11
d'Abril
de
2014
Act.
27
de Març
de
2015
Andalusia és segurament el país amb més actes de Setmana Santa per metre quadrat del món. Apleguen gent d'arreu perquè són tradicions populars carregades de color i d'emoció. Cada poble andalús té les seves processons, però recomanem la simbòlica capitalitat de Sevilla.
Sempre parlem amb justícia dels andalusos a Catalunya, però hi ha també una riquíssima estela de catalans a Andalusia, que òbviament es manifesta en la Setmana Santa. La confraria de Montserrat treu el pas del Crist Crucificat, també conegut com Gran Poder Crucificat, i és un dels de més devoció i sentiment. És un grup escultòric que representa Jesús entre els dos lladres i el plor de la Magdalena al peu del patíbul romà. La peça principal és una talla de Juan de Mesa, de primers del XVII, restaurada en diverses ocasions.
Surt a un quart de vuit del matí del divendres sant de la Capella de Montserrat, al carrer Cristo del Calvario. La Capella la van construir els comerciants catalans que es van desplaçar arran del descobriment d'Amèrica, un encàrrec al prestigiós arquitecte Leonardo de Figueroa, inaugurada el 1710. Fóra o no Colom català, l'emprenedoria del país va veure negoci a les índies, es van anar consolidant els "indians" i aquell comerç va ser clau en el finançament de la indústria posterior. A la processó, la banda interpreta diversos himnes a la Moreneta.
Les bandes són el complement musical idoni de les processons, els volum dels instruments de metall i els timbals omplen espais oberts i tapen xivarris. Però la Setmana Santa andalusa serva amb amor la gran aportació de la saeta. La paraula saeta vol indicar en la seva arrel metafòrica aquell cant que, com una sageta, es dispara des d'un balcó i es clava al cor, com en l'etern símbol de l'enamorament. És evidentment una mena de motet popular cristià, però els seus orígens, com tants a Al Àndalus, és musulmà; procedeix de la mimesi dels crits a l'oració dels muetzins a les mesquites. Els cristians de l'època no només colonitzaven terres, també religions i costums, i van ser capaços de plantar una església al bell mig del Coliseu de Roma i, allò que ens ocupa, de la fabulosa mesquita de Còrdova.
La saeta pren auge quan les cobles s'entonen amb els pals flamencs, sobretot la seguiriya, pal regne del profundíssim art del cante jondo. No puc oblidar, sempre que vaig a Sevilla, les converses que vaig tenir la sort de mantenir amb don Antonio Mairena, al seu patí andalús i bevent llimonada com si fóssim dintre d'un poema de García Lorca. A vegades, per il·lustrar-me en allò que m'explicava, s'arrencava i a mi se'm posava la pell de gallina mentre aprenia de fer palmes sordes i sonores. Mairena és un dels millors cantaores de tots els temps, els hi recomano en qualsevol registre de la seva profusa discografia.
Suggereixo els amants de la cançó popular aquest gènere que canta amb tanta convicció emotiva, i si volen saber els meus imprescindibles, a més a més de don Antonio, són La Niña de la Puebla i Camarón de la Isla. Dels feliçment vius, el gran José Menese i Miguel Poveda, que és de Badalona i practica a més a més de l'ortodòxia la fusió i ha cantat grans poetes catalans en llengua musical jonda.
Els vasos comunicants catalano-andalusos donen per molts llibres, només apunto que l'immens Manuel de Falla era Matheu de segon cognom, mare catalana, i quan va encarar l'òpera ho va fer sobre l'"Atlàntida" de mossèn Cinto. Isaac Albéniz, que va portar el flamenc al piano, era de Camprodon i va ser al nucli dels fundadors de l'Orfeó Català, que conserva al Palau de la Música el seu harmònium de registració anglesa.
De dos dels tres bailaores per a la història, Carmen Amaya va néixer a les barraques barcelonines del Somorrostro, i Vicente Escudero va morir a un pis gèlid de la Plaça Reial abans que 1992 li posés mitges soles i talons. El tercer, Antonio Gades, era del País Valencià, d'Elda. Per arrodonir-ho, Antonio González, El Pescaílla, marit de Lola Flores, va néixer al carrer de la Fraternitat de Gràcia, i allà es va inventar la rumba catalana que consolidarien després Peret i Gato Pérez. El bar La Carbonería de Sevilla ofereix recitals flamencs habitualment, i és un bon lloc per fer una copa, però no es deixin enredar amb el "Agua de Sevilla", que és una veritable apòzema.
