Dades
El meu algoritme
Els algoritmes salven l'era digital gràcies a la seva capacitat de gestió de dades
He estat més lògic que matemàtic. Més creatiu i holístic que computacional. Més humanista que numèric. En arribar a l’era digital, tots aquests elements m’han conduït sense dificultat al món dels binaris, dels jocs, de les iconografies i dels diagrames de flux, i no m’hi he trobat massa fora de context.
Encara que són més vells que l'anar a peu, els algoritmes han reviscolat en la darrera dècada gràcies sobretot a la quantitat de dades que es poden processar i permeten avançar cap a la cerca lineal d'una solució. Les noves eines i estratègies de la digitalització en tenen la culpa. Sense dades no hi ha nova economia. Ni tampoc existiria el més gran mercat actual que és la compra i venda d'informació. Clics en qualsevol punt d'internet; sensors i càmeres de vigilància als carrers; converses privades; geolocalitzacions; microxips RFID; comptes bancaris, matriculacions, metres cúbics de brossa; PCR; seguidors; demanda de serveis; entrades de Viquipèdia...
Totes aquestes dades, dintre d'un contenidor gegantí, que estructura, escruta i cataloga les persones, els fets i els valors, definint demandes i aspiracions de cadascun. ("El comprador habitual de novel·la negra, que juga des de fa dos anys al Candy Crush Saga i segueix les darreres temporades de Joc de Trons a HBO... comprarà aquesta música, aquesta roba, aquest cotxe i viatjarà a..."). Un cop ben embolicades les dades i trossejades, són venudes al millor postor. Doncs bé, per molts milions de dades que poguéssim processar, sense un algoritme que marqui el full de ruta no servirien de res. És com les barres paral·leles. Els gimnastes saben que tenen 350 centímetres de llarg, estan a 200 centímetres d'altura i entre ambdues barres hi ha entre 42 i 52 centímetres. O van endavant o perden. Lluiten per superar la dificultat amb agilitat, destresa i concentració mental.
L'algoritme d'Eucalides és indiscutible; no es pot manipular
L'algoritme fixa les regles - definitives, ordenades i finites- i el model matemàtic; el computador les processa per resoldre un problema; i si se segueixen fidelment les seqüències pas darrere pas, es troba la solució. Gaudeix de tres propietats: només funciona pas a pas, segons les dades de les quals es disposa; és independent de la seva implementació; i actua com una exploració acotada, seguint regles pròpies. Per exemple, m'agrada especialment l'algoritme d'Euclides. Només et permet cercar el màxim comú divisor de dos enters positius. És indiscutible. Introdueixes les dades adequades al computador. Apliques el model. I zas, el MCD. No es pot manipular. Seria ridícul. Conduiria altrament a un bucle infinit.
Una manera de viure en positiu
¿Podríem estar davant del mateix perill que Max Weber atribuïa a la mecanització als orígens de la industrialització? No es pot negar que qui defensa això té una certa raó. Ara bé, per mi els algoritmes són una manera de viure en positiu. Un cop s'endinsa en el procés, la màquina té autonomia per conduir cap a la solució. El problema no és ni la màquina, ni les dades, ni les regles.
El conflicte es produeix quan s'alimenta malament el computador, introduint dades falses, interessades, no depurades; quan se salten les regles lògiques i matemàtiques; quan s'adulteren els processos per avançar cap a una solució interessada. És com quan encarregues una enquesta per demostrar tal o qual cosa; per això no val la pena gastar un duro, només un titular de portada dient "el món és així, com jo dic". Estem parlant d'ideologies, de parti pris, d'interessos partidaris, corporatius, privats, religiosos, per damunt de l'honestedat, de la humilitat necessària per deixar que la màquina i les regles facin la seva feina. En molts casos contemporanis, el mal ús dels algoritmes condueix a l'algocràcia, entesa com un mecanisme d'influència, que passa per sobre de l'auditoria dels codis, de la exactitud, de la formalitat. (Caixes negres, ocultes intencions).
Àngel Gurría, secretari general de l'OCDE, ha deixat ben clar que "ara és el moment de gastar", no de rebaixar impostos als rics
Els algoritmes m'han ensenyat moltes coses en l'àmbit econòmic, polític, social,... Per exemple, que quan aquest mes de maig puja la inflació al nivell més alt dels darrers quatre anys -2,2% IPC interanual- i es combina amb la pandèmia, no s'han de prendre mesures de liberalització econòmica, com alguns demanen, sinó protegir les rendes més baixes i dinamitzar l'economia. Àngel Gurría, secretari general de l'OCDE, ha deixat ben clar que "ara és el moment de gastar", no de rebaixar impostos als rics; després ja tindrem temps de frenar el dèficit i pagar-lo. Abundant en això, el Nobel d'Economia de 2004, el noruec Find Kyndland, va declarar l'altre dia a La Vanguardia que pujar els impostos als rics fa menys mal que fer-ho a tots. Això és linealitat.
També m'han ensenyat, per exemple, que les cuines fantasma no són un negoci que s'ha d'erradicar. Ans al contrari, regular-lo. L'espai comercial per elaborar menjar preparat creix al ritme de la demanda d'aquest bé. Fem via a ordenar on poden i on no ubicar-se. El mateix podem dir de tots els negocis de nova economia: organitzar el marc, fer pagar impostos com a tothom, no frenar-los, no demonitzar-los. I parlant d'actuacions antialgorítmiques, he après que un atractiu turístic, posem per cas l'Hermitage a Barcelona, hauria de ser ben acollit per l'ajuntament de la ciutat i no rebutjat, perquè pot completar l'oferta de qualitat; reduir el nombre de turistes, que pot ser una bona cosa, no hauria d'empobrir la ciutat de noves icones. Ídem he après que posar-se les ulleres de mirar enrere en qüestions polítiques condueix a repetir errors del passat.
A mesura que avança l'edat, els homes i les dones hauríem de comprendre les coses d'una distinta manera i no entestar-nos. Es pot mantenir els mateixos criteris, però el context és diferent. Oposar-se avui a atorgar un indult, invertir diners en defensar aquesta posició fent prevaldre la venjança front la concòrdia i la possibilitat d'obrir una nova etapa de solucions, o convidant a la gent a protestar al carrer, respon a una visió