Vista general d'Olot

Afterwork

Olot, volcànic de tots els punts de vista

VIAempresa destaca la visita a Olot, on la majestuositat dels edificis es combinen amb el modernisme de la seva gent emprenedora

Olot és una paraula curiosa, cinquanta per cent la vocal "o" i etimologia per a tots els gustos, però com que jo sóc bascòfil em quedo amb la possibilitat toponímica èuscar, tan comuna Pirineu amunt i avall. Sigui com sigui, ciutat antiquíssima, de quan Catalunya naixia, el preconstitucional any mil. Capital de la volcànica comarca de La Garrotxa, que té una central urbana en el Montsacopa, des d'on la ciutat es veu com París de la Torre Montparnasse.

Olot passejat és ben bé una suma de delícies, un to romàntic que té el seu cimall a la plaça Clarà, però que s'estén per la plaça Major, el pont de Santa Magdalena, sobre el Fluvià, el passeig del Firal... Senyorívols edificis amb molt de modernisme que expressen una gent emprenedora, dels remences als industrials del tèxtil. Recordo amb afecte Can Trincheria, on vaig fer una conferència però va ser més interessant per a mi la història no escrita del personatge que la meva tabarra. I el Teatre Principal el dia de l'homenatge a un olotí universal, Miquel Ribas, nogensmenys que el Mike Ribas que va acompanyar Vinicius de Moraes per la seva genial música brasilera, dirigint i tocant el piano en el dos discs enregistrats a La Fusa de Buenos Aires, un dels millors enregistraments de tota la història de la música popular. Vinicius, amb Toquinho, Maria Creuza i Maria Bethânia, va fer dos creacions que van universalitzar la bossa-nova, però ell mateix va dir que no haurien estat possibles sense Mike Ribas... Vagin ràpidament a trobar-los, que són per guardar-los a casa i anar-los posant amb unció!

El mestre Ribas (1932-2009) va començar estudiant a Olot, a casa seva i amb el seu pare, es va formar al Conservatori de Barcelona i va ser un dels grans compositors i directors d'orquestra de la música popular, bandes sonores d'una trentena de pel·lícules, una veritable òpera magna de composicions pròpies i col·laboracions amb un ampli espectre artístic, que va de Xavier Cugat a Xavier Ribalta, amb qui va fer un disc meravellós sobre poemes d'Apel·les Mestres, "Cants íntims", i el va acompanyar en una gira. Quan va arribar el moment d'agrair el guardó, al Teatre Principal d'Olot -jo hi era i encara tinc la pell de gallina- va anar al piano i, amb les partitures dels seus amics Vinicius i Piazzola, l'emoció va emplenar el local. Quin gran pianista que va ser, l'amic Ribas!

L'emoció va emplenar el local, deparem amb els ambients, el flaire de la llum que va plasmar l'Escola Olotina de pintura, Marian Vayreda, també escriptor que dóna nom a la biblioteca que conserva el seu riquíssim fons; però també l'amic de la família, Modest Urgell, retratista de formats generosos d'ambients més que de paisatges! També Joan Maragall va fer un retrat verbal de la veïna Fageda d'en Jordà: "Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,/ trobaràs un indret verd i profond (sic)/ com mai cap més n'hagis trobat al món...".

Aquest dissabte, dintre del programa Primavera en Família, que es pot consultar per Internet, tenen el Mercat del Farcell, de productes d'allò que ara se'n diu kilòmetre 0; jo en destaco els formatges i els embotits, els únics que poden competir de tu a tu amb els de Vic, i que també es troben naturalment a les botigues de tota la vida, al costat del fresc per a coure, rostir o brasejar. També són excel·lències autòctones els forns i les pastisseries, generalment familiars i amb generacions al darrere, que pasten i fornegen pans d'aquells que són un bé en extinció, i les saboroses coques de llardons i d'anís, dolç i salat.

Una ampliació de tot plegat és la Fira Orígens, que al novembre arriba a la tercera edició i aplega matèries primeres fetes a casa, diríem, de tot Catalunya, situant La Garrotxa al capdavant de les comarques en millors productes alimentaris de qualitat i treballats de principi a final del seu procés, des de la ramaderia fins a l'exposició al taulell de la botiga.

De menja, que és de què ara parlem, Olot ostenta un dues estrelles Michelin que tinc com un dels millors del país, el restaurant Les Cols. Manuel Puigvert és el cap de sala i sommelier, sap de vins i d'aiguardents, informa bé i té aquella prudència que sovint s'enyora quan et trobes caps d'estació fent de caps de sala. La cuina la regeix la seva dona, Fina Puigdevall, que ha sabut trobar el punt ponderal entre tradició i modernitat, els seus plats són sempre atractius i aconsegueixen sabors sorprenents sense perdre mai de vista el flaire atàvic del tradicional que tenim imprès a la memòria del paladar i de la pituïtària.

Per acabar d'arrodonir Les Cols, el lloc és poesia visual que tradueix a l'espai la cuina de la Fina: una masia antiga restaurada tan fashion que va guanyar el premi FAD 2003; una gosadia encertada de l'equip d'arquitectes olotins RCR, Ramon Vilalta, Carme Pigem i Rafel Aranda. Han construït el museu del pintor francès Pierre Soulages, número ú dels catàlegs dels col·leccionistes, inaugurat recentment pels presidents Hollande i Mas. Són premi Nacional d'Arquitectura i estan exposats al MOMA de Nova York, àpali!

Les Cols és també hotel, per completar una estada completa. Però si a més a més de la ciutat d'Olot hom vol gaudir del paisatge, només a dos quilòmetres hi ha la casa rural Mas Garganta, un enclavament ecològic al mig del camp, que no els decebrà. Tot està cuidat amb amor per la mestressa, Inés Puigdevall, des de l'hort i la granja que abasteixen esmorzars sublims, fins a l'acollidora decoració d'habitacions amb tots els serveis. És formalment una casa rural, i els preus s'hi adiuen, la canalla té espai per jugar, hi ha vistes úniques sobre la Vall d'en Bas i els cims volcànics, camins pel senderisme... Però té totes les comoditats d'un bon hotel.

Estanis Vayreda, besnét del gran Marian, passat per a la història d'una biografia però molt futur polític d'honest i excel·lent gestor, ha rellançat Olot en els seus tres anys a la regidoria de Promoció de la Ciutat. En destaca una indústria que sobreviu a la crisi gràcies a no diversificar la inversió i a potenciar-ne la tecnificació, que fa comptes d'explotació ben capitalitzats i amb bones partides d'exportació. I gràcies també a un respecte del valor treball, que proporciona una qualificada ma d'obra. Olot viu encara del tèxtil que va aixecar Catalunya, però també del plàstic, de la logística, la impressió, el sector agroalimentari of course! I el turisme i serveis, que estan gairebé a un 9 per cent del PIB.

Fem cap a Olot, doncs?