El tresorer de la colla
En Biel, nomenat recentment tresorer d’una colla castellera, està assegut en un portalet d’un dels carrers annexos de la plaça de Sant Jaume, a Barcelona. Té el portàtil sobre les cames i pica les tecles frenèticament, introduint xifres en un Excel interminable. Porta la camisa de fer castells, mocador al cap i, com està enfaixat, la postura li resulta del tot incòmoda. “No me quadra. Com és possible que ens hàgim gastat tot això? Mussita menjant-se les ungles. Mentrestant, a pocs metres d’ell, comença el toc de castells i el crit ofegat del cap de colla, que intenta imposar-se damunt aquella babèlica gernació de nacionalitats en què s’ha convertit la festa de la Mercè. Terços amunt!
Emmudeix la plaça. Ell sap que és una de les últimes grans diades de l’any. Que tothom n’està pendent d’aquell quatre de nou amb l’agulla i que si carreguen aquell castell es mantenen com a colla de gamma extra. Però no mira els companys, no. Ell no pot apartar la mirada d’aquelles fórmules que semblen no tenir sentit. Hauria de quedar a zero. D’on surt aquest “ERROR”?
Li van caure les primeres bromes: “Ara que tens les claus de la caixa, ja ens convidaràs a birres” o “paga el tresorer!”
Ell va accedir al càrrec en l’última assemblea, als voltants de la Festa Major. L’antic tresorer, en Maure, somreia amb alleugeriment mentre li feia el traspàs de la carpeta com si fos un ritual ancestral, desitjant-li tota la sort i tots encerts del món. La il·lusió que tenia de participar activament en una associació sense ànim de lucre, es va esvair quan va agafar el feix de factures i la memòria USB plena de dades. Ara, la responsabilitat li esqueia com una gran llosa a sobre i pensava que s’havia fotut en un bon embolic. Tota la colla l’aplaudia, aquell divendres després d’assaig. La junta el va afegir al grup de WhatsApp i ben aviat van començar a caure-li les primeres conyes. “Ara que tens les claus de la caixa, ja ens convidaràs a birres” o “Paga el tresorer!”.
Durant el primer mes com a tresorer, en tornar de treballar, es posava a redactar fins a la matinada els papers de les subvencions, perquè sense l’ajuda pública, no existiria el tan arrelat i orgullosament defensat associacionisme català. Després va venir la Festa Major. Pagar proveïdors. Els 600 litres de cervesa -que es diu aviat-, els poli clins, l’escenari, els grups Ginestà, Figa Flawas, i l'altra trentena d’activitats culturals. Samarretes de la colla, autobusos per anar amunt i avall a les diferents diades del territori… "Que fàcil que és fer coses quan els diners no són teus", pensa…
Ja ho té, això, la cultura popular, de fer emocionar amb gestos que semblen aturar el temps
De cop, un soroll eixordador d’aplaudiments i crits alegres li fa aixecar el cap de la seva tasca. Veu com l’enxaneta fa l’aleta i el castell està carregat. L’escenari és imponent: un teló de fons blau cel i la fràgil estructura emmarcada entre el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Ja ho té, això, la cultura popular, de fer emocionar amb gestos que semblen aturar el temps. Ells ulls se li entelen. Som els millors, crida!
I, de cop, té la intuïció més cutre de la història de l’economia mundial. Se sacrificarà per la colla. Treu la cartera i agafa la factura simplificada de l’última compra que va fer al súper. 78 euros. Servirà. Tecleja els dígits en la columna de despeses… i ara sí. El comptador està a zero. Respira. Tanca l’ordinador i es dirigeix a plaça. Mira els companys que festegen la proesa que acaben d’assolir i pensa: qui de tots vosaltres, cabrons, ha fotut mà a la caixa?