Albert Serrano (@Albert_Serrano, Sabadell, 1981) compartia vestidor al filial del Barça amb Andrés Iniesta o Víctor Valdés. Format al Mercantil i l'Espanyol, una bona temporada al CE Europa li va donar l'oportunitat de signar un contracte de cinc anys amb el FC Barcelona. Un bon salari i les perspectives de guanyar-se la vida amb el futbol, però, no van impedir que acabés fent un pas enrere per tornar a jugar a 3a Divisió i poder completar els estudis d'Enginyeria de Telecomunicacions. "Sabia que no arribaria a 1a Divisió", confessa en el seu més que recomanable llibre Postfubolista: de futbolista de segunda división a ejecutivo de primera (Empresa Activa, 2014).
En aquest llibre ens parla dels mals que acaben condemnant molts futbolistes a la ruïna un cop s'acaba la seva carrera, incapaços d'haver sabut gestionar amb encert uns ingressos elevats que sovint es confonen amb riquesa o patrimoni. En aquesta entrevista amb VIAempresa, Serrano, que amb 33 anys lidera l'expansió de Privalia a Mèxic, repassa els motius d'un "suïcidi professional" més habitual del que pensem.
En el llibre expliques que just després de signar un contracte de cinc anys amb el Barça te'n vas anar a seguir estudiant amb més il·lusió. No deuries ser un futbolista gaire convencional...
Molta gent m'ha dit que els va impactar aquest moment! Evidentment em va fer molta il·lusió signar el contracte, però no per això havia de fer alguna cosa diferent. Tenia exàmens i havia d'estudiar. Però és cert que en general la gent perd l'oremus i no se n'adona que segueixen sent la mateixa persona. I aquest canvi de vida, on canvien els teus ingressos o la situació professional, és molt perillós.
Per què?
Perquè al final estàs vivint una vida que en realitat no és la teva. És molt important no canviar gaire l'estil de vida, les coses que fas, on vius, o el que compres pel fet de tenir més o menys diners. Hi ha diferències entre la riquesa i els ingressos. Els futbolistes acostumen a tenir ingressos, però no riquesa. Viuen com si fossin rics, quan no ho són, només tenen ingressos alts durant uns anys. I quan vius com un ric quan no ho ets, al final no només no ho ets mai, sinó que pots acabar arruïnat quan deixen d'arribar els ingressos.
Quina importància té el paper dels pares en la carrera d'un futbolista jove?
És vital. Lamentablement els pares no estan entrenats per tenir fills futbolistes, i tot i que volen ajudar, acaben destorbant. Ho fan amb comportaments que no són normals, amb pressions excessives. Per desgràcia, els comportaments exemplars de pares en un camp de futbol són rara avis.
En un moment determinat, vas decidir fer un pas enrere en el futbol i jugar en una categoria més baixa per poder seguir els estudis. Poca gent ho deuria entendre...
Prenem decisions tenint en compte diversos aspectes. En general, estudiem d'una forma reglada des dels tres o quatre anys fins als 23 o més. I hi ha molts futbolistes que haurien de prendre aquesta decisió: fer un pas enrere. No vol dir deixar de jugar a futbol. Hi ha moltes categories, i n'hi ha que et permeten compaginar la vida professional o universitària amb l'esport.
Al llibre assenyales algunes categories especialment perilloses...
Sí, la 2a B o fins i tot la 2a A. Són categories enganyoses perquè li dibuixen un panorama a persones d'entre 20 i 30 anys totalment irreal. Pot tenir sentit focalitzar-se molt en una carrera de 10 anys si ets esportista de primer nivell, però no té cap lògica dedicar els 10 o 15 anys de més energia de la teva vida full time a una professió amb uns ingressos alts però que s'acaben ràpid. És un suïcidi professional.
Què passa quan un futbolista es retira? Tots tenim la imatge que guanyen molts diners i ningú pensa que puguin tenir problemes...
Quan dic que 2a B i 2a A són categories perilloses és perquè realment t'estàs auto enganyant. Et creus una professió que en realitat no és tal. Ni tan sols la majoria de jugadors de 1a Divisió són rics, només tenen ingressos elevats. Confonen riquesa amb ingressos, i no aprofiten aquests 10 o 15 anys per tenir un patrimoni que els permeti una transició laboral sense urgències econòmiques. Com que normalment tenen un tren de vida massa elevat, acaben sent transicions brusques on tot es complica a l'àmbit econòmic, personal, professional i fins i tot sentimental.
Quins són els problemes més habituals?
