17
d'Abril
de
2014
Act.
25
d'Abril
de
2014
La Mona de Pasqua és una tradició documentada a Catalunya des del segle XV, segons que fa constar el sempre fiable Joan Amades, estudiós dels nostres costums, rondalles, llegendes... Va associada a la festa cristiana de la Resurrecció del Crist, hereva alhora de la Pasqua jueva, pel que té versemblança històrica que arranqués amb força amb la unificació catòlica de les Espanyes, 1492, i la seva zona d'influència colonitzadora a Amèrica del Sud; el Tata Martino feia broma sobre la seva continuïtat sempre qüestionada a la banqueta blaugrana dient que primer asseguraven que no es menjaria els torrons a Barcelona i després que no s'hi menjaria "el roscón de Pascua".
Els jueus commemoren que l'àngel de la mort passa de llarg de les seves cases durant les plagues d'Egipte, i els cristians, que hi ha vida després de la vida; hi ha una clara connexió doncs entre totes dues celebracions, i, havent assistit a una Pasqua familiar a Jerusalem, els puc ben assegurar que el caràcter festiu i gastronòmic s'assemblen, amb la diferència que els jueus porten la litúrgia a la llar, mentre que els catòlics la desplacen a l'església.
El símbol de la vida és l'ou, i aquí comença el que entenem per Mona de pastisseria. Al principi de la història, com sempre meitat llegenda, l'ou s'acoloria i s'hi inscrivia la data de naixement de l'infant al qual homenatjava el padrí fins que assolia els 12 anys. A més a més, percepcions supersticioses i fetitxistes colgaven ous en testos de flors que es portaven a l'església per guarnir el Monument, el sagrari volant on es cela el pa eucarístic de dijous a divendres sant. Si els ous que entraven frescos, en sortien durs sense haver estat bullits, era un bon averany de llarga vida.
L'ou de la primitiva Mona s'acompanyava d'un ninotet, que presumiblement era de la família dels micos per deixar ben clar que la teoria de l'evolució va vèncer el creacionisme i es va anticipar a Darwin en la saviesa del dret consuetudinari. Si non e vero e ben trobato.
Però un ou era poca cosa, i se li enganxava l'attached d'un pastís senzill, tortada de coca, generalment de forma rodona. La Mona tradicional, un tortell amb ous de gallina i una certa decoració amb fruites caramel·litzades, encara es conserva, però el que ha agafat protagonisme és la transsubstanciació de l'ou de gallina en ou de xocolata. D'aquí a la figura també de xocolata, només hi havia un pas. L'ontogènia és una recapitulació de la filogènia –Mr. Google els ajudarà a escatir tan críptica sentència.
La mona a Catalunya
El gran xocolater de Catalunya és el vigatà Quim Capdevila, que des dels inicis a la pastisseria familiar de tota la vida, ha arribat als cims més alts de membre de l'Académie Française de Chocolaterie et de la Confiserie. Avui presideix la Fundació Kab K'uh per a l'alimentació, nutrició i gastronomia sostenible, i és el promotor de la Escuela Latinoamericana y del Caribe de Chocolatería. Des dels conreus autòctons i ecològics, en Capdevila aconsegueix els millors cacaus que hom pugui somiar, mentre contribueix al desenvolupament d'economies precàries. No debades Quim Capdevila té una biografia democràtica que l'honora: lluitador antifranquista, va fer una mona en homenatge a l'Assemblea de Catalunya, amb el lema "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia", que va ser "detinguda" per aquella policia grisa en tots els sentits.
Les pastisseries catalanes es col·lapsen per la Mona, n'hi ha qui se la cruspeix a casa i n'hi ha qui fa una excursió familiar per degustar-la a l'anglesa en un picnic. Excel·lents pastisseries de tot el territori s'han ben guanyat fama per la qualitat de les seves mones, que avui solen ser un pastís tipus sara, tipus sacher o de fruites i melmelada, amb la coronació d'una figura de xocolata apta per a totes les imaginacions i d'acord amb les modes.