Si em fan confiança i van a Sevilla, tenen moltíssims recursos de passeig, que no poden defugir els celebèrrim carrers Sierpes i Betis, els viaranys de soc àrab que envolten la catedral, el barri de Santa Cruz, i el Trastevere del Guadalquivir, Triana. No m'entretindré en tòpics sobre la catedral, les torres de l'or i de la plata, els Reales Alcázares, el parc de María Luisa, la Giralda... Les paraules empetiteixen al seu costat.
Bed and breakfast
L'oferta gastronòmica de tapes és immensa, amb especialitats com el pescaíto frito o el pan con pringue –la traducció catalana no respondria amb precisió-, que és un entrepà de porc conservat en oli i pebre vermell. Els peixets admeten també la coquina dels adobs, igualment d'extracció aràbiga, on excel·leix el cazón, que en aquest cas sí que existeix també en la nostra llengua culinària: és la moxina o peix gat, que surt molt bé de preu i podem fer a casa, simplement enfarinat; recomano la suau i digestiva farina de moresc.
A Sevilla hi ha centenars d'establiments on poden degustar aquestes senzilles meravelles, per exemple els tradicionals, que mai no fallen, restaurants Casa Robles i Becerrita; i si volen picar més alt, el Jaylu, peix i marisc de la millor categoria i el celler més ben dotat, i l'Abantal, que té una estrella Michelin consolidada i Julio Fernández Quintero fa una de les millors cuines d'autor d'Espanya, amb gran respecte al producte i combinacions imaginatives brillants.
On comença Triana, creuat el pont de Sant Telmo, al carrer Betis, hi ha el restaurant Río Grande, potser el de millors vistes nocturnes: la Torre del Oro, la Maestranza... I s'hi menja Déu n'hi do.
Hotels amb encant per sojornar a Sevilla n'hi ha gairebé un a cada carreró, però n'assenyalem tres; per Setmana Santa es poden buscar interessants ofertes. La Hostería del Laurel, que també té un bar de tapes i restaurant tradicional, amaga bells racons romàntics des que José Zorrilla hi va agafar inspiració i personatges per a una de les obres que mai caduquen, "Don Juan Tenorio". La Hostería és escenari principal a la dramatúrgia: propietat de Butarelli, allà els seus amics Don Juan y don Luís s'expliquen les proeses –"Yo a los palacios subí/ y a las cabañas bajé,/ y en todas partes de dejé/ memoria amarga de mi"...—i es repten a trobar-se al cap d'un any amb el poc edificant balanç de duels i seduccions enganyoses.
A les antípodes de l'aixopluc dels famosos barruts, una de les dependències de l'antic palau arquebisbal, amb el seu encisador pati, és avui el quatre estrelles Los Seises, nom en referència a l'agrupació de nens que fa un ball ritual tres vegades l'any a la catedral de Sevilla, ben bé al costat, des de la Reconquesta. La seva piscina al terrat ofereix una perspectiva de foto panoràmica.
Ni cràpula ni religiosa, la Casa Imperial, amb pati andalús sobre el que giren les habitacions. I el tradicional Macarena, al barri gitano que honora una de les marededéus del star system, de gran format, una mona de pasqua arquitectònica que tanmateix té la seva gracia o, més exactament, gracejeo.
I els versos de Machado
Finalment, anar a Sevilla és llegir Antonio Machado. "Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,/ y un huerto claro donde madura el limonero...". Aquest hort és un dels set patis andalusos que hi ha al palau de las Dueñas, propietat de la Casa de Alba i des d'on la Duquesa surt vestida de faralaes en carruatge, a cavall en els seus temps més toreros, per enfilar la Feria de Abril. Jesús Aguirre, el seu anterior marit, un intel·lectual molt gruixut i brillant, m'hi va convidar un dia a redós de la placa que havia posat recordant aquests versos el pare de la seva dóna; en Jesús ja era duc abans de casar-se amb la Duquesa d'Alba, deia el nostre comú amic Manolo Vázquez Montalbán, ho vaig tenir clar quan parlava del Duc antecessor, Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, com "mi suegro", tot i que no va arribar a emparentar-s'hi.