En els futbolistes de més alt nivell és de gestió patrimonial. Té sentit que dediquin tots els esforços a aquesta carrera, però han de saber gestionar els diners. Evidentment que han de tenir assessors, però no es tracta d'externalitzar aquests serveis; com pots deixar-te assessorar sense uns coneixements bàsics? Has de saber quina rendibilitat et pot donar la borsa o una inversió immobiliària. Com que normalment no tenen aquest mínim, els va malament, els enganyen o no prenen decisions correctes.
I pels jugadors de segon nivell?
El seu problema és que confonen un hobby remunerat amb una professió. És una cosa que no passa tant amb els àrbitres de 1a i 2a Divisió, que tot i que guanyen bastants diners, la majoria manté la seva professió. Aquests jugadors han de pensar que cobren pel seu hobby, però que s'acabarà tard o d'hora.
Quants d'ells tenen problemes?
Més de la meitat s'arruïnen. És a dir, han desaprofitat deu anys amb els que podrien tenir un bon patrimoni i la vida solucionada i no la tenen. Això passa en més de la meitat dels casos, i és molt fort. Imagina que guanyessis 10 milions d'euros els propers 10 anys i no poguessis viure de rendes. Segur que alguna cosa malament has fet.
Tot i així, defenses que els futbolistes són més llestos que la mitjana. Si és així, per què n'hi ha tants que cauen en el parany de no estalviar ni pensar en el després de la retirada?
Aquesta és una pregunta ben feta! Potser no ho vaig definir prou bé, però el que vull dir és que, en general, el futbolista és llest. Utilitzant una paraula habitual pels que hem viscut el món del futbol, d'"empanaos" n'hi ha pocs que arribin a 1a Divisió. El futbolista és viu, intenta enganyar l'àrbitre deu vegades cada partit... és gent espavilada, almenys dins del terreny de joc. Ara bé, una cosa és ser llest i l'altra ser intel·ligent. Però és una pena perquè dels futbolistes que han tingut la capacitat de reinventar-se, molts destaquen. Tenen energia, han conviscut amb una pressió enorme des dels 18 anys, gestionen diners i prenen decisions des de molt d'hora i molts es casen joves. Amb 35 anys els futbolistes han tingut experiències de tot tipus que valen tots els diners del món.
Aleshores què els falta?
La capacitat mínima de formació per poder competir de tu a tu amb gent de la seva generació, que fa 15 anys que treballen, tenen dues carreres i set màsters. Ara bé, si haguessin fet els deures, competirien molt bé perquè són gent que sap treballar en equip, competitiva i molt viva. Els falta l'experiència mínima fora del futbol, no tenen el xip de formar-se cada dia, de llegir el diari més enllà de l'Sport o el Marca, i això els complica molt les coses.
Tot plegat, però, exemplifica la importància de no deixar mai d'aprendre i formar-se. Sempre hem de tenir un pla B?
Jo diria que s'han de tenir cinc plans B! I més que això, tenir projectes. El que ens mou a aixecar-nos cada dia són les il·lusions, tots necessitem diferents dimensions vitals que ens il·lusionin: sentimentals, familiars, amistoses o professionals. Com deia l'Steve Jobs: "connecting the dots". Al final, tot s'acaba relacionant i es retroalimenta. La gent que és molt unidimensional, i els esportistes d'elit ho acostumen a ser, tenen moltes mancances.
Parles molt de reinventar-se constantment, però a això també hi ajuda el teu caràcter. Què pot fer la gent que és més aversiva al risc i li fan por els canvis?
En una societat on la majoria de les feines actuals potser han desaparegut d'aquí cinc anys, és molt més arriscat quedar-se quiet. I quan et mous, t'equivoques; però equivocant-te aprens i guanyes experiència. I amb més experiència el teu valor al mercat és més alt. Més que canviar sovint de feina, es tracta de tenir una actitud predisposada a aprendre cada dia alguna cosa nova. La curiositat defineix molt bé l'èxit professional, i és una de les variables professionals més rellevants a llarg termini. Els futbolistes en general són poc curiosos fora de l'esport perquè tot el seu entorn es mou en aquest món.
Per acabar, ser exfutbolista t'ajuda d'alguna manera en el món de l'ecommerce?
M'ajuda cada dia! Als 17 anys l'Espanyol no em va renovar i al cap d'un any em va fitxar el Barça, de seguida vaig aprendre que les coses canvien molt de pressa. Això et dóna certa visió i experiència. La venda per Internet és un sector que canvia constantment, i en això el lideratge és molt important, i hi ha jugadors de futbol que són autèntics líders. Els valors que et dóna l'esport són molt vàlids, i per això és una pena tan gran que no s'aprofitin. L'objectiu del llibre, justament, era fer veure a tots els que tenen professions molt focalitzades amb un èxit mediàtic important, que la vida és molt àmplia i hi ha moltes àrees on poden ser els millors del món.