Des de Sicília: la formalitat com a principi

Arribar a un aeroport que porta el nom de dos jutges sempre causa un cert efecte. Sobretot si van ser assassinats. És el cas de l’aeroport de Palerm Falcone-Borsellino. Giovanni Falcone va ser assassinat el maig del 1992 per una gran bomba, precisament a l’autopista que uneix l’aeroport amb la ciutat. 

L’altre, Paolo Borsellino, mort a Palerm per un cotxe bomba, dos mesos després. Ara que han arrestat el capo Matteo Messina convé no oblidar que si la màfia siciliana està en declivi, és gràcies als dos jutges. Va començar a estar tocada arran de les seves actuacions i per les que van ser continuades per altres magistrats com ara Alfonso Sabella, qui ha donat peu a la sèrie Il Cacciatore. 

Primer amb la detenció de Salvatore Toto Riina (Il capo dei capi) el 1993. I l’any 2006, el seu successor: Bernardo Provenzano, conegut com a Zu Binu (l’oncle Bernardo, en sicilià). El van detenir a Corleone, municipi on residia. Corleone és un poble molt petit i misèrrim que vaig visitar l’any 2004, guiat només per la curiositat. 

Mai hauria imaginat que allà s’hi trobava amagat el màxim dirigent de La Piovra -com metafòricament anomenen la màfia a Sicília-. Provenzano es va ocultar durant decennis. Governava donant instruccions, mitjançant els seus famosos paperets (Pizzini) que s’anaven passant de mà en mà fins a arribar al destinatari que executava les ordres.

Volen creure que la cadena havia arribat a tenir més de setanta intermediaris? La policia anava boja. A l’hora d’eixamplar-lo, Provenzano vivia com un miserable, en una cabana de pastors prop de Corleone. Però tenia poder. Manava. Ningú li feia la fesomia. Les darreres fotos eren antigues, de trenta o quaranta anys. 

Una taula, algun bocí de pa o una ampolla de vi. Tot presidit per un Sant Crist penjat a la paret. En Bernardo Provenzano, també anomenat U tratturi per la seva facilitat per matar, era un home religiós. El van enganxar quan la dona li portava la roba neta.

El van enganxar quan la dona li portava la roba neta

El primer cop que vaig visitar Sicília no feia pas tant que havien assassinat a Falcone i Borsellino. Hi vaig anar per feina, sense massa ganes, els he de dir la veritat. Però vaig fer dos projectes. El nostre delegat de l’oficina de Palerm, l’Antonino Nino Lobello, era un home tenaç i havia creat allà un equip important de gent. 

Com per a tots els sicilians, menjar era un estil de vida pel Nino. I per això, només arribar em va portar a una osteria on l’amo -tercera generació- es va oferir per cuinar-nos un mero amb olives. Va estar amoïnat una bona estona abans no es va decidir com aprofitar-ne el cap (Una testa cosí fresca!) i es va decidir per uns espaguetis.

El meu col·lega sicilià era, com tots els seus compatriotes, una persona seriosa. Amb sentit de l’humor, però d’una formalitat extrema. Contràriament als estereotips que tenim assumits, Sicília té poc d’italiana del sud. La gent no crida, són seriosos i formals. Tampoc tenen res del nord. El país és com és. Per allà hi ha passat tothom. Els grecs (Sicília va formar part de la magna Grècia), els romans (Sicília era el graner de l’imperi), els vàndals, els otomans, els sarraïns, els normands, els francesos, els catalans, els espanyols (per absorció de les possessions catalanes) i finalment els italians que encara hi són. 

Al centre de Palerm es troba l’església de la Martorana, catòlica de ritus grega. Allí es van reunir, el març de 1282, els nobles sicilians per oferir el poder de l’illa a Pere el Gran, el nostre rei, tan important. El 30 de març, els francesos van ser massacrats abans no els van fer fora. Són les famoses Vespres Sicilianes. Explica la llegenda que els sicilians anaven pel carrer i en trobar algú sospitós li feien pronunciar la paraula cicero (cigró, en aquella època). Si la persona interpel·lada arrossegava la r a l’estil francès, era executada. Els catalans hi vam deixar prou coses, com ara el nostre gòtic arquitectònic.

La veritat és que de problemes jo no en vaig tenir a l’hora de treballar allà. Clar que el Nino Lobello ens feia d’interlocutor. Aleshores Sicília encara estava sota el mantell de la Democràcia Cristiana i la nostra feina estava directament relacionada amb el govern regional. En Nino declarava que coneixia alguns mafiosos des que era petit. De l’escola. 

Allà les coses funcionen així. Se sap qui és qui, però cal demostrar-ho. Per bé i per mal. No és fàcil d’arremangar-se cada matí per lluitar. En qualsevol cas, a Sicília tots estan d’acord en una cosa: els compromisos s’han de complir. Encara que no estiguin escrits. En això, mantenen els principis del Dret Romà. Els avatars de la història han fet d’aquest principi un afer monolític, d’una gran intransigència que, com es pot comprovar, pot acabar en sang.

Malgrat els impediments evidents, la vida moderna a Sicília és molt agradable. L’illa és tan gran com Catalunya i les riqueses naturals abunden. Hi he tornat diversos cops per visitar-la. Amb bona companyia constitueix un marc incomparable per al viatger curiós i àvid. I no només de cultura històrica. Si ets català, hom s’hi troba com a casa. 

Malgrat els impediments evidents, la vida moderna a Sicília és molt agradable

Tant sigui visitant el mercat de la Vucciria de Palerm (el nom del qual té les mateixes arrels etimològiques que la nostra Boqueria, és a dir, el carnisser), o esmorzant un granissat de cafè amb un brioix amb nata (típic dels oficinistes de Palerm), o contemplant com cau la lava del volcà, o menjant un entrepà de menuts (Pani ca meusa), o passejant per les runes gregues de Selinunte, o assistint a l’òpera Palerm, o quedant-se bocabadat davant el pantocràtor de Monreale, o inquietant-se en recórrer les Catacombe dei Cappuccini, on es guarden els cossos naturalment momificats de centenars de palermitans.

A Sicília es representen cada dia, a vegades de forma còmica i a vegades de manera especialment dramàtica, els cicles complets de la vida i de la mort. És un món que fins que no l’has conegut no t'adones que estaves en la més absoluta de les inòpies.