Del 'coworking' al 'coliving'
El primer cop que en Carles i la Laura van parlar, va ser en una festa afterwork al terrat de l’edifici on treballaven. La Laura acabava d’aterrar al coworking i a la ciutat. Havia estat contractada com a gestora de continguts en una petita empresa de publicitat que ocupava tres o quatre taules del quart pis. En Carles era programador, i anava de taula en taula a l’àrea freelance del segon pis. Li agradava dir que era el crack del hot desking i que, per viure, només necessitava el seu portàtil, la clau de wifi i cafè.
Un antic immoble tot reformat amb un agradable aire nòrdic on podies llogar un espai mínim per viure, amb tota una sèrie de zones comunes
Que anaven a fer networking era una excusa boníssima per veure’s d'amagatotis. De seguida van connectar i es trobaven a la tercera planta, on hi ha els futbolins i les màquines de snacks i uns pufs molt còmodes, que sempre estaven ocupats. Ben aviat van començar a sortir. En Carles es quedava sovint a dormir a casa de la Laura, que era una habitació llogada entre quatre noies del poble que havien fet l'ESO juntes. "És provisional", deia la Laura. "Espero d’aquí poc haver estalviat una mica per poder agafar un apartament per a mi sola… però tots són molt cars". El Carles, per la seva banda, vivia encara amb els pares.
Un dia que la Laura s’havia discutit amb les companyes de pis perquè, com eren estudiants, sempre organitzaven saraus, van creure oportú que havien d’encetar el meló d’anar a viure junts. Després de navegar sense èxit per totes les pàgines del mercat immobiliari, van caure en què aquell mateix cotreball tenia a pocs metres d’allà, un altre edifici, però cohabitatge. Era exactament igual: un antic immoble tot reformat amb un agradable aire nòrdic on podies llogar un espai mínim per viure, amb tota una sèrie de zones comunes, de les quals no te n'havies d'encarregar. En Carles va veure que era la combinació perfecta de viure a casa dels pares i poder petar la xerrada amb un o altre, i ja li va semblar bé.
La Laura era molt gelosa de la seva intimitat, però ell la va convèncer que el 'coliving' era la forma de vida del futur
Era una habitació lluminosa, amb un bany i un llit gran. Tenia una gran sala de menjador compartida, amb terrassa comuna. La cuina era enorme, amb tres o quatre neveres per planta. Una bugaderia, també per a tots i una zona de recreatives, amb un gimnàs. Era divertidíssim i multicultural. Tots eren joves i guapos. Mai haurien pensat de tenir accés a uns espais tan grans i diàfans. L’únic problema era la intimitat. La Laura era molt gelosa de la seva intimitat, però ell la va convèncer que aquesta era la forma de vida del futur i que, ben aviat, les generacions del futur viurien en edificis coliving.
Van passar els anys i van tenir un nen, el Martí, el qual els va sortir ploraner. No van trigar a rebre les primeres queixes dels companys, que els demanaven que intentessin no fer soroll a les nits. La Laura va deixar la seva feina per ocupar-se de la criatura, mentre en Carles seguia de crack del hot desking. Ara que eren tres, la manca d’intimitat els aclaparava i les tensions entre ells dos va anar creixent i creixent fins a fer-se insostenible.
Van decidir separar-se de manera amistosa i, tot i que les separacions sempre són tristes, van acordar que farien el que fos millor pel Martí. Així que la Laura va quedar-se a l’habitació del quart pis, i en Carles es va instal·lar al segon i feien l’intercanvi del menut a la tercera planta, on hi havia els futbolins.