He tingut ocasió durant aquestes primeres setmanes de la tardor d’efectuar una visita a Turquia. En concret a la zona del Mediterrani occidental i a la banda sud de l’Egeu. Com sempre, encara que viatgis per turisme, observes el que t’envolta i valores l’experiència, condicionat per la teva trajectòria professional. Les reflexions que exposaré a continuació venen en tot cas condicionades per aquesta visita necessàriament epidèrmica i parcial a l’hora de copsar una realitat econòmica i social tan vasta i diferenciada. I també pel fet de trobar-nos en un una de les zones més turístiques del país. De fet, el jaciment arqueològic d’Efes n’és el segon indret més visitat, després d’Istanbul.
El contacte amb el turisme, com ja ens va passar a casa nostra, afavoreix posicions més obertes i tolerants. Per això, la nostra experiència personal ve condicionada per la zona que vam visitar. Un sector on a les recents eleccions presidencials va guanyar l’oposició liberal. També ho va fer a Istanbul i a la regió d’Ankara, encara que no a la capital estricta. I també a la zona kurda. Per cert, només arribar, vaig fer un comentari a la meva dona -en català, és clar- on sortia la paraula "kurds”. Dues taules més enllà, un jove amb aires de professional qualificat es va girar de seguida i ens va observar fixament. No vaig tornar a referir-m’hi en tot el viatge.
Un país modern i turístic
El primer que ens va cridar l’atenció quan vam arribar al país, aeroports nous de trinca a banda, és que ens trobàvem en una societat moderna, amb avingudes i edificis similars a la d’altres capitals europees del sud. No havia estat a Turquia des de feia dècades i la modernitat aparent de les ciutats i de la societat em va sobtar. Vaig pensar en com els intercanvis comercials i la globalització en general han portat molts països subdesenvolupats a la categoria d’emergents i a la modernitat en general. De fet, als afores de moltes ciutats mitjanes, s’alçava un hospital que semblava ben nou, sempre en una ubicació lleugerament elevada, potser per emfatitzar la seva presència.
El contacte amb el turisme, com ja ens va passar a casa nostra, afavoreix posicions més obertes i tolerants
I parlant de sanitat vam constatar com el turisme sanitari era una realitat. A banda de múltiples anuncis de clíniques, tant al carrer com a les pàgines de les revistes turístiques, vam trobar diverses persones amb signes evidents d’operacions estètiques recents, inclosos implants de cabells masculins. De fet, el turisme ja genera el 10% del PIB turc -a Espanya el vuit per cent- i el govern fa tot el que pot per promoure’l i diversificar-lo. Començant per una companyia mixta entre Turkish Airlines i Lufthansa, especialitzada a volar a destinacions que aporten visitants al país, sobretot des d’Alemanya. Siguin turistes estrictament com turcs expatriats.
Un tresor en forma de pedres
De fet, per complementar el sol i la platja, els turcs han trobat un tresor al seu subsol. No es tracta de gas ni de petroli. Es tracta de pedres hel·lenístiques i romanes. La gran densitat urbana durant l’antiguitat, sobretot a les zones costaneres i prelitorals, fa que els jaciments arqueològics tinguin una densitat sense parió. El fet que moltes d’aquestes ciutats fossin abandonades -sovint a l’edat mitjana- a causa d’invasions o de terratrèmols ha fet que no s’hi construís a sobre i ha facilitat la conservació de les restes. Han passat més d’un segle des que les autoritats de la Porta Sublim no tenien cap inconvenient a vendre’s estàtues i frisos trobats per les expedicions estrangeres i que ara omplen els museus de Berlín, Viena o Londres.
Per complementar el sol i la platja, els turcs han trobat un tresor al seu subsol. No es tracta de gas ni de petroli
Des que Atatürk, al començament dels anys 30, va visitar el teatre d’Aspendos -a prop d’Antalya- i va dir que era un espai massa bonic per no fer-lo servir, els turcs han posat en valor cada cop més el seu patrimoni arqueològic. De fet, ja als anys 70 es va tornar a aixecar, per part dels austríacs, l’emblemàtica portalada de la biblioteca de Celsus a Efes. En els darrers anys, excavacions i reconstruccions s’han accelerat. Algunes segur que molt rigoroses –“amb el 85% de material antic”, s’explicava. D’altres potser més qüestionables, fins i tot impulsades per ens tan singulars com el mateix parlament turc. En tot cas, un tresor cultural que reforça el discurs d’Anatòlia com cruïlla de civilitzacions diverses -en detriment de les històriques reivindicacions gregues i italianes- i origen del fet urbà. De fet, sostenen que la ciutat més antiga del món no va sorgir a les planúries de la Mesopotàmia, com sempre ens havien explicat, sinó a l’altiplà d’Anatòlia.
