de San Antón.
La gran església bilbaïna és naturalment Begoña, la patrona, seu episcopal, però no es pot deixar de veure San Vicente Mártir, als jardins d'Albia, al costat de la casa on va néixer Sabin Arana i on ara s'ha bastit la moderna seu nacional del PNB. La sagristia és espectacular, i si aconsegueixen que els deixin clissar la col·lecció d'ornaments antics, veuran quanta bellesa vesteix velles litúrgies, amb excel·lents capes pluvials en una terra en la qual la pluja és paisatge.
Una altra diguem-ne església és "La Catedral", com anomenen a l'estadi de San Mamés, un sant però, que no té cap èxit com a nom de pila. Explica monsenyor Uriarte, bilbaí del centre, que quan el seu amic Javier Clemente el va anar a veure a Zamora, quan hi era bisbe, va preguntar en un bar on era la catedral, i se'l van prendre a broma: "Clemente, com pot preguntar vostè on és la catedral!". El nou San Mamés és també un prodigi del disseny arquitectònic.
Tot el senyorial Bilbao de l'Eixample és també, evidentment, continuació del passeig, amb esment del complex de la Alhóndiga, un centenari magatzem de vins, avui espai obert ple d'imaginació constructiva deguda a Philippe Starck. I a dins, com no podia ser d'altra manera, un gran restaurant, el Yandiola.
Gastronomia basca, imprescindible
Arribats a tan imprescindible capítol, vull anar més enllà de guies i recomanar-los llocs tradicionals, que conec bé i en dono fe, els llocs on van els de Bilbao, que poden imaginar-se que tenen totes les garanties de qualitat i quantitat, que són gent que sempre té un budell disponible. Anotin.
Bar restaurant Lekeitio, una barra popular amb poques taules i una foto dedicada de la llegendària davantera de l'Athlétic: Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gainza. Excel·lent cuina tradicional i pintxos, només migdies; és al breu carrer Diputación, que creua la Gran Via. Casa Rufo, una xarcuteria colmado molt bonica amb taules, al carrer Hurtado de Amezaga, 5, prop de l'estació d'Abando. També tradicional, extraordinari, és l'Urrejola, a la plaça de la Casilla: el millor bacallà al pil-pil de Bilbao, segons el bon govern que em pot donar haver assistit com a jurat a concursos de tan saborosa emulsió; però també besuc a la graella amb el genial refrito, uns pebrots farcits de txangurro amb una delicada salsa blanca.... I el Bilbao anglòfil del clàssic Guria, Gran Via, 66, on el plorat Jenaro Pildain, "el rei del bacallà", ha deixat escola i una degustació de tots els colors del bacallà, pil-pil, biscaïna, ajo arriero i club ranero. "Bacalao" és una de les poques paraules que el castellà ha pispat de l'èuscar, segons l'acreditada marca Real Academia Española.
Dels nous, boníssim i elegant el Porrue, Alameda Rekalde, 4. Tenen brasa de carbó però l'adoben amb fórmules magistrals de la cuina molecular. No poden faltar les tapes del Cafè Iruña, un edifici preciós de sabor noucentista, d'aquells que a Barcelona se'ls ha cruspit el "progrés", al carrer Berastegi, a tocar a la plaça dels jardins d'Albia, davant de Sabin Etxea i Sant Vicente. El Cafè La Granja, a la veïna plaça Circular, també és un tresor arqueològic.
Que vagi de gust però, això sí, no deixin que els encolomin el txakolí de Biscaia sota cap concepte; el fan en la seva eterna conflagració piqui amb els guipuscoans. Si volen txakolí, el de Getaria, i si hi ha el Txomin Etxaniz, passin de llarg altres marques.
Allotjaments cèntrics són l'Hotel Ercilla, al carrer del mateix nom, a l'Eixample, el Carlton, a la plaça Moyua, i el Barceló Nervión, davant de la Ria i el Guggenheim. L'Ercilla és un dels hotels més clàssics de Bilbao, de gust British, com el Carlton, edifici històric amb una preciosa peixera, que va ser seu del Govern basc i ha estat escenari de reunions polítiques tan importants com la I Conferència de Pau de cara a posar fi al terrorisme. El Nervión, renovat el 2013, té bones vistes a la proposada caminada seguint la llera i és allò que se'n diu a prop de tot arreu, amb preus molt ajustats de rang de tres estrelles, tot i que els serveis són ben bé de quatre.
Bilbao els espera, no el decebin, que no es decebran.