100 articles, periodisme d'investigació i un llençol ple de llàgrimes

Després de treure el nas un cop per setmana per la finestra del VIA Empresa, hem arribat ja a l’article número cent, que és precisament el que estan llegint. A aquestes altures no és cap secret que la voluntat que tenim és explicar fets del món econòmic i empresarial que sovint passen per davant nostre sense que ningú ens els expliqui amb prou deteniment. Per aquestes pàgines han desfilat els amos de l’arròs, de la llet, de l’aigua mineral, del petroli i de molts altres productes, però també els grans fons d’inversió, les multinacionals d’aquí i d’allà, el Vaticà, la família Sackler, les pensions, les grans infraestructures i, per descomptat, aquella sitcom tan reeixida i de guió inigualable anomenada FC Barcelona.

Sabem que el periodisme d’investigació no passa els seus millors moments, però encara en els darrers temps hem pogut gaudir de la tasca de l’Albert Llimós desemmascarant pederastes i abusadors en general, i del tàndem format per Adrià Soldevila i Sergi Escudero posant sobre la taula les misèries blaugranes que altres mitjans havien contribuït a ocultar. Però estem convençuts que el periodisme d’investigació no és només treure a la llum els draps bruts d’algú sinó que també consisteix en explicar tot allò que sovint passa davant dels nostres ulls però què ningú ens explica prou bé: com funcionen els mercats financers, com s’organitzen les multinacionals o en què es gasten els diners les institucions públiques. Aquest vessant del periodisme d’investigació no implica desvelar secrets ni rebre filtracions d’insiders perquè es basa en informació pública (també anomenada “fonts obertes”), que no pel fet de d’estar disponible implica que estigui a l’abast de tothom; m’explico: sovint el poder -encarnat tant per alts executius de multinacionals com per funcionaris de l’administració- posa a disposició dels ciutadans informacions que estan obligats a fer públiques, però ho fan d’una manera tramposa, establint veritables laberints formals, físics o virtuals que dificulten l’accés a les dades en qüestió. En aquest sentit, val molt la pena seguir la feina que fa l’enginyer Jaime Gómez-Obregón (@JaimeObregon a Twitter), que ha desenvolupat tot un seguit d’eines informàtiques per esquivar les trampes que protegeixen la informació pública i que li permet d’arribar a conclusions molt interessants. La barreres d’aquests tipus no són les úniques que allunyen a la població general de la informació útil, perquè existeix un segon nivell d’ocultació que es basa en la complexitat de conceptes i llenguatge, un recurs emprat especialment en el món financer i empresarial.

El periodisme d’investigació no és només treure a la llum els draps bruts d’algú sinó que també consisteix en explicar tot allò que sovint passa davant dels nostres ulls però què ningú ens explica prou bé

En conseqüència, dur a terme aquesta tasca de trobar, desbrossar i explicar tota aquella informació que el poder -públic o privat- vol ocultar és una feina necessària i ha de ser valorada com cal. Però això no és tot. La forma com s’explica aquesta informació també és clau si es vol construir un relat basat en la transparència i en el dret dels ciutadans a saber què es fa amb els seus diners (impostos) o amb els diners que es gasten en bens bàsics (consum). L’exposició del relat passa per la neutralitat del discurs, i crec que resulta prou clar que aquí sempre hem fugit de hooliganismes i de trinxeres, perquè en el nostre relat no partim de la dicotomia amic-enemic, sinó que el motor que ho engega tot és la recerca de la veritat. Això no vol dir que no tinguem preferències: som catalanistes, culers i volem ocupar l’escletxa raquítica que avui dia queda entre liberals i estatistes, però d’això últim ja en parlarem més endavant. Aquesta visió personal de les coses no ens limita a l’hora de posar sobre la taula els problemes de la societat: es pot ser culer i al mateix temps molt crític amb la gestió del club; es pot ser catalanista (i independentista) i posar en dubte els lideratges i estratègies (si n’hi ha) del país. En altres paraules, la recerca de la veritat no es pot aturar en benefici de les conviccions pròpies, que és quelcom que es veu massa sovint en aquest país, on molts opinadors públics es mostren estrictes fins al límit amb els seus rivals polítics, però dòcilment tolerants amb les errades dels companys d’ideologia. Dit això, també és cert que cal respectar el principi de proporcionalitat en la crítica, que vindria a significar que de cap manera podem tractar igual a un gestor -sigui públic o privat- que comet algunes errades durant els seus primers mesos de gestió que a un predecessor seu que ha comès incomptables barrabassades amb l’anuència de mitjans i opinió pública. Una mostra d’això últim és el tractament que creiem que cal donar a les juntes directives que gestionen el Barça.

En contra del que pot semblar raonable, redactar articles amb informació veraç i contrastada que és de caràcter públic no t’eximeix de rebre pressions del Poder. Hem viscut casos on alguna corporació privada ha muntat en còlera per un text on ens fèiem ressò de dades que ells mateixos havien fet públiques... senyal que la feina estava ben feta (havíem tocat alguna cosa sensible) i també que ells confien molt en les barreres subtils que abans esmentàvem.