La qüestionada herència grega
El nacionalisme turc es manifesta desacomplexat, amb tot de banderes als punts més elevats de ciutats i paratges i amb la figura omnipresent -estàtues, cartells en llocs públics i privats, carrers principals...- d’Atatürk, sobrenom que equival al pare de la pàtria. Atatürk, un dels comandants en la victòria turca a la batalla de Gal·lípoli el 1915, contra britànics i aliats, va ser qui va salvar l’actual Turquia de quedar reduïda a l’altiplà d’Anatòlia. El tractat de Sèvres repartia l’imperi turc entre les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial. Francesos, britànics i italians van renunciar finalment a les noves possessions en l’actual Turquia -però no de l’imperi, repartit entre la Gran Bretanya i França-, però els grecs consideraven pròpia la capital turca d’aleshores, Constantinoble, i inicialment impulsats per la resta d’aliats van lluitar per quedar-se la meitat occidental de Turquia, on hi havia una gran quantitat de població grega. La retirada del suport de França i Gran Bretanya i els conflictes interns grecs van propiciar la victòria turca capitanejada per Atatürk, que va acabar proclamant la república turca ara fa cent anys.
L’acord final de pau va establir un intercanvi massiu de població: 1,5 milions de grecs de l’actual Turquia van desplaçar-se a Grècia, sobretot a la zona d’Atenes- i mig milió de turcs van retornar a la metròpoli, sobretot des de Creta i Tessàlia. A Turquia, diversos pobles, habitats principalment per grecs, van quedar abandonats, perquè eren a la muntanya i els turcs que hi van arribar van voler quedar-se al pla. En vam visitar un parell, amb l’arquitectura neoclàssica típica del s. XIX grec. Un de convertit en una destinació turística, plena de comerços, restaurants i hotels. Un altre, a mig rehabilitar per propietaris de segones residències, més sensibles i respectuosos amb el patrimoni i l’entorn.
L’expansionisme d’Erdogan
De fet, ara que torna a esclatar el conflicte entre Israel i Palestina, cal recordar que tota la inestabilitat d’Orient Mitjà i de Líbia i Egipte deriva en bona part de la deficient descolonització de la Gran Bretanya, França i també Itàlia després de repartir-se les possessions de l’imperi otomà. L’afany expansionista de l’actual president Erdogan es manifesta precisament dins d’aquest àmbit. Com tots els imperis recents, no renuncia a influir i a posar sota la seva òrbita països com Síria o Líbia. Aquest expansionisme també es manifesta en el suport a l’Azerbaidjan enfront de la disminuïda i dissortada Armènia -reduïda també a la mínima expressió primer per l’imperi i després per la república turca. Tant l’Azerbaidjan -afavorit pel gas del mar Caspi- com diverses repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central són d’ètnia turcomana i Erdogan també voldria posar-les sota la seva òrbita.
Crisi inflacionària després de la gran expansió
Arribant a Antalya des de l’aeroport, de seguida vam veure un edifici principal amb l’ensenya del BBVA i vaig recordar com s’havia comentat l’elevat grau de penetració, i d’exposició, del banc a una Turquia que passa econòmicament per hores baixes, després d’una dècada de creixement vertiginós, en bona part derivat de les inversions estrangeres, tant occidentals -començant per Itàlia i Alemanya- com russes i dels països del Golf Pèrsic. La crisi es tradueix primer de tot en elevades taxes d’inflació. Com sempre, la inflació va per barris.
Turquia ja no és una destinació turística barata, però encara és assequible, sobretot tenint en compte l’elevat augment de preus de l’oferta europea
Els serveis turístics, amb una demanda sostinguda i creixent -ara amb els russos, que no tenen gaires alternatives més pròximes- són dels que més han apujat els preus, començant pels jaciments i els museus arqueològics. De fet, Turquia ja no és una destinació turística barata, però encara és assequible, sobretot tenint en compte l’elevat augment de preus de l’oferta europea, sobretot a les grans ciutats. La modernitat que dèiem abans es caracteritza, entre altres coses, per una acceptació gairebé universal -excepte els taxis- de les targetes com a mitjà de pagament. Sembla que ha estat un procés accelerat en els darrers anys, segurament influït per la pandèmia, que també deixa menys espai a l’economia submergida.
