Raimon va espuntar a la música en una de les dues bandes de Xàtiva, on va néixer al mític carrer Blanc. Amb ell m'agradaria fer literàriament, en la modèstia d'aquests afers propis, una Simfonia Valenciana, que ha de ser escrita per a banda, l'instrument coral que dóna "orígens" i "identitat" a la música autòctona, i les dues paraules entrecomillades són d'una cançó emblemàtica de Raimon, "Jo vinc d'un silenci". Raimon és un dels millors cantautors de tots els temps, a l'alçada de Moraes i Brassens, de Seeger i Afonso.. Va estudiar a la València, i qui sap si algun dia no s'hi acabarà instal·lant, perquè estima la ciutat, com ha deixat ben clar en algun dels seus textos, com ara "He passejat per València sol", que figura al seu últim disc, "Rellotge d'emocions", veritable masterpiece. La Simfonia Valenciana per a vent encara no ha eixit, però gràcies a les bandes, les grans simfonies clàssiques han assolit abast popular, i de moment ja tenim una Banda Simfònica, vinculada a la Politècnica.
Les simfonies tenen quatre temps, i en quatre temps els parlaré de quatre coses de València, atès que les grans ciutats són inabastables en formats periodístics com el que ocupa aquest espai; en altres articles, els parlaré d'altres coses d'aquesta ciutat fascinant, que té precioses llums i que al damunt dels nostres cants per sant Josep s'il·lumina mentre s'encén amb el foc.
Primer temps (Adagio). Biblioteca Valenciana
La Biblioteca Valenciana té un fons riquíssim; en clau catalana –només per entendre'ns, que anem sobrats de susceptibilitats per aquí i per allà—seria la Biblioteca de Catalunya, tant per la cultura escrita que atresora, com per la seva ubicació arquitectònica.
Viu en l'antic monestir de Sant Miquel dels Reis, abadia cistercenca del segle XIV, de la qual en resten vestigis, i gran monestir jerònim del XVI, edificat per Ferran d'Aragó amb la idea que allà hi restés el seu llegat cultural i li fos panteó. Però Espanya el necessitava per al seu imaginari simbòlic de la unitat nacional, i el va soterrar a Granada, al costat de la seva primera dona, Isabel de Castella. A València hi jaça Germana de Foix, la segona muller, que té una història per sucar-hi pa, dona que dóna -a Raimon li agrada jugar amb les paraules i jo li faig costat- molt més que el fulletó "Isabel". Germana de Foix, reina de Nàpols i de Jerusalem, va tenir un idil·li amb bastarda descendència amb el nét del seu ex marit Ferran, el rei-emperador Carles, en arribar d'Alemanya, i va ser una governanta cruel, responsable de les 800 execucions de la Revolta de les Germanies, una de les primeres revolucions progressistes europees –sense fer presentisme i diríem col·loquialment que té nassos, simfònicament bemolls, que es digués Germana la que va executar les Germanies, bo i continuant am la verbal lúdica. Al costat de la tomba de la senyora de Foix, el 1874 s'hi va construir un penal immens de prop de mil cel·les, testimoni de la posterior repressió franquista. Als llindars, fanecades dels terrenys ja de les Tavernes Blanques.
La tradició oral i àdhuc escrita, associa Sant Miquel dels Reis a la nissaga cortesana, però el cert és que l'església està consagrada als Mags d'Orient, com es clissa clarament per les imatges que coronen la façana principal, on l'arcàngel Miquel enforca el dimoni; els catalans panteistes i pancatalanistes, tanmateix, diuen que és sant Jordi enfilant el drac. El que és indiscutible... És que a tots els escuts de les quatre barres que hi ha per tota la València antiga, el blau no hi apareix ni en pintura. Literalment parlant.
Segon Temps (Menuetto). La llera esquerra
Això de la llera esquerra queda molt bé, i s'han fet famoses les de París i Bilbao, però topogràficament parlant la perspectiva de babord i estribord és relativa segons que vas o vens, això els cronistes llatins ho precisaven sovint. Direm llera esquerra del Túria al Trastevere artístic encimbellat per l'IVAM (Institut Valencià d'Art Modern), obra dels arquitectes Giménez i Salvadores, molt més interessants que l'ínclit Calatrava. L'IVAM té una col·lecció de 7.000 obres, entre les que destaca la col·lecció del més que gran Juli González. Temps passats, l'IVAM va beneficiar-se de la creativitat i empenta de directors potents i temps de vaques grosses, i ara roman en un cert stand-by.
