Què és un museu? Segons el Consell Internacional dels Museus, un museu és “una institució sense ànim de lucre, permanent i al servei de la societat, que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial. Oberts al públic, accessibles i inclusius, els museus fomenten la diversitat i la sostenibilitat. Amb la participació de les comunitats, els museus operen i comuniquen èticament i professionalment, oferint experiències variades per a l'educació, el gaudi, la reflexió i l'intercanvi de coneixements.” Clar, oi? Bromes apart, per molt inclusiva que sigui aquesta descripció, no és una definició clara del que és, realment, un museu.
El primer museu de la història es va obrir l’any 1683 a Oxford, i rep el nom Ashmolean pel seu creador, un aristòcrata anomenat Elias Ashmole que col·leccionava art i peces de col·lecció originàries d’altres llocs del món que va posar a disposició del públic general. Després d’aquest acte d’entre ostentació i generositat, molts altres aristòcrates van seguir el seu exemple i van començar a exposar algunes de les seves pertinences més preuades, fins que aquesta pràctica va començar a ser duta a terme per part dels estats i altres organitzacions. Amb el temps, la pràctica del museu s’ha anat institucionalitzat com un espai no només de contemplació, sinó també de cura i conservació de les obres, de generar consciència social sobre reptes globals o per educar al públic general sobre una temàtica.
Hi ha dues maneres d’anar a un museu: entendre’l com una capsa del temps o convertir-lo en una experiència única, que interpel·la a la persona
Al meu parer, i que consti que aquesta és una afirmació profundament personal, hi ha dues maneres d’anar a un museu. La primera és entendre el museu com una capsa del temps on es guarden els records més preuats d’un territori o una cultura per assegurar que les properes generacions seran capaces de contemplar-les i admirar-les, per tal de tenir en compte d’on venen i què van fer aquells que formen part de la seva història. Aquesta opció museística és la més tradicional i popular, on l’experiència de l’usuari resideix principalment en la capacitat de copsar i la inquietud per seguir descobrint, sala darrere sala, els secrets i curiositats que les exposicions oculten entre els seus murs.
Tanmateix, aquesta no és l’única manera d’experimentar un museu. Recordo, de petita, com la mare ens feia les seves pròpies visites particulars. Per tal d’assegurar que les nostres ments disperses i infantils entenguessin i es concentressin en les diferents obres d’art o exposicions, ens feia asseure al terra de la sala i admirar les diferents estacions, on ens feia preguntes com “Mariona, i tu què hi veus aquí?” o “Què et penses que tenia al cap, l’artista, quan va pintar aquest quadre, Ariadna?”. D’aquesta manera, el museu es convertia en una experiència única, on les sales es revolucionaven i convertien en escenaris increïbles que ens interpel·laven en primera persona. Pocs anys més tard, vam descobrir les visites guiades infantils i, cap a l’any 2008, al Pinakothek der Moderne de Munich, va canviar la nostra percepció sobre els museus.
Al Pinakothek der Moderne de Munich es pot tocar pràcticament tot, o es podia en aquell moment. Acostumades a grans sales amb quadres abismals del segle XVII, vam descobrir un espai on no només hi havia obres extremadament diferents de les nostres habituals, sinó que hi havia dos elements que, per dues nenes de menys de dotze anys, ens van captivar durant tota l’exposició: algunes peces es podien tocar, i hi havia cadires plegables per asseure’s a qualsevol lloc del museu. Les cadires ens van permetre moure’ns on volíem, admirar les nostres obres preferides i aturar-nos on teníem ganes de saber més coses. També vam veure que hi havia persones amb mobilitat reduïda a qui les cadires els feien un magnífic servei.
“El museu ha deixat de ser vist només com un espai de culte i ha obert possibilitats a una experiència molt més particular”
Des de fa uns anys, la majoria de museus han començat a posar molta atenció en l’experiència, més enllà de la qualitat i varietat de l’obra artística exposada. En alguns hi trobem suport sensorial, com ara música o reproduccions d’àudio, i en altres representacions teatrals o tallers interactius al final de l’exposició. Sigui com sigui, el museu ha deixat de ser vist només com un espai de culte, d’art sagrat i solemne, i ha obert possibilitats a una experiència molt més particular, interactiva i personal, on el visitant pot escollir quanta estona vol estar-se davant d’un quadre, llegir una descripció de l’obra o el seu context històric o tocar un mòdul interactiu. En definitiva, hom pot escollir quina experiència vol viure del recorregut de les sales i l’estructura prèviament pensada per la comissària.
“Més enllà de la important tasca de preservació, és fonamental que els museus es puguin gaudir”
Sense ser una experta en la matèria, i des de la més particular experiència d’observadora de museus, celebrem aquest canvi que, juntament amb la reducció de les tarifes per al gran públic, son un pas fonamental per l’extensió de la cultura a totes les edats, condicions i capacitats. Més enllà de la important tasca de preservació, és fonamental que els museus es puguin gaudir. El museu encarna, així, una finalitat tan conservadora com reflexiva: el museu per pensar, el museu per contemplar, el museu per preservar, el museu per procurar. El museu per guardar allò que no pot ser pagat amb diners i assegurar que arriba a les properes generacions.
Per aquest motiu, penso que hem de valorar molt més els museus que tenim, on el nostre patrimoni col·lectiu és curosament preservat i exposat per tal que tothom pugui gaudir-ne. És per això que els museus haurien de tenir, alhora, molt més pressupost estatal i un preu molt més baix per garantir que, amb totes les seves dificultats, puguin seguir sent el que han de ser: un patrimoni popular.