'Moneyball', la gestió de grup i de capital comença des de la solitud
La cinta de Bennet Miller mostra com l'equip amb menys recursos de les Grans Lligues de Beisbol va aconseguir competir amb els millors amb un peculiar sistema
El món de l'empresa i el de l'esport segueixen trajectòries similars. Sovint, de fet, hi ha qui s'equivoca i confon l'una amb l'altra. Succeix a tots els sectors i a qualsevol país. També a Moneyball (2011), dirigida per Bennet Miller, on diversos personatges li recorden a Billy Beane que al beisbol les decisions no es poden prendre a partir de les dades. Que a l'esport s'ha d'anar un pas més enllà i mirar els intangibles per poder guanyar. Però va ser la filosofia de Beane i no la d'ells la que va marcar un abans i un després a la Major League Baseball (MLB) dels Estats Units. La que va provocar que es rodés aquest biopic, que és un homenatge encara vigent a la gestió de grup i de capital i que, tot i ser una pel·lícula sobre beisbol, és perfectament aplicable a l'empresa.
L'any 2002, la MLB no va trobar un nou talent extraordinari, ni tampoc cap tàctica revolucionària. Ningú va inventar cap posició. La novetat va ser als despatxos: el general manager dels Oakland Athletics, Billy Beane (Brad Pitt), va idear una fórmula que va garantir que el seu fos l'equip més competitiu de la lliga per "només" 42 milions de dòlars. Una xifra ridículament baixa si la comparem amb la dels New York Yankees, que aquell curs van gaudir d'una plantilla de 140 milions de dòlars. Al final de la lliga, tots dos equips van aconseguir la mateixa quantitat de victòries.
Abans, però, cal entendre el que va succeir a la pretemporada. A finals del 2001, els grans equips de la lliga van emportar-se els millors jugadors de l'humil projecte dels A's. Beane es va veure obligat a reconstruir la plantilla, però estava fart de no comptar amb un pressupost a l'altura de la seva ambició. Ell era l'únic que ho veia així. La resta, des del propietari del club fins a qualsevol membre de la xarxa de captadors, tenia molt clar que eren un equip petit i que les seves aspiracions tenien sostre.
En canvi, Beane era un somiatruites. Extalent frustrat, durant la joventut va renunciar a la seva prometedora carrera acadèmica per jugar al beisbol. Un caçatalents li va dir un dia que tenia potencial per ser dels millors, però la realitat va resultar ben diferent. Beane només va durar cinc anys a la MLB i es va retirar perquè no era prou bo per jugar a l'elit. L'esport li devia una, i el topall financer no seria un impediment.
Amb el sistema 'Moneyball' de Peter Brand, els A's van detectar jugadors infravalorats a la lliga que cobrien una funció molt concreta per cada posició
La seva vida va canviar quan va conèixer a Peter Brand (Jonah Hill), un graduat en economia de Yale amb idees radicals sobre l'avaluació dels jugadors. El jove tenia un sistema basat en el big data anomenat Moneyball, pel qual sabia detectar jugadors sobrevalorats i infravalorats a la lliga. Allò va suposar una petita llum a la foscor de la vida de Beane: i si aquell programa podia fer-li guanyar l'anell de campió amb el pressupost més baix?
De la mà de Brand, va contractar els millors efectius relació qualitat-preu adaptat al seu pressupost. És a dir, va fitxar exactament el perfil que necessitava per cobrir una funció molt concreta. Fins i tot, plantejant reconversions de posicions. Era una bogeria, gairebé un suïcidi. Molts d'ells eren pràcticament jugadors semiretirats o brutalment devaluats per la resta d'equips. "Un estany d'aneguets lletjos", com deia Brand. Ningú al club es va creure el projecte, ni tan sols el seu entrenador, Art Howe (Philip Seymour Hoffman).
El tècnic, factor X del sistema
Tot i que els càlculs de l'ordinador apuntaven que es trobarien a les posicions capdavanteres, els A's havien començat la temporada amb 10 derrotes, i en van acumular unes quantes més, fins a arribar al punt que el càrrec de Beane ja estava en risc. A més, ningú podia respondre per ell, donat que s'havia posat a tot el club en contra per la seva "idea suïcida". Fins i tot havia acomiadat a gran part de la seva xarxa de captació per fortes discrepàncies.
Des del punt de vista de Beane i Brand, el problema no era el sistema, sinó que Howe no estava alineant els jugadors tal com ells havien previst. Aquest va ser un dels grans errors de la temporada del Moneyball: malgrat representar la força col·lectiva que poden crear petites peces individuals, calia que el gestor del grup (l'entrenador, en aquest cas) també estigués d'acord amb el pla. I Howe no hi creia. Beane, però, no el va intentar convèncer. El seu ego no podia permetre's tantes negatives. Aleshores, va traspassar els jugadors que el tècnic estava alineant i que impedien que es jugués de la forma prevista. Obligat pel context, Howe va cedir. I llavors, tot va canviar definitivament.