Molt a prop, en la mateixa en tots els sentits relativa llera, perquè, per començar, ja no hi ha riu, les majestàtiques Torres de Quart, portal de la muralla medieval inspirada en el Castell Nou de Nàpols on, no pas per atzar, hi ha també l'escut amb les quatre barres a l'entrada. A les Torres, el veïnatge amb l'IVAM és més que territorial, puix que quan el Govern de la República es traslladà a València, hi va anar a parar bona part de la pinacoteca d'El Prado.
Tercer Temps (Allegro). Les arquitectures antigues
Hi ha un gòtic a la ciutat de València que fa goig. Comencem per la Catedral, que té quatre portes d'estils diferents; per suposat, una és gòtica. Tothom en coneix el campanar, anomenat Micalet, del mateix estil. I a més a més de l'interès artístic, pel que té de compendi, que no pastitx, dels grans corrents arquitectònics, i del valor religiós de la seu, hi ha un valor cultural afegit que és la tomba d'Ausiàs March, un dels poetes més universals de la història de totes les llengües, musicat i cantat magistralment per Raimon, essent "Veles e vents" una de les cançons més versionades, que a més a més dóna nom a l'edifici que és seu de l'American's Cup. Certament, com remarca l'acadèmic Lluís Meseguer, el nom li deuen a Raimon, que va triar aquest títol, perquè Ausiàs March no li va posar pas. Però a València li falta un tram polític per reconèixer l'enorme valor estètic i cívic de Raimon. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2014, que se li lliurarà al Palau de la Música el dimarts 10 de juny.
L'antiga derrota –en termes de navegació marítima, per seguir amb March-Raimon— ha de passar també pel Palau de la Generalitat Valenciana, amb parts gòtiques, pel Palau de les Corts, instaurades per Jaume I i primera residència dels Borja a València, que també eren de Xàtiva, i que va ser la seu del Govern de la República després de la caiguda de Madrid; i per l'Almodí, l'antic mercat àrab de grà, un edifici de gran serenor de perfectes rectes i corbes.
Parlarem d'altres València que ens deixem, i no parlarem volgudament d'altres València que són més polèmiques, i parlem només de gustos plàstics i de plastificacions de gustos. Sí que cal dir, tanmateix, que en aquesta categoria hi ha discutibles contenidors quin contingut musical és excel·lent, operística i simfònicament, amb l'empremta de la batuta magistral del mestre Zubin Mehta.
Quart Temps (Andante)
El tempo d'andante ens diu que hem d'anar com qui camina, i ho engalzem amb un dels millors intèrprets del metrònom, com és Mehta. Caminem per València, deixant enrere la Generalitat, agafem el carrer Cavallers i perdem-nos per carrerons que semblen els viccoli de la veina Nàpols. Plens de bars, alguns amb encant.
Seguint la guia de Raimon, cal anar a la Universitat on va estudiar, on el patí està presidit per l'estàtua de l' humanista Lluís Vives. La vella alma mater és al carrer de la Nau, al costat del carrer de la Pau, que rimen en els seus versos. Un altre dia parlarem de la platja de la Malvarrosa, que també surt a la cançó que hem pres de referència i plànol i carta nàutica, i l'apunt cultural els hi deixo en els autors que hi cita: Ausiàs March, Joan Fuster, Jaume Roig, Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro i Vicent Ventura. Recomanacions que no fallen.
Quan vaig a València, m'allotjo a l'Hotel Inglés, de gust homònim, cèntric de tot el que els he recomanat, i demano vistes al molt rococó Palau del Marquès de Dosaigües, que m'alegra els despertars. M'agradava de menjar al Bermell, perquè m'hi va portar en Raimon per primer cop, on res no era ni molt bo ni molt dolent, però el sabor era el local i la clientela bohèmia i artística i política i gent del barri. També és menja fabulosament al restaurant Kiaora, carrer Dr. Beltran Bigorra, innovació prudent sobre matèria primera ecològica, que com bé precisen al seu web no vol dir vegetariana, sinó productes de qualitat realçats per la manca de potingues. I bon marisc a la terrassa del restaurant Civera, al carrer de mossèn Femades, que és de vianants i arrecerat però al bell mig del centre, al costat de l'Ajuntament, "santa Rita, Rita, Rita, lo que se da, no se quita".