L'Hospital de Sant Pau, construït entre 1902 i 1930, ja ha estat rehabilitat, després de quatre anys d'obres, i s'estrena amb unes jornades de portes obertes i visites guiades. Ara Sant Pau és un parc temàtic modernista, una ciutat a la bellíssima mida de Lluís Domènech i Montaner, l'arquitecte de l'universal Palau de la Música Catalana.
Barcelona guanya un nou indret de gaudi a afegir als de Gaudí. Passejar ara per Sant Pau és recrear-se en la grandària i en el petit detall, obertures i colors, respecte per l'amplada, grans sales que inspiren lofts domèstics, i la passió per la llum lliure. El conjunt modernista més important d'Europa, monument històric-artístic, patrimoni mundial de la UNESCO... Un dia passejant-s'hi de segur que resultarà una experiència estètica.
El Pavelló de l'Administració és la icona més ciutadana puix que en ell hi ha la façana i porta principals, al xamfrà de l'avinguda del pare Claret i el carrer de Cartagena, que s'enfila com si allò fóra San Francisco. També és l'edifici més gran i el més significatiu en el seu forfait d'arquitectura i ornamentació: escalinates del vestíbul, vitralls, les voltes que sostenen columnes de pedra i marbre, els mosaics, les escultures d'Arnau i Gargallo, la pintura impressionant de Clapés amb el motiu del trasllat de les despulles de Santa Eulàlia... Un símbol entre els símbols patriòtics omnipresents, els escuts de Barcelona i Catalunya, quatre barres i Creu de Sant Jordi denotant al d'aquí que és d'aquí, i al de fora on és realment.
Els pavellons, nets de pedaços funcionals, han deixat de ser habitacles per esdevenir amplies naus amb sostres de volta de colors, aquelles estances badívoles en les que antigament s'arrengleraven els llits de metall emblanquinat, i quin ambient és recreat a través de fotografies o projeccions; com la que evoca les anades i vingudes de metges i lliteres pels seus passadissos subterranis de més d'un kilòmetre, que suposen una premonició de la supressió de les barreres arquitectòniques. Els túnels de Sant Pau eren un privilegiat circuit professional que garantia rapidesa i operativitat, i que anys després, quan el recinte va allotjar la primera Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma, eren benignes refugis d'escapada quan persones non gratas de la policia violentaven el sagrat recinte de l'alma mater. Les parets ho testimoniaven amb pintades que evocaven temps de lluita: "llibertat, amnistia, estatut d'autononia".
D'aquella facultat va sortir un magnífic professor de farmacologia, el doctor Josep Laporte, que seria primer conseller de Sanitat de la Generalitat, i alumnes, avui metges, que excel·leixen en la recerca, la clínica i la cosa pública, com ara l'alcalde de Barcelona, ministre i ambaixador Joan Clos, de la primera promoció; el doctor Raimon Belenes, que va ser director general de l'ICS i de l'Hospital Clínic; el doctor Jordi Camí, catedràtic i director del Parc de Recerca Biomèdica; el doctor Antoni Bulbena, catedràtic de psiquiatria, investigador incansable de les reaccions químiques de l'ànima, que va dirigir una unitat modèlica a l'Hospital del Mar; o el doctor Bonaventura Clotet, pioner en els avenços sobre el tractament del VIH i referència mundial indiscutible en la lluita contra la sida. Són només alguns noms.
Però Sant Pau és també un escenari sentimental, com tots els hospitals, i es fa difícil sostraure's a les emocions que es poden haver viscut allà, quan tota aquesta bellesa era invisible perquè el pas dels anys i les necessitats sanitàries havien posat tàpies i envàs, havien fet opaques vidrieres i l'olor de la malaltia tenyia l'aire que ara també han netejat. Escenaris memorialístics d'incerts esguards a urgències o a l'avantsala dels quiròfans o de la uvi, i l'acompanyament d'un familiar estimat, carretejant un sèrum connectat a una via endovenosa, en dies durs de posposar finals tristos amb el somriure optimitzador, còmplice d'amors que ara viuen a les estrelles, Gal·la a la galàxia, que es dibuixen nítides i perfectament integrades en la inabastable lluminositat del modernisme. Segur que Beethoven i Schiller –traduït al català per Maragall—ens transmeten aquestes sensacions directament al cor, en la sublim arquitectura de la Novena Simfonia, restaurada per Sergiu Celibidache al capdavant de l'Orquestra Filharmònica de Munic, per fortuna en registre discogràfic.