Ja fa anys que s'han popularitzat tot tipus de rànquings per classificar universitats, carreres o programes concrets de formació per a gent d'empresa. S'han convertit en un element de judici a l'hora d'optar per uns estudis; i per als centres, vulguin o no, en un aspecte important a cuidar en la seva projecció pública. La pregunta, però, és si són la millor garantia o se'ls dóna massa importància.
A favor:"Les institucions que són al rànquing són les millors"
Si hi ha un món on els rànquings es poden considerar autènticament professionals, és el de les escoles de negocis. El Financial Times, autor d'un dels més prestigiosos, publica anualment tot tipus de classificacions sobre els millors programes de gestió internacional i els millors MBA. Per Jordi Díaz, director de Programes i Relacions Internacionals d'Eada, "el millor és el que classifica les escoles de negoci globalment, tenint en compte tots els seus programes".
En aquest rànquing, tres centres catalans se situen entre els millors: Esade (5è), Iese (6è) i Eada (23è). Les opinions dels graduats dels últims tres anys formen el gruix dels criteris del rànquing, que també valora altres aspectes com els salaris d'aquests mateixos graduats, el percentatge d'alumnes internacionals o el percentatge de professors amb títol de doctor.
Pel directiu d'Eada, "és molt positiu formar part del top 25". Assegura que no és un objectiu en si mateix una bona classificació al rànquing, "però si compleixes en tots els àmbits es veu reflectit aquí". De fet, per a ell, el més important és que "per formar part del rànquing del Financial Times has de tenir una acreditació (en el cas de l'EADA, l'acreditació europea EQUIS i l'AMBA), i per tant, el fet de ser-hi present significa que tens una qualitat contrastada".
I és que, afegeix, "es pot discutir una posició amunt o avall, però les institucions que són al rànquing són les millors; i resulta una eina molt positiva per als candidats". Però per què és important aquesta bona posició? El directiu d'EADA ho té clar: "Et permet tenir millors candidats, que el que busquen és reconeixement, prestigi i un bon programa".
A més, s'hi ha de sumar la ubicació. La marca Barcelona resulta molt atractiva, i és un dels motius que han situat tres escoles catalanes entre els primers llocs. "Fa més de quinze anys totes vam apostar per la internacionalització, i gaudim d'una certa competència/col·laboració potent", afegeix l'acadèmic.
En contra: "No reflecteixen en absolut la qualitat acadèmica"
Més enllà de les escoles de negocis, les universitats tradicionals no volen donar tanta importància a aquest tipus de classificacions. El doctor Enric Canela, vicerector de Política Científica de la Universitat de Barcelona (UB), situa els rànquings de Xangai o el QS en una categoria "amateur, comparats amb els de les escoles de negoci, que mouen molts diners".
"Els rànquings són un fet amb el que hem de conviure, i només per introduir-los, ja alteren el sistema", assegura. "No reflecteixen en absolut la qualitat acadèmica, ja que valoren molt la recerca però no tenen prou indicadors per valorar la docència".
Aquests rànquings tenen en compte aspectes com la investigació, la docència o la internacionalització, basant-se en determinats indicadors: la reputació acadèmica, la reputació entre les empreses o la ràtio d'estudiants per facultat. Les principals universitats catalanes no acostumen a aparèixer a les primeres posicions, quelcom "enganyós" segons Canela. "Estem millor del que mostren els rànquings, que afavoreixen els centres anglosaxons", valora.
De totes maneres, el responsable de la UB reconeix que aquest tipus de publicacions exposen diversos elements: "Tenim punts forts com la recerca, però també febles com la internacionalització". Canela diu que prefereixen "ser al lloc 100 que al 200". "Però no canviarem tota la filosofia per aconseguir-ho", assenyala.
Al seu parer, "siguin justos o no, t'obliguen a una reflexió i a analitzar tot allò que no fas prou bé". En definitiva, el dirigent de la UB té clar que "a l'hora d'escollir on estudiar una carrera, no són els rànquings el que s'ha de mirar", i només recomanaria fer-los servir com a orientació si "l'objectiu de l'estudiant és acabar fent un màster i el doctorat".