De ben segur que totes les generacions que ens han precedit han tingut la sensació que el món s’anava en orris i que qualsevol temps passat era millor i més ordenat. Que això sigui una percepció intrínseca de l’ésser humà (en tenim un bon exemple a la pel·lícula Midnight in Paris, de Woody Allen) no vol dir que algun cop no pugui ser cert. És a dir, tant acceptable és que la percepció que el món o un món determinat arriba a la seva fi és del tot subjectiva, com que la història de les civilitzacions segueix cicles i alts i baixos i que, en efecte, de tant en tant hi ha imperis que cauen. En aquest sentit, la situació actual del país sembla ben bé de canvi d’era; no crec que es pugui titllar d’exageració manllevar aquella expressió que va fer fortuna durant la invasió de Kuwait per part de l’Iraq, allà per l’estiu del 1990, que feia referència a l’administració kuwaitiana com a “govern titella”, atès que el govern legítim va ser destituït i en el seu lloc s’hi va instaurar un que representava els interessos de la potència invasora. El govern que tenim ara a Catalunya podria adaptar-se fàcilment a aquest concepte, si tenim en compte el full de ruta que ha seguit en els darrers temps (molt més Esquerra Republicana que l’espai heterogeni Junts). Si el Govern espanyol desitjava alguna cosa, aquesta era apaivagar el foc independentista i és precisament això el que han estat fent els líders del partit republicà. Caldria ser molt ingenu per pensar que l’alineació d’interessos amb Espanya és pura coincidència, més encara quan pel mig s’ha aprovat l’indult del líder espiritual dels republicans. Que l’antiga Convergència s’hagi transformat en un porridge impossible de digerir per part dels electors, tampoc no ha contribuït gaire a mantenir viva la flama independentista.

En contra del que pot semblar raonable, redactar articles amb informació veraç i contrastada que és de caràcter públic no t’eximeix de rebre pressions del Poder

Un altre problema molt greu que arrossega el país és el tipus de gent que s’ha apropiat del flanc esquerre de la política, amb perfils ideològics que poc tenen a veure amb l’esquerra tradicional del país. Que consti que aquí estem convençuts que l’eix esquerra-dreta és un esquema cada cop més desfasat i que està quedant com una simple caricatura funcional a un poder que vol mantenir els seus privilegis; però que els moviments d’esquerra, que haurien de ser progressistes per definició, hagin esdevingut un exèrcit totalitari que impossibilita el debat sobre la majoria de qüestions candents és una veritable tragèdia. Les actituds de caràcter totalitari que sovint mostren tenen com a conseqüència immediata que no es puguin posar sobre la taula problemes que existeixen i afecten els ciutadans, fins al punt que la seva intolerància empeny, molt probablement, a determinats grups d’electors cap a formacions polítiques d’extrema dreta, pel simple fet que aquestes sí que proposen eventuals solucions a problemes ben reals i palpables. És una dinàmica que ja hem vist a d’altres països.

No sembla que tot això que expliquem estigui desconnectat d’aquest clima de l’elogi de la mediocritat en què estem immersos. Quan les coses deixen de ser per, simplement, fer veure que són, vol dir que ens trobem al preàmbul de la catàstrofe. Hem entrat en un bucle pervers i escleròtic on uns es riuen les gràcies als altres mentre el país recula com els crancs. Fa tota la pinta que ja ha arribat a primera línia de la societat una generació de nens consentits que pensen que totes les seves idees, sovint absurdes, són genials i que tenen dret a imposar-les a tots, totes, totis, tothom i totdon. Que al talent cada cop li costi més obrir-se pas, és la principal derivada d’aquest clima immobilista que s’escampa pel país, on regna la consigna de “més val cretí i gandul conegut, que geni que ens pugui fotre la cadira i la paga”. Sortir d’aquest femer no serà pas fàcil perquè les dinàmiques viciades ja estan molt consolidades i qualsevol veu discrepant que s’alci en públic serà trinxada de soca-rel. Per tant, sembla que l’únic camí és que les parts saludables de la societat -que encara en són moltes- es comencin a organitzar de manera soterrada per tal de remoure els fonaments d’aquesta societat decadent. Cal anar fent xarxa prescindint de polítics, buròcrates, grans mitjans de comunicació, comissaris polítics i apparàtxiks en general, que són els encarregats de procurar que res no canviï.

Estem immersos en l’elogi de la mediocritat. Quan les coses deixen de ser per, simplement, fer veure que són, vol dir que ens trobem al preàmbul de la catàstrofe. Cal anar fent xarxa prescindint de polítics, buròcrates, grans mitjans de comunicació, comissaris polítics i apparàtxiks en general, que són els encarregats de procurar que res no canviï

Abans, quan esmentàvem la dualitat asfixiant entre liberals i estatistes, hem palpat un meló que no hem arribat a obrir. Ara és el moment. No cal gratar gaire profund en les bases ideològiques de bona part de l’esquerra del país per ser conscient que hi ha un problema molt greu en la seva concepció de la societat. Considerar l’empresa privada i els empresaris com un mal a combatre és no haver entès com funciona tot plegat i, sobretot, implica no tenir clar d’on surten els diners dels pressupostos públics. Culpar sistemàticament de tots els mals del món al capitalisme, a més, indica saber molt poc d’història. Amb tot, el més preocupant és que sembla que els únics disposats a queixar-se dels abusos creixents de les administracions públiques sobre els ciutadans són els col·lectius autoanomenats liberals, que tot sovint basen les seves veritats immutables en fal·làcies només aptes per a llecs en economia, digues-li Corba de Laffer, digues-li auto-regulació del mercat. La batalla campal entre tots dos bàndols -estatistes i liberals- deixa una escletxa massa prima entremig, on només s’hi pot viure turmentat.

El món és al caire de l’abisme (canvi climàtic, escassedat creixent de fonts d’energia, problemes de subministrament de matèries primeres, envelliment de la població) i als catalans ens agafa amb el pas canviat. Cal organitzar-se, dinamitar estructures viciades i posar-se a treballar a partir dels fonaments més reeixits i confiables del país.

Cadascun dels temes esbossats en aquest article en forma de llençol donaria per a una llarga dissertació amb el subseqüent debat, però ja són prou les llàgrimes vessades per avui, que a més és el meu aniversari i hauria d’estar feliç.