Un moment de lucidesa. Sobre la depressió postvacacional
Un breu moment en què ens adonem que estem reprenent un ritme que sovint ens embriaga i ens fa passar els dies sense pena ni glòria, practicant allò tan català de "qui dies passa, anys empeny"
Aquesta setmana tothom ha tornat a la feina. Pels que treballem a l'agost és una remuntada de ritme, però pels qui han gaudit d'unes bones vacances a la platja, a la muntanya, a casa seva o a un país remot, és una tornada a la realitat que no sol anar acompanyada de massa alegria. Les xarxes socials s'han inundat de fotografies dramàtiques de persones tornant a l'oficina, així com missatges d'"oh no, ja hi tornem a ser".
Crec que en lloc de depressió postvacacional, del que es tracta en realitat és d'una cosa molt més temible: un moment de lucidesa
No és que estiguem tristos, quan tornem a la rutina. És que hi tornem de manera conscient, sabent que ens tornem a posar en un forat que ara potser ens ve de gust, però que d'aquí a uns dies ens tornarà a tenir remugant tota l'estona. Per això, crec que en lloc de depressió postvacacional, del que es tracta en realitat és d'una cosa molt més temible: un moment de lucidesa. Un breu moment en què ens adonem que estem reprenent un ritme que sovint ens embriaga i ens fa passar els dies sense pena ni glòria, practicant allò tan català de "qui dies passa, anys empeny". I saber que tots els finals d'estiu de la teva vida seran això, saber que sempre serà una roda fins a les vacances següents, fan que tothom es posi a reflexionar inevitablement sobre què ****** estan fent, amb la seva vida.
Una primera solució davant d'aquesta tristesa és evitar-la anant-se'n de vacances en un altre moment. A casa nostra fem vacances a l'estiu perquè fa molta calor, però a altres països més freds, com ara als Països Baixos, hi ha cada cop més persones que fan les vacances al novembre, al febrer o al març, per escapar del tortuós fred i foscor dels mesos d'hivern. Si treballes tot l'agost, la depressió postvacacional és només d'algun festiu o un cap de setmana, cosa que no és tan tràgica com després de tres setmanes de vacances. Altres, tanmateix, aprofitem per revisar totes aquelles coses de la vida que no els acaben de fer feliços. Per alguns és la parella, per d'altres la feina. Per algunes, fins i tot, és el seu pis o el país on resideixen.
Algunes persones fan allò que els semijoves anomenem "una ploradeta i a seguir existint"
Deixar anar coses o canviar-les radicalment, però, no em sembla una solució gaire pertinent quan estàs en hores baixes. Una segona opció és establir rituals anuals. Com si es tractés d'un segon Cap d'Any, moltes persones es marquen propòsit pel curs que entra, s'apunten al gimnàs o comencen a fer alguna cosa que sempre ens queda a la llista de pendents, com ara apuntar-se a una extraescolar o un curs d'idiomes. Jo, que fa més de deu anys que no he de fer la compra del material escolar, ritualitzo aquests moments de fragilitat existencial a partir de llibretes boniques, postals agafades a les llibreries públiques o una sèrie nova. Finalment, sempre ens queda l'opció de no fer res. Algunes persones fan allò que els semijoves anomenem "una ploradeta i a seguir existint". No és que sigui aconsellable ignorar els problemes i amagar-los sota la catifa, però de vegades pot ser una bona estratègia per a situacions incòmodes però poc rellevants. En lloc de prendre's a la valenta aquests canvis, pot ser positiu tirar endavant i no donar-hi més voltes. Al cap i a la fi, no deixa de ser una conseqüència inevitable del descans vacacional.