El conserge
En Pedro va ser objector de consciència, quan li tocava fer la mili. L’any 1978, tot i la mala maror social, podies fer tasques per la comunitat, i ell tenia la custòdia de les claus d’un poliesportiu a Santa Coloma, el seu poble. Quan va acabar aquell període, un usuari que vivia al carrer Muntaner (amunt, ben amunt) li va dir que, al seu edifici, el conserge es retirava i que si voldria anar a treballar allà.
Quan va arribar a aquella finca on vivien set famílies, l’Aureliano, l’esperava amb la seva impol·luta bata blava i el seu bigoti retallat dret davant el portal i amb les mans al darrere. Tot i que era primera hora, ja havia escombrat, netejat els vidres i servit correu i premsa. “Si sabes leer y eres educado con la gente, aquí no vas a tener muchos problemas”. I es va treure la bata, li va donar un manat enorme de claus i li va dir amb condescendència que, "per favor, es tallés aquelles grenyes". Llavors van baixar a acomiadar-lo les set famílies amb qui havia compartit aquella entrada des de 1945. Encaixades de mans i abraçades amb els menuts, que els havia vist créixer i bons auguris en aquesta nova etapa de l’Aureliano.
Era el moment de petar la xerrada. Fins i tot estaven sindicats. Tenien un conveni col·lectiu i tots cobraven, si fa no fa, el mateix
La vida d’en Pedro va passar sense sotracs. Amatent a la seva feina, quan arribava amb el bus número 41, els diaris estaven a terra i ell els col·locava damunt el mostrador. Feia una ullada al Mundo Deportivo i a La Vanguardia i així no se sentia aïllat. Escombrava l’entrada, fregava i feia un caminet de fulles de paper dels diaris vells perquè els fills del segon pis poguessin saltar-los i no trepitgessin el terra moll quan anaven cap a l'escola. Durant el matí anava arribant el correu i ell l’anava endreçant a les bústies. Quan arribava un inquilí o altre, deixava el que feia i corria a buscar les cartes per entregar-les en mà. "Bon dia", els deia. I se sentia l’home més útil del món.
El millor moment era quan sortia a fumar al portal, a les 9 h, quan gairebé tothom de la finca havia marxat. Tots els conserges del carrer es coneixien i se saludaven i fumaven cada un al seu portal. Era el moment de petar la xerrada. Fins i tot estaven sindicats. Tenien un conveni col·lectiu i tots cobraven, si fa no fa, el mateix. Després, en Pedro mirava cap a dalt i imaginava com devien viure cada una de les set famílies en aquelles àmplies cases de quatre i cinc habitacions.
El cigarret de les 9 h el feia sol, perquè els altres conserges i porters ja no hi eren i, en un sospir, aquella finca familiar i esponerosa va esdevenir irreconeixible
Amb els anys, en Pedro va anar encorbant-se. Ja no duia bata blava, no. La va penjar l’any 2000. Va veure molts canvis a l’edifici. Els nens del segon es van fer grans i quan ell arribava a les 7 h del matí, ells tornaven de festa i els deia "bon dia" amb complicitat. Va veure com el matrimoni del quart se separava i ella marxava plorant de casa amb les caixes i una nena a càrrec seu. Va veure com pujaven els del Samur fins a l’àtic, i baixaven amb la llitera a la senyora Conxa, que vivia a l’últim pis abans de la Guerra Civil. A l’entresol hi van posar un bufet d’advocats i, després, una clínica estètica. Poc després una agència de comunicació, i després no-sé-què. El tercer pis va ser llogat a uns estudiants de Mallorca que havien vingut a estudiar. Li portaven al Pedro una ensaïmada quan anaven a casa. El quart i cinquè pis, propietat de dos germans malavinguts, van posar-hi apartaments turístics. El cigarret de les 9 h el feia sol, perquè els altres conserges i porters ja no hi eren i, en un sospir, aquella finca familiar i esponerosa va esdevenir irreconeixible.
Avui, quan ha arribat, queixós de tot i preocupat perquè amb els 15.000 euros anuals que cobra no en fa prou per a la jubilació ni per aquesta vida tan cara. A l’entrada, uns obrers amb un martell pneumàtic enderroquen el taulell del conserge. "Espereu!", crida. I puja per les runes de rajola de marbre, per agafar la seva bata blava, coberta de pols blanca. Han jubilat a l’últim conserge del carrer, però avui no queda ningú en aquell edifici.