Les piles de llibres que, durant l'any, acumulem al costat de la tauleta de nit (com si, per tenir-los més a prop, ens els llegíssim més de pressa) cauen pel seu propi pes a l'estiu. Quan comencem les vacances, les xarxes socials s'omplen de fotografies de portades de llibres que diuen "per fi, vacances" o "ara sí que no hi ha excusa". Com si, pel fet d'estar descansant a la platja, pel fet de no treballar, automàticament ens vingui l'energia, les ganes i la tranquil·litat necessària per submergir-nos de ple a la lectura. Com si pel fet de no treballar totes les altres responsabilitats desapareguessin, per art de màgia, i disposem de tot el temps del món.
El mite de relacionar no treballar amb plaer, temps lliure o ganes de fer coses és una de les mentides més grans d'aquest món. Quan no treballem, en primer lloc, estem cansats. Hi ha moltes persones que es posen malaltes quan trenquen la rutina laboral de manera brusca, i a moltes altres els costa esforços gegants desconnectar d'un projecte on, normalment, hi destinen quasi cada hora de la setmana. Això suposant que no tenen una família a qui atendre durant les vacances, sobretot criatures, que prenen una gran part del temps que suposadament es relaciona al descans personal. Jo no soc mare, ara mateix no tinc ningú a càrrec i visc sola, però no m'imagino com algú pot desconnectar i submergir-se en el descans amb dues criatures fotent bots a la platja o una família extensa preguntant que qui ha fet la reserva per dinar o a quina hora quedem al vespre per anar a fer una volta. Tampoc crec que els joves estudiants es posin a llegir plàcidament als seus autors de referència amb el seu dia de vacances setmanal després de llargues jornades de feina a la costa. I, per descomptat, tampoc espero que aquelles persones que treballen en condicions duríssimes es posin a llegir a Foucault quan acabin de treballar o per tres dies de vacances que tinguin a l'estiu. Això que dic no és una apologia a la no-lectura, o una manera d'excusar la baixa importància que moltes persones donen al fet de llegir, ans al contrari: per una banda, crec que culpar-nos de "llegir poc" no té sentit en un món on les responsabilitats es multipliquen de forma exponencial i cada cop es publiquen més llibres. Per l'altra, crec que no hem de valorar tant la quantitat de llibres llegits com el gust o el gaudi que ens han produït més plaer, interès o coneixement.
Com si pel fet de no treballar totes les altres responsabilitats desapareguessin, per art de màgia
Llegir no ha de ser una obligació, una qüestió de reputació i molt menys una pressió social: llegir ha de ser un gaudi que pugui contribuir a la nostra felicitat, sigui desconnectant de la rutina, fent-nos riure, aprenent sobre un tema que ens interessa o enganxant-nos a una bona història d'intriga. Llegir ha de ser un acte lliure, que no ens atabali. Posar-nos pressió pel nombre de llibres que encara queden a l'estanteria, la tauleta o la lleixa, a "haver de llegir" les novetats editorials o estar al dia de les modes no té ni cap ni peus i només ens fa estar més encaparrotats i, així, menys propensos a la lectura. Al contrari del que ens volen dir totes aquestes instastories o tuits petulants del nombre de lectures assolides, hem de sentir-nos contents si, malgrat tot, hem gaudit algunes pàgines a la platja, a l'hora de la migdiada o abans d'anar a dormir.