Aquí i a l’Àfrica, oferir un producte especial no falla mai

Durant aquestes vacances d’estiu, he tingut l’oportunitat de fer una petita ruta per l’Àfrica. En concret, he visitat quatre països –Egipte, Moçambic, Sud-àfrica i Eswatini (l’antiga Swazilàndia)– en els que he pogut copsar l’evolució en l’àmbit turístic de la present crisi de la covid-19. Cada nació m’ha mostrat les seves peculiaritats i, sobretot, les seves lliçons per omplir la maleta i tornar més ric del que hi vaig arribar. Com deia Kavafis, “savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”.

En primer lloc, vaig visitar Egipte, una destinació que ja coneixia però que, certament, ha viscut una clara transformació: l’oferta d’una experiència molt més personalitzada. Remuntant-me a la meva primera visita al país, el 2010, els creuers pel Nil fregaven els 350 per setmana. Poc temps després, en un segon viatge i passada la primavera àrab, el nombre es va rebaixar fins als 270 però, tot i així, s’hi van saber adaptar. En l’actualitat, circulen entre cinc i 10 creuers setmanalment, fet pel qual calia optar per una política de renovar-se o morir. Davant aquesta situació, les agències locals van decidir reduir el nombre de passatgers per embarcació, passant d’ajuntar grups heterogenis de turistes a dividir els trajectes per famílies o amics, configurant una experiència a mida de les seves expectatives. No és més bonic arribar en cotxe a Abu Simbel, en lloc de fer-ho en un autocar amb mig centenar de desconeguts? O poder fer una meditació amb amics a l’interior de la Gran Piràmide?

La segona parada va ser Moçambic, una sensacional destinació pel submarinisme i, durant l’estiu –és a dir, el seu hivern–, per gaudir de les balenes geperudes que hi donen a llum. En aquest viatge, vaig poder submergir-me amb les iubartes, els taurons balena, els dofins i, fins i tot, amb un esglaiador tauró blanc. Les platges de Tofo o Barra són espais adaptats al turisme, sense massificació però amb una bona oferta gastronòmica i d’allotjament. Durant els temps de pandèmia, però, això ha canviat. El toc de queda, les dificultats per accedir al país tot i estar vacunat, amb incomptables tests i tràmits de visat, fan que l’experiència només quedi oberta per als més valents o tenaços. Però, un cop passada aquesta barrera, el resultat és perfecte, amb una atenció al client multiplicada per 100. Menys barques –o només una– als punts d’immersió, més guies que clients i una fauna més relaxada que s’acosta a jugar amb els submarinistes. No és especial capbussar-te a l’oceà Índic acompanyat només pel company d’immersió i que dues balenes i una cria t’envoltin?

La pandèmia ha canviat el mapa del turisme, com tants altres esdeveniments l'havien canviat abans, i en properes temporades es podrà comprovar si els canvis han persistit o han estat flor d'un dia

L’experiència més exclusiva va ser a Eswatini, un petit país que, fa un parell d’anys, va canviar el seu nom per evitar l’influencia anglosaxona. Aquesta localització ofereix alguns dels millors safaris d’Àfrica amb opció de veure en llibertat rinoceronts blancs i negres i, fins i tot, fer amb ells un recorregut a peu sentint el seu rebuf a la pell. Els parcs del país sempre han portat l’exclusivitat per bandera, així com la seva ferma aposta per una experiència sostenible. Així doncs, ni el parc nacional de Hlane ni Mkhaya tenen llum elèctrica als campaments i, dins les cabanes, només s’il·lumina la nit amb llums de parafina. La Game Reserve de Mkhaya, que ja abans tenia numerus clausus d’accés de 30 persones, ara ha quedat reduïda a un únic cotxe totterreny amb una única família visitant-lo i allotjant-s’hi. No és curiós tornar del safari al capvespre, amb negra nit, i trobar unes llànties il·luminant el camí a la cabana? O, millor encara, gaudir del silenci i els estels quan venim de ciutats on la contaminació i el constant soroll ens priven d’aquest privilegi?

Per últim, Sud-àfrica, el destí més massificat, turísticament parlant, gràcies al públic intern. El parc Kruger, un dels clàssics del sud d’Àfrica, no oferia les xifres de visitants que havíem vist al Nadal de 2019 en la nostra darrera visita, però sí que eren més que raonables. Com ho van aconseguir? Obrint la porta al turisme intern i, més concretament, als jubilats del país que volien passar uns dies alegres i assossegats als campaments de la reserva. Al públic local se’l podia atraure pel preu. I a l’internacional? Doncs, una vegada més, amb la seductora proposta de la calma i el silenci. La reducció del nombre de vehicles i públic permetia una major presència i acostament dels animals, podent veure grups considerables d’elefants, els famosos lleons blancs de Timbavati o una cacera dels licaons o del lleopard. No és, tot plegat, una pel·lícula única per guardar a la retina?

Han estat quatre petits viatges, quatre experiències diferents, quatre grans lliçons i una conclusió final sobre la importància de saber reinventar-se i avançar amb els nous temps. Totes quatre destinacions han sabut jugar la seva carta per oferir un producte diferent i adaptat al seu client. De ben cert, la pandèmia ha canviat el mapa del turisme, com tants altres esdeveniments l’havien canviat abans, i en properes temporades es podrà comprovar si els canvis han persistit o han estat flor d’un dia, però el que està clar és que oferir un producte especial i diferenciat no falla mai.