Ha destacat en la veritable construcció de mones la pastisseria Escribà (La Rambla, 83 i Gran Via de les Corts Catalanes, 546). Antoni Escribà va desafiar les mesures i els productes i va esdevenir escultor i arquitecte, i el seu fill Christian ha culminat amb enginy l'obra del seu pare. Christian Escribà és un tres estrelles Michelin de la pastisseria, reconegut molt singularment pel seu amic Ferran Adrià, a qui acompanya en molts esdeveniments gastronòmics. Dono personal fe de la capacitat pastissera d'en Christian perquè vaig tenir la sort de ser veí seu una temporada, i el veia improvisar llaminadures amb les quatre coses dolces que hom podia tenir a la nevera. Si entren al seu divertit web, podran veure les ciclòpies mones de ca n'Escribà. I posats a fer, no es perdin els seus croisants!
A Barcelona tenen també fama les mones de la pastisseria Foix (Major de Sarrià, 57). A aquella casa de tota la vida, tot és bo elevat a l'enèsima potència. Té tanta fama la seva nata, que en una ocasió li vaig preguntar –en el periodístic llenguatge en el qual tot val—al poeta Josep V. Foix, un dels propietaris en el seu moment, si era millor la seva nata que els seus versos; de sort que era un senyor educat, endreçat i polit de casa bé, però va anar d'un pel que no m'engegués a dida. Recomano també les mones de les pastisseries Mas (Passeig Maragall, 269), Baylina (Passeig de Sant Joan, 115), Latorra (Plaça Tetuan, 11), i les del Forn de Sant Jaume (Rambla Catalunya, 50); hi ha referència històrica molt llunyana d'un establiment del mateix nom que confegia els preuats pastissos.
Atès que després de la Pasqua enguany ja som a Sant Jordi, no puc estar-me de recomanar-los un parell de llibres que mai no passaran de moda... Dit en relació que, desgraciadament, cada cop més per Sant Jordi es venen més llibres amb la caducitat més curta que un seitó fresc. "Setmana Santa", col·lecció de profunds poemes de Salvador Espriu relatius al mateix temps que arrodonim amb la Pasqua, i l'al·ludit text de Joan Amades, el "Costumari Català". Amades (1890-1959) va ser un home amb una enorme curiositat, va aplegar, endreçar i explicar cançons, festes populars, folklore, dites..... Si volem tenir un bon coneixement del nostre país, aquest és un dels llibres imprescindibles, de lectura per fragments o de consulta, no debades té 5.000 pàgines en diversos volums, que podem trobar fàcilment perquè constantment és reeditat en formats diversos.
"Et resurrexit tertia die secumdum Scripturas". Bona Pasqua!
Els jueus commemoren que l'àngel de la mort passa de llarg de les seves cases durant les plagues d'Egipte, i els cristians, que hi ha vida després de la vida; hi ha una clara connexió doncs entre totes dues celebracions, i, havent assistit a una Pasqua familiar a Jerusalem, els puc ben assegurar que el caràcter festiu i gastronòmic s'assemblen, amb la diferència que els jueus porten la litúrgia a la llar, mentre que els catòlics la desplacen a l'església.
El símbol de la vida és l'ou, i aquí comença el que entenem per Mona de pastisseria. Al principi de la història, com sempre meitat llegenda, l'ou s'acoloria i s'hi inscrivia la data de naixement de l'infant al qual homenatjava el padrí fins que assolia els 12 anys. A més a més, percepcions supersticioses i fetitxistes colgaven ous en testos de flors que es portaven a l'església per guarnir el Monument, el sagrari volant on es cela el pa eucarístic de dijous a divendres sant. Si els ous que entraven frescos, en sortien durs sense haver estat bullits, era un bon averany de llarga vida.
L'ou de la primitiva Mona s'acompanyava d'un ninotet, que presumiblement era de la família dels micos per deixar ben clar que la teoria de l'evolució va vèncer el creacionisme i es va anticipar a Darwin en la saviesa del dret consuetudinari. Si non e vero e ben trobato.
Però un ou era poca cosa, i se li enganxava l'attached d'un pastís senzill, tortada de coca, generalment de forma rodona. La Mona tradicional, un tortell amb ous de gallina i una certa decoració amb fruites caramel·litzades, encara es conserva, però el que ha agafat protagonisme és la transsubstanciació de l'ou de gallina en ou de xocolata. D'aquí a la figura també de xocolata, només hi havia un pas. L'ontogènia és una recapitulació de la filogènia –Mr. Google els ajudarà a escatir tan críptica sentència.
La mona a Catalunya
El gran xocolater de Catalunya és el vigatà Quim Capdevila, que des dels inicis a la pastisseria familiar de tota la vida, ha arribat als cims més alts de membre de l'Académie Française de Chocolaterie et de la Confiserie. Avui presideix la Fundació Kab K'uh per a l'alimentació, nutrició i gastronomia sostenible, i és el promotor de la Escuela Latinoamericana y del Caribe de Chocolatería. Des dels conreus autòctons i ecològics, en Capdevila aconsegueix els millors cacaus que hom pugui somiar, mentre contribueix al desenvolupament d'economies precàries. No debades Quim Capdevila té una biografia democràtica que l'honora: lluitador antifranquista, va fer una mona en homenatge a l'Assemblea de Catalunya, amb el lema "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia", que va ser "detinguda" per aquella policia grisa en tots els sentits.
Les pastisseries catalanes es col·lapsen per la Mona, n'hi ha qui se la cruspeix a casa i n'hi ha qui fa una excursió familiar per degustar-la a l'anglesa en un picnic. Excel·lents pastisseries de tot el territori s'han ben guanyat fama per la qualitat de les seves mones, que avui solen ser un pastís tipus sara, tipus sacher o de fruites i melmelada, amb la coronació d'una figura de xocolata apta per a totes les imaginacions i d'acord amb les modes.
Ha destacat en la veritable construcció de mones la pastisseria Escribà (La Rambla, 83 i Gran Via de les Corts Catalanes, 546). Antoni Escribà va desafiar les mesures i els productes i va esdevenir escultor i arquitecte, i el seu fill Christian ha culminat amb enginy l'obra del seu pare. Christian Escribà és un tres estrelles Michelin de la pastisseria, reconegut molt singularment pel seu amic Ferran Adrià, a qui acompanya en molts esdeveniments gastronòmics. Dono personal fe de la capacitat pastissera d'en Christian perquè vaig tenir la sort de ser veí seu una temporada, i el veia improvisar llaminadures amb les quatre coses dolces que hom podia tenir a la nevera. Si entren al seu divertit web, podran veure les ciclòpies mones de ca n'Escribà. I posats a fer, no es perdin els seus croisants!
A Barcelona tenen també fama les mones de la pastisseria Foix (Major de Sarrià, 57). A aquella casa de tota la vida, tot és bo elevat a l'enèsima potència. Té tanta fama la seva nata, que en una ocasió li vaig preguntar –en el periodístic llenguatge en el qual tot val—al poeta Josep V. Foix, un dels propietaris en el seu moment, si era millor la seva nata que els seus versos; de sort que era un senyor educat, endreçat i polit de casa bé, però va anar d'un pel que no m'engegués a dida. Recomano també les mones de les pastisseries Mas (Passeig Maragall, 269), Baylina (Passeig de Sant Joan, 115), Latorra (Plaça Tetuan, 11), i les del Forn de Sant Jaume (Rambla Catalunya, 50); hi ha referència històrica molt llunyana d'un establiment del mateix nom que confegia els preuats pastissos.
Atès que després de la Pasqua enguany ja som a Sant Jordi, no puc estar-me de recomanar-los un parell de llibres que mai no passaran de moda... Dit en relació que, desgraciadament, cada cop més per Sant Jordi es venen més llibres amb la caducitat més curta que un seitó fresc. "Setmana Santa", col·lecció de profunds poemes de Salvador Espriu relatius al mateix temps que arrodonim amb la Pasqua, i l'al·ludit text de Joan Amades, el "Costumari Català". Amades (1890-1959) va ser un home amb una enorme curiositat, va aplegar, endreçar i explicar cançons, festes populars, folklore, dites..... Si volem tenir un bon coneixement del nostre país, aquest és un dels llibres imprescindibles, de lectura per fragments o de consulta, no debades té 5.000 pàgines en diversos volums, que podem trobar fàcilment perquè constantment és reeditat en formats diversos.
"Et resurrexit tertia die secumdum Scripturas". Bona Pasqua!