Alcarràs o per què protesten els pagesos

M’ha agradat. Ja vaig ser fan de Carla Simón a l’Estiu de 1993 i m’ha tornat a convèncer. De fet la Carla juga amb avantatge, ella ho havia viscut. L'Estiu de 1993 era un relat autobiogràfic i a Alcarràs s’ajuda d’escenes viscudes. Aquest avantatge, però, no l'ostenta, l’ofereix. La seva mirada és sovint la dels nens que observen la realitat que viuen tot i que, a vegades, els grans no els deixen entendre. El seu relat és, en bona part, un document sobre les dificultats i les alegries d’una explotació familiar agrària a les terres de regadiu de ponent. Una empresa familiar que articula la seva economia sobre la base d’una producció competitiva de fruita dolça (préssecs i nectarines). Tanmateix, conserva les arrels de la casa de pagès tradicional amb vocació d’autosuficiència, així manté una mica d’horta, de vinya i de ramaderia d’autoconsum. El regadiu és per inundació, una realitat que avui afecta a la meitat dels regadius de les terres de ponent, tot i que és un sistema a superar per raons de productivitat, medi-ambient i estalvi d’aigua. La pel·lícula no amaga la realitat dels temporers. Alhora ens mostra la dependència i la debilitat d’aquestes empreses familiars. Potser amb insuficient intensitat, exposa les dificultats de la pagesia per portar la collita al seu destí, és a dir: el consumidor. Les dificultats del conreu estan representades a la pel·lícula per la plaga de conills i el risc dels temporals. Finalment, els baixos preus, en el si d’una relació desigual amb altres baules de la cadena alimentària, fan explotar la indignació de la pagesia i obren pas a la protesta col·lectiva. Com a fi de festa mostra el menyspreu absolut d’un país que no ha entès la importància crítica de l’alimentació i tolera que terres fèrtils esdevinguin parcs d’energia fotovoltaica. Aquesta és una energia imprescindible, però mai s’ha d’ubicar en competència amb el recurs crític i escàs que són els aliments. Carla Simón sí que ho ha entès.

Sortim del cinema i la realitat continua, el mes de març ha estat un mes de reivindicacions pageses a Catalunya i a Espanya. Les disrupcions de la covid van fer pujar els preus i els costos. Després, la guerra d’Ucraïna ha trencat tots els registres històrics. La gravetat d’aquestes distorsions de mercat es traduiran, a escala global, en més pobresa, més tensió social i política i més fam en un món desigual. Tot plegat en el si d’una conjuntura dominada per la incertesa. Però... la processó ve de lluny.

Els pagesos ens expliquen les seves raons. Han perdut rendibilitat en les seves produccions fins a nivells econòmicament insuportables.  A les darreres dècades l’abandonament de conreus i granges ha estat incessant. Malgrat els ajuts, massa sovint, els preus que perceben no cobreixen els seus costos. De fet, les mobilitzacions són, sobretot, un crit a favor de la supervivència del model d’agricultura familiar europeu. Davant d'això, la resposta ciutadana freqüentment és d'incomprensió. Curiosament, els agricultors tenen a les seves mans un producte bàsic com és l’aliment, un producte que, per si faltaven arguments, a la llum de la covid, de la vaga de transportistes i de la guerra d'Ucraïna, ha passat a ser crític. Com pot ser que no se’n surtin? Quines són les causes d’aquest aparent sense sentit? Les respostes són múltiples i complexes.

En primer lloc, la llarga lletania de riscos imprevisibles provinents del clima i condicionants de la natura. Per exemple, aquest començament de primavera les terres que ens ha fotografiat Carla Simón han sofert unes gelades extraordinàries, fora de temps, quasi sense referents. Les pèrdues en les collites han estat catastròfiques. Altres vegades el problema ha estat el vent que ha fet caure els fruits, les pedregades, que ja n’hi ha hagut també aquest any, etc. El fred, la calor, el vent, la pluja, la sequera, les plagues diverses, les malalties de plantes i animals són els fantasmes que acompanyen la vida pagesa. Francesc Xavier Miarnau, fructicultor de terres ben a prop d’Alcarràs publicava al Segre en referència a les gelades: “En tres o quatre nits i matinades, la perspectiva d’una producció treballada durant mesos se’n va en orris,” Per evitar-ho es van utilitzar regs d’aspersió (efecte iglú), cremadors, ventiladors ..., però, no hi va haver res a fer. L’agricultura ha ideat moltes i costoses estratègies per evitar aquests riscos, però els estralls de la natura massa vegades acaben guanyant.