Sempre parlem amb justícia dels andalusos a Catalunya, però hi ha també una riquíssima estela de catalans a Andalusia, que òbviament es manifesta en la Setmana Santa. La confraria de Montserrat treu el pas del Crist Crucificat, també conegut com Gran Poder Crucificat, i és un dels de més devoció i sentiment. És un grup escultòric que representa Jesús entre els dos lladres i el plor de la Magdalena al peu del patíbul romà. La peça principal és una talla de Juan de Mesa, de primers del XVII, restaurada en diverses ocasions.
Surt a un quart de vuit del matí del divendres sant de la Capella de Montserrat, al carrer Cristo del Calvario. La Capella la van construir els comerciants catalans que es van desplaçar arran del descobriment d'Amèrica, un encàrrec al prestigiós arquitecte Leonardo de Figueroa, inaugurada el 1710. Fóra o no Colom català, l'emprenedoria del país va veure negoci a les índies, es van anar consolidant els "indians" i aquell comerç va ser clau en el finançament de la indústria posterior. A la processó, la banda interpreta diversos himnes a la Moreneta.
Les bandes són el complement musical idoni de les processons, els volum dels instruments de metall i els timbals omplen espais oberts i tapen xivarris. Però la Setmana Santa andalusa serva amb amor la gran aportació de la saeta. La paraula saeta vol indicar en la seva arrel metafòrica aquell cant que, com una sageta, es dispara des d'un balcó i es clava al cor, com en l'etern símbol de l'enamorament. És evidentment una mena de motet popular cristià, però els seus orígens, com tants a Al Àndalus, és musulmà; procedeix de la mimesi dels crits a l'oració dels muetzins a les mesquites. Els cristians de l'època no només colonitzaven terres, també religions i costums, i van ser capaços de plantar una església al bell mig del Coliseu de Roma i, allò que ens ocupa, de la fabulosa mesquita de Còrdova.
La saeta pren auge quan les cobles s'entonen amb els pals flamencs, sobretot la seguiriya, pal regne del profundíssim art del cante jondo. No puc oblidar, sempre que vaig a Sevilla, les converses que vaig tenir la sort de mantenir amb don Antonio Mairena, al seu patí andalús i bevent llimonada com si fóssim dintre d'un poema de García Lorca. A vegades, per il·lustrar-me en allò que m'explicava, s'arrencava i a mi se'm posava la pell de gallina mentre aprenia de fer palmes sordes i sonores. Mairena és un dels millors cantaores de tots els temps, els hi recomano en qualsevol registre de la seva profusa discografia.
Suggereixo els amants de la cançó popular aquest gènere que canta amb tanta convicció emotiva, i si volen saber els meus imprescindibles, a més a més de don Antonio, són La Niña de la Puebla i Camarón de la Isla. Dels feliçment vius, el gran José Menese i Miguel Poveda, que és de Badalona i practica a més a més de l'ortodòxia la fusió i ha cantat grans poetes catalans en llengua musical jonda.
Els vasos comunicants catalano-andalusos donen per molts llibres, només apunto que l'immens Manuel de Falla era Matheu de segon cognom, mare catalana, i quan va encarar l'òpera ho va fer sobre l'"Atlàntida" de mossèn Cinto. Isaac Albéniz, que va portar el flamenc al piano, era de Camprodon i va ser al nucli dels fundadors de l'Orfeó Català, que conserva al Palau de la Música el seu harmònium de registració anglesa.
De dos dels tres bailaores per a la història, Carmen Amaya va néixer a les barraques barcelonines del Somorrostro, i Vicente Escudero va morir a un pis gèlid de la Plaça Reial abans que 1992 li posés mitges soles i talons. El tercer, Antonio Gades, era del País Valencià, d'Elda. Per arrodonir-ho, Antonio González, El Pescaílla, marit de Lola Flores, va néixer al carrer de la Fraternitat de Gràcia, i allà es va inventar la rumba catalana que consolidarien després Peret i Gato Pérez. El bar La Carbonería de Sevilla ofereix recitals flamencs habitualment, i és un bon lloc per fer una copa, però no es deixin enredar amb el "Agua de Sevilla", que és una veritable apòzema.
Si em fan confiança i van a Sevilla, tenen moltíssims recursos de passeig, que no poden defugir els celebèrrim carrers Sierpes i Betis, els viaranys de soc àrab que envolten la catedral, el barri de Santa Cruz, i el Trastevere del Guadalquivir, Triana. No m'entretindré en tòpics sobre la catedral, les torres de l'or i de la plata, els Reales Alcázares, el parc de María Luisa, la Giralda... Les paraules empetiteixen al seu costat.
Bed and breakfast
L'oferta gastronòmica de tapes és immensa, amb especialitats com el pescaíto frito o el pan con pringue –la traducció catalana no respondria amb precisió-, que és un entrepà de porc conservat en oli i pebre vermell. Els peixets admeten també la coquina dels adobs, igualment d'extracció aràbiga, on excel·leix el cazón, que en aquest cas sí que existeix també en la nostra llengua culinària: és la moxina o peix gat, que surt molt bé de preu i podem fer a casa, simplement enfarinat; recomano la suau i digestiva farina de moresc.
A Sevilla hi ha centenars d'establiments on poden degustar aquestes senzilles meravelles, per exemple els tradicionals, que mai no fallen, restaurants Casa Robles i Becerrita; i si volen picar més alt, el Jaylu, peix i marisc de la millor categoria i el celler més ben dotat, i l'Abantal, que té una estrella Michelin consolidada i Julio Fernández Quintero fa una de les millors cuines d'autor d'Espanya, amb gran respecte al producte i combinacions imaginatives brillants.
On comença Triana, creuat el pont de Sant Telmo, al carrer Betis, hi ha el restaurant Río Grande, potser el de millors vistes nocturnes: la Torre del Oro, la Maestranza... I s'hi menja Déu n'hi do.
Hotels amb encant per sojornar a Sevilla n'hi ha gairebé un a cada carreró, però n'assenyalem tres; per Setmana Santa es poden buscar interessants ofertes. La Hostería del Laurel, que també té un bar de tapes i restaurant tradicional, amaga bells racons romàntics des que José Zorrilla hi va agafar inspiració i personatges per a una de les obres que mai caduquen, "Don Juan Tenorio". La Hostería és escenari principal a la dramatúrgia: propietat de Butarelli, allà els seus amics Don Juan y don Luís s'expliquen les proeses –"Yo a los palacios subí/ y a las cabañas bajé,/ y en todas partes de dejé/ memoria amarga de mi"...—i es repten a trobar-se al cap d'un any amb el poc edificant balanç de duels i seduccions enganyoses.
A les antípodes de l'aixopluc dels famosos barruts, una de les dependències de l'antic palau arquebisbal, amb el seu encisador pati, és avui el quatre estrelles Los Seises, nom en referència a l'agrupació de nens que fa un ball ritual tres vegades l'any a la catedral de Sevilla, ben bé al costat, des de la Reconquesta. La seva piscina al terrat ofereix una perspectiva de foto panoràmica.
Ni cràpula ni religiosa, la Casa Imperial, amb pati andalús sobre el que giren les habitacions. I el tradicional Macarena, al barri gitano que honora una de les marededéus del star system, de gran format, una mona de pasqua arquitectònica que tanmateix té la seva gracia o, més exactament, gracejeo.
I els versos de Machado
Finalment, anar a Sevilla és llegir Antonio Machado. "Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,/ y un huerto claro donde madura el limonero...". Aquest hort és un dels set patis andalusos que hi ha al palau de las Dueñas, propietat de la Casa de Alba i des d'on la Duquesa surt vestida de faralaes en carruatge, a cavall en els seus temps més toreros, per enfilar la Feria de Abril. Jesús Aguirre, el seu anterior marit, un intel·lectual molt gruixut i brillant, m'hi va convidar un dia a redós de la placa que havia posat recordant aquests versos el pare de la seva dóna; en Jesús ja era duc abans de casar-se amb la Duquesa d'Alba, deia el nostre comú amic Manolo Vázquez Montalbán, ho vaig tenir clar quan parlava del Duc antecessor, Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, com "mi suegro", tot i que no va arribar a emparentar-s'hi.