La motxilla de les dones autònomes
La Joana s’ha aixecat amb 38 graus de febre. Aquesta tardor és un embolic: tan aviat pugen les temperatures com cauen en picat. I ara, s’ha constipat. Des del llit es planteja si anar o no a treballar. No són ni les 7 h i el seu company ja fa una estona que ha marxat. Intenta desobturar el nas sense gaire èxit. El cos li fa mal i sent “mama!”. El menut ja s’ha despertat.
Prepara una tassa de llet per al seu fill i una infusió per a ella. Prepara el tupper i la motxilla de l’escola. Avui toca psicomotricitat. Prepara la roba i el vesteix. Lluita contra la negativa de l’infant de posar-se les sabates. Li van petites. Avui, després de la feina, anirà a comprar-li un número més. Després de la feina, pensa… "I si no hi vaig? Total, jo sóc la meva jefa". Es pren un paracetamol i surten els dos cap a l’escola. Són les 9.30 h i torna cap a casa. Fa els llits i passa els ulls per davant el calendari. Drama a la vista: no recordava que avui portava als pares a la revisió.
“Ui, quina cara, que no et trobes bé, carinyo?” Els dos sèniors pugen al cotxe. Sortegen tots els embussos dels carrers més transitats d’aquesta maleïda ciutat i arriben al centre de salut. Toca esperar i, de mentre, aprofitarà per “fer un poc de feina de lo seu”. Res, respon dos o tres correus electrònics i contesta algunes trucades. El cap li fa tant de mal, que no pot mantenir la mirada a la pantalla del mòbil gaire estona. El seu pare, que sempre ha tingut habilitat de treure-la de polleguera, li etziba: “Em pensava que els autònoms no us posàveu malalts”. La mare, que sap ben bé el que li passa a la seva filla, la mira amb compassió i li passa un kleenex mentre sermoneja al marit: “Ai Sebastià deixa-la en pau…” Però ell, que sempre ha tingut l’última paraula en tot puntualitza: Si hagués vingut a treballar a l’empresa… Per sort la infermera els crida i el patriarca no pot acabar el sermó.
No només està constipada. També té un important sentiment d’impostora
Surten a quarts d’una de la consulta. Deixa els pares a casa i enfila cap a l'escola a buscar el seu fill. Dinen i es baralla amb el nen perquè no es vol menjar la verdura. Deixa la taula parada pel seu company, que arribarà a les 15 h. Ell sí que té un horari normal, pensa… i el maleeix una mica. Només una mica perquè sap que el seu home, amb la seva feina com a contractat i el seu sou, és el proveïdor de la casa… i la Joana entra en pànic. El cor li batega i comença l’ansietat. No només està constipada. També té un important sentiment d’impostora.
A les 17 h pren un altre paracetamol, agafa un paquet de mocadors, i el nen cap a bàsquet. Aprofitarà l’hora de l'esport per anar al supermercat a comprar. Són les 19 h quan tornen a casa. El company els espera, acabat de dutxar després d’una estimulant partida de pàdel amb els de la feina. És el gran moment en què el mascle proveïdor demostrarà com està de compromès amb la conciliació familiar: primer el dutxarà i després jugaran una estoneta al sofà! A la Joana ja li és absolutament igual ara, per fi, comença la seva jornada laboral. Ah, la flexibilitat de la treballadora autònoma. La llibertat de l’emprenedor!
I, quan fa una estoneta que s’hi ha posat, tot just quan començava a estar concentrada, tot just quan li començaven a fer efecte els paracetamols, sent el panxacontent del seu company que demana: “Cari, què hem de fer per sopar?”.