La solitud, el gran subtext de 'Moneyball'
En aquest punt de la història, Beane tenia dubtes sobre el que feia. Tot i ser el general manager, mai estava a prop dels jugadors. No els saludava, ni conversava amb ells. No els coneixia, en general. Actuava d'aquesta manera perquè considerava que així seria més fàcil prescindir d'ells quan fos necessari. L'aïllament de Beane era tan gran que ni tan sols es mirava els partits. Cada cop que els A's jugaven, ell aprofitava per entrenar, agafar el cotxe o desconnectar en general. Eren petites manies personals que involuntàriament estaven frenant el projecte.
Billy Beane era un home solitari dirigint un transatlàntic de l'esport nord-americà i obsessionat amb els seus fracassos
La pel·lícula no només tracta sobre el Moneyball, sinó que parla de la solitud. El personatge de Pitt apareix gairebé més estona sol en pantalla que amb la companyia d'algú. El veiem assegut sol a unes graderies, conduir sol, entrenar sol, pensar sol. Fins i tot viu sol, lluny de la seva filla, que havia d'agafar un vol per veure'l. Tot i això, ella era l'únic vincle sentimental que li quedava fora de la feina, ja que la seva exparella tampoc era a prop: encara que la seva relació era bona, ella ja havia trobat un nou company sentimental. Billy Beane era, doncs, un home solitari dirigint un transatlàntic de l'esport nord-americà i obsessionat amb els seus fracassos.
El gel de la seva solitud es va començar a desfer un cop es va veure contra les cordes. Malgrat no ser l'entrenador, es va obligar a acostar-se a la plantilla per motivar-los, parlar amb ells i construir un ambient familiar. Una de les metàfores de la pel·lícula és la famosa màquina de refrescos. Al principi de temporada, fins i tot els jugadors havien de pagar un dòlar per comprar una llauna dins del vestidor. Un fet extremadament inusual i que assenyalava la manca d'unió i de sentiment d'equip. Un cop Beane va iniciar l'apropament, es va adonar de problemàtiques aparentment minúscules com aquesta i les va solucionar. Fins i tot, la forma de prescindir dels descarts va ser molt més emotiva. I per primer cop en anys, va plantejar-se anar a mirar els partits in situ.
L'èxit dels A's: transcendir
Amb la reconfiguració de la plantilla i la nova dinàmica del vestidor, els A's van guanyar 20 partits consecutius. Va ser la millor ratxa de la història de la lliga. Setmana rere setmana, l'equip escalava posicions i ja es considerava com un dels grans favorits per guanyar el títol. L'estany d'aneguets lletjos havia esdevingut un niu de precioses oques. Però aquesta no és pas una ficció de Hollywood, sinó un biopic. I la vida real és molt més dura i lletja que les ficcions. Un cop arribats els playoffs, l'equip va ser eliminat i el somni del títol va esvair-se d'una tacada.
Tot i la derrota, Moneyball ens mostra una cosa. Possiblement, el més complicat de l'esport (i de qualsevol empresa): transcendir. A vegades, guanyar no és suficient. Beane no era feliç quan el seu equip va convertir-se en el primer de la història que assolia 20 victòries. Volia l'anell de campió. Però de vencedors a la història n'hi ha molts, un cada any. En canvi, d'esquadres amb més triomfs consecutius de la història només n'hi ha una a tots els temps. Els Oakland Athletics del 2002.
Aquest concepte es reforça amb una bonica metàfora que li mostra Brand al seu despatx: un vídeo d'un batedor que fa un homerun i no ho veu perquè rellisca mentre corre a la primera base. Està tan acostumat a caure i ser eliminat que no s'adona que acaba de fer la jugada de la seva vida. Un exemple perfectament aplicable a Beane, que ignorava el pes de les 20 victòries i del sistema que acaba d'implantar per sempre més per ser eliminat als playoffs.
Precisament aquesta visió és la que el va motivar a rebutjar la millor oferta de la història de la lliga: 12,5 milions de dòlars per ser el mànager dels Red Sox de Boston. Va dir que no perquè el més difícil ja l'havia fet: transcendir a la història de l'esport amb el pressupost més baix de la lliga. Dos anys després, amb un altre mànager, els Red Sox van guanyar la MLB amb el sistema del Moneyball. Ho van fer sense Beane, però aquell triomf va certificar novament l'èxit de la seva idea. Una dècada més tard, el Moneyball es va començar a aplicar al futbol europeu, al Liverpool FC, club propietat del mateix grup que els Red Sox: Fenway Sports Group.
'Moneyball' mostra un camí cap a l'èxit plagat de patiment i d'inseguretats i que no es recompensa amb una victòria final
Moneyball és una de les millors pel·lícules que s'han fet mai sobre l'esport perquè mostra un camí cap a l'èxit plagat de patiment i d'inseguretats, però que no es recompensa amb una victòria final. La cinta de 133 minuts de Miller va ser nominada a sis Oscars: millor pel·lícula, actor principal (Brad Pitt), actor secundari (Jonah Hill), guió adaptat (Aaron Sorkin, de qui ja vam parlar), muntatge i so. No va guanyar-ne cap, però tampoc ho necessitava. Curiosa metàfora de la història que explica.