Miarnau: “En tres o quatre nits i matinades, la perspectiva d’una producció treballada durant mesos se’n va en orris”

En segon lloc, la globalització. S'han obert fronteres i s'han reduït les mesures de regulació. Així, per exemple, els mercats de futurs desregulats estan jugant un rol desestabilitzador de preus quan la seva funció és la contrària. Com a conseqüència ha disminuït la rendibilitat de l'agricultura europea i s'han incrementat els riscos derivats d'uns mercats altament volàtils.  Com tots sabem, alt risc i baixa rendibilitat són una parella amb poc futur. Les tensions geopolítiques estan jugant un paper disruptor afegit. Per exemple, a Alcarràs mateix han sofert el tancament de fronteres del mercat rus des de la guerra de Crimea. Les sancions imposades per la Unió Europea a Rússia van tenir la resposta en el tancament de fronteres de la fruita sense que aquesta pagesia tingués cap relació amb el problema. La possible reconversió del sector té barreres de sortida, no és fàcil el canvi, els fruiters són inversions costoses només rendibles en bastants anys.

La globalització ha aportat avantatges però ha pressionat els preus a la baixa, ha convertit en inviables moltes empreses agràries  i, de fet, ens ha fet més dependents de les importacions alimentàries. Ara observem, més que mai, com la nostra seguretat alimentària requereix disposar d’un elevat grau d’autoproveïment. No es tracta, en absolut, de limitar el comerç internacional sinó d'establir els acords comercials amb el realisme necessari que permetin disposar de les mesures i les eines que facin possible una agricultura estable i capaç d'assumir els reptes del segle XXI.

No hi ha camins senzills, solament la unitat pot aportar bones respostes

En tercer lloc, l’asimetria de la cadena alimentària que contraposa uns pagesos individuals front a grans corporacions de la transformació i de la distribució. En relació a aquest tema hi ha hagut millores. La Llei de la Cadena Alimentària juntament amb la flexibilització de les normes de defensa de la competència per a l’agricultura ofereixen nous marcs per a una negociació més equilibrada. Cal avançar en el perfeccionament d’aquesta via. Però no hi ha camins senzills, solament la unitat pot aportar bones respostes.

En quart lloc, el progrés tecnològic. Els guanys en productivitat provinents d’innovacions tecnològiques són alhora modificadors d’estructures empresarials. Des de l’anomenada revolució verda dels anys cinquanta cada cop amb menys mans es poden portar més terres i, alhora, els conreus són més productius. Aquests processos de tecnificació s’han accentuat darrerament, som al mig de la revolució digital i biotecnològica. Malgrat que sembli una paradoxa, a força de millores de productivitat sobre un sòl productiu invariable, els pagesos han passat a ser una minoria de la societat, amb el risc que les seves protestes puguin perdre's per falta de volum. Des del punt de vista de rendibilitat econòmica la tecnologia incrementa la dimensió mínima eficient de la unitat productiva. Si aquesta dimensió mínima no es pot assolir suposa una dificultat competitiva. Les respostes les està donant el sector ja sigui incrementant la dimensió de les explotacions (sovint per abandonament d’altres), ja sigui sumant l’empresa a un projecte cooperatiu o d’integració on aspectes de transformació, comercialització i altres serveis, així com el risc empresarial és compartit. Des d’una estratègia diferent és possible reorientar la producció a productes de valor afegit, segons la seva diferenciació qualitativa, on la dimensió hi jugui un paper menor, però amb l’exigència d’assolir una demanda suficient pel producte diferenciat, normalment per qualitat.

Carla Simón fa un homenatge a la pagesia davant d’una societat predominantment urbana

En cinquè lloc, la revolució verda. Les noves exigències mediambientals i de seguretat sanitària, expressades sobretot en les estratègies Farm to Fork i Biodiversitat, són totalment necessàries, però comporten costos que les empreses agràries més febles poden tenir dificultats per assumir. Dins d’aquests nous reptes hi ha la lluita contra el canvi climàtic, del qual l’agricultura n'és una víctima singular i alhora un actor decisiu en la construcció de les solucions.

Finalment, el menyspreu a l’agricultura, l’activitat de la pagesia. Carla Simón ens ho explica a tota pantalla amb un tancament dramàticament pessimista. Ella parla de l’agricultura real, sense edulcorants. Una realitat de 2022 on legalment es poden convertir terres de regadiu en parcs fotovoltaics. Unes terres amb unes infraestructures que han requerit un esforç públic i privat i que són la base de l’alimentació catalana. Quanta ignorància, quanta inconsciència o quins interessos estan justificant aquestes decisions?

Carla Simón fa un homenatge a la pagesia davant d’una societat predominantment urbana. Una societat confiada i despreocupada però en qui recau avui la responsabilitat de les decisions sobre la seva alimentació. Desitgem que, al marge del reconeixement dels seus destacats valors artístics, la pel·lícula tingui també una lectura que propiciï l’apropament urbà-rural des d’un millor coneixement i d’una major implicació.