Lectures del no-estiu

Ara fa un any el Govern aprovava el Pla Nacional del Llibre i la Lectura i tot just fa uns dies donava el tret de sortida a Llegir, al centre dels teus plans, una gran campanya de promoció de la lectura en el marc del pla. Arriba l’estiu i, ja se sap, oblidem del tot allò de “sofà manta i llibre” i obrim de bat a bat les portes al “platja, llibre i solet”. Aquí som doblement originals: amb l’arribada de l’estiu recomanarem lectures imprescindibles; i, com que no creiem en els llibres de temàtica vacacional o estrictament d’estiu, seran –oh sorpresa!– de matèria econòmica, i en català. Aquí no creiem en la desconnexió indolent de la canícula, sinó en la connexió amb nosaltres mateixos, l’entorn i la vida, per molt ofegosa que sovint ens pugui resultar.

La primera és una obra fonamental del geògraf marxista David Harvey escrita el 2005 i traduïda per primera vegada al català per Pablo Romero Noguera. A Espais del capitalisme global (Virus Editorial), Harvey fa un repàs històric, econòmic i geogràfic del gir cap a les receptes neoliberals dels anys 70 ençà i de les conseqüències que ha tingut. Per a l’autor, la crisi del petroli del 73 representà l’inici de la posada en marxa de mesures concretes perquè es produís una restauració del poder de classe que dura fins als nostres dies.

Just a l’altre extrem, recomanem La psicologia dels diners, de Morgan Housel, traduït al català per Núria Parés Sellarés i publicat per Columna Edicions. L’autor és un reconegut analista econòmic i, durant uns anys, un dels articulistes estrella de The Wall Street Journal. L’objectiu de Housel és a anys llum del de Harvey. A diferència del primer, el llibre tracta sobre les finances personals i la nostra relació amb els diners: què en fem i que en volem fer d’acord amb les nostres creences, motivacions i visió del món. En aquest sentit, és “atemporal”, perquè no pretén oferir una anàlisi històrica rigorosa del que ha passat en els darrers decennis.  Curiosament, i malgrat que se situa a les seves antípodes ideològiques, Housel coincideix amb Harvey quan assenyala els 70 com la dècada en què tot comença a trontollar i la riquesa comença a concentrar-se en poques mans. Però l’actitud intel·lectual de Housel és radicalment oposada a la de Harvey, perquè defuig explícitament l’anàlisi del com i el perquè. No cal pensar si és moralment correcte o incorrecte, ja que l’únic que importa és que “allò” va passar. Desatén les circumstàncies històriques perquè, com afirma l’autor, “la història no és res més que una maleïda cosa rere l’altra”, mentre que per al primer, la construcció del neoliberalisme no funciona precisament per inèrcia.

Tercera recomanació. Bla, bla, bla. El mite del capitalisme ecològic, escrit per Miguel Pajares, traduït per Lidia Bayona i publicat per l’editorial Raig Verd, és un llibre-denúncia. Una reprovació del mite i la contradicció, a parer de l’autor, que el capitalisme pugui arribar a ser ecològic, i el creixement, sostenible. Una crítica demolidora al greenwashing empresarial, que, d’acord amb el Termcat, cal dir-ne ecoblanqueig o blanqueig verd. L’apunt dels nostres terminòlegs sembla fet exprés per al que Pajares delata: “Quantes vegades no devem haver tingut la sensació o la certesa que governs, empreses o organismes de tota mena despleguen estratègies comunicatives o de màrqueting per fer-nos creure que les seves polítiques, productes o serveis són respectuosos amb el medi ambient? Per a fer referència a aquestes pràctiques d’ètica dubtosa, que sovint no tenen altre objectiu que millorar la reputació o augmentar les vendes, el català disposa de les denominacions ecoblanqueig o blanqueig verd”. Res més a afegir. Tret, és clar, que el llibre fa una proposta de les opcions transitables que ens queden. Llegiu-lo i les coneixereu.

Algoritmocràcia. Viure en llibertat en el temps dels algoritmes, d’Arthur Grimonpont, és una obre imprescindible per entendre cap a on es dirigeix el sistema econòmic actual. El punt de partida és ben suggeridor. L’intent de control del flux d’informació per interpretar el món, actuar-hi com a individus i com a col·lectiu, ha existit sempre. Pensem, si no, en l’escola, la religió, els estats, etc. La diferència, però, és la competència ferotge que hi ha pel nostre temps d’atenció. L’autor s’insereix, doncs, en aquesta nova línia d’investigació sobre l’anomenada “economia de l’atenció”, i aprofundeix en la contradicció que suposa disposar cada cop més de més temps d’oci mentre el percebem cada vegada més escàs; disposar de recursos informatius cada cop més il·limitats mentre la desinformació campa pertot; pretendre connectar-nos i alhora sentir-nos cada vegada més aïllats, etc.

El títol de l’última recomanació faria encendre la sang als autors anteriors. Pel nihilisme –aparent–, pel to, i perquè no tracta ben bé d’economia. I si tot ens ha d’importar menys? I si, més que no pas menys, tot ens ha d’importar exactament una merda? Això és el que explica Mark Manson en el llibre El subtil art que tot t’importi una merda, traduït per Mar Vidal Aparicio (Columna Edicions). Dèiem que no tracta d’economia, però si de les dificultats d’aconseguir-la-felicitat en un món hiperconsumista, hiperconnectat a les xarxes dites “socials” i immers en una epidèmia psicològica colossal. Per Manson, la gràcia de surfejar la vida és capbussar-s’hi i aprendre que l’única cosa que s’assembla a una improbable felicitat és activar-nos per resoldre els problemes econòmics o emocionals que la vida ens presenta. El llibre “se’n fot bastant d’alleujar els teus problemes o el teu dolor” [...] “Perquè, un cop et sents còmode amb tota la merda que la vida et llança (i, creu-me, te’n llançarà molta), et tornes invencible d’una manera espiritual barata. Al capdavall, l’única manera de superar el dolor és que abans aprenguem a suportar-lo”. Benvinguts al desastre!

Tots aquests llibres han estat traduïts al català amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.