L’aposta pel formigó i el totxo
El govern d’Erdogan ha fet de l’obra pública el seu estendard en termes de política econòmica. Una bona xarxa de carreteres, moltes desdoblades i moltes altres en procés de desdoblament. Un enllaç amb tren d’alta velocitat entre Istanbul i Ankara, encara que el tren en general és poc present en el territori. I una línia aèria nacional i una política de renovació d’aeroports, amb el nou megaaeroport intercontinental d’Istanbul, situat a la part asiàtica de la ciutat. Un aeroport amb museu i tot -en molts museus et trobaves amb peces que eren a l’exposició de l’aeroport- i que deien que Erdogan va inaugurar quan encara era fresc el formigó de les pistes dels avions. Segur que tot plegat ens és familiar.
L’aposta per un creixement basat en el turisme i en la urbanització provoca que, en temps de crisi com la que pateix Turquia, sigui freqüent trobar-te amb estructures d’edificis a mig acabar i aparentment abandonades, sobretot a les zones més perifèriques dels centres turístics secundaris. Circulant per les bones carreteres turques, encara vam constatar -sense cap conseqüència- la indisciplina típica de les societats que porten poques dècades de motorització massiva. La moda dels SUV encara no hi ha arribat i la majoria dels cotxes eren berlines i compactes europeus, segurament afavorits per la presència in situ de fàbriques de grans marques continentals com Fiat i Renault. Volkswagen va desistir d’implantar-s’hi fa ben poc. Excepte en l’eix Esmirna- Ankara, relativament pocs camions i molt pocs de frigorífics o carregats amb contenidors. No sembla que el comerç -i el consum- interior sigui gaire potent.
Encara a les portes de la postmodernitat
La modernitat general i equivalent a qualsevol país balcànic només ens recordava que érem en un país musulmà pel periòdic cant del muetzí, a banda de l’omnipresent bandera turca. En el passiu de la modernitat, algunes dones amb hijab, sobretot grans i en zones més rurals, però en aquesta part de Turquia no se’n veien gaires més de les que es veuen a París o aquí mateix. També algunes dones banyant-se a platges i piscines vestides de cap a peus, una escena que no deixa de ser xocant. I si hem de caracteritzar la postmodernitat pel respecte al medi ambient, aquí encara tenen molt camí per córrer. Res de recollida selectiva, encara que sembla que ho van intentar amb el vidre esperonats per l’esposa del mateix Erdogan. Poques instal·lacions fotovoltaiques, encara que és molt freqüent disposar d’una placa a la teulada amb un dipòsit per generar aigua calenta.
Res de recollida selectiva, encara que sembla que ho van intentar amb el vidre esperonats per l’esposa del mateix Erdogan
Molt pocs horts solars i menys aerogeneradors, però, en canvi, ens vam trobar amb una gran planta geotèrmica a prop d’Efes. Quasi gens de pluja però sense cap restricció aparent d’aigua, que s‘extreu del subsol, de manera que tots els hotels et proporcionen diàriament aigua embotellada a l’habitació, perquè l’aigua corrent té moltes sals. I a les valls mediterrànies, mars de plàstic cobreixen el territori en una agricultura intensiva que també necessita molta aigua. I aleshores pensava en allò de les avellanes turques que competien amb les nostres del Camp de Tarragona i que n’han acabat desplaçant els conreus cap a altres alternatives, com la vinya.
Turquia no vol ser confosa amb un gall dindi
I una darrera anècdota no gaire coneguda per acabar. Com d’altres països emergents, a Turquia són freqüents els canvis de denominació de ciutats, accidents geogràfics i altres indrets per denominacions aparentment més autòctones. A vegades, es tracta d’una adaptació del nom tradicional o clàssic, com a Esmirna -ara Izmir. D’altres, no hi té res a veure, encara que la tradició i el posicionament turístic internacional dificulten la veritable implantació del nom alternatiu com passa amb Antalya (Muratpasa).
No fa gaires mesos, els representants turcs davant les Nacions Unides van fer constar que a partir d’aleshores, la denominació internacional -en anglès, vaja- de la república havia de ser Turkiye, el nom que fan servir internament. Estaven amoïnats perquè el nom tradicional del país en anglès ha estat sempre Turkey, que en aquesta llengua també denomina un animal. Un animal tan significatiu als Estats Units com és el gall dindi. Qui sap si les pròximes a canviar de nom seran les postres tradicionals de les delícies turques, per allò del doble sentit. De totes maneres, visitar Turquia ha estat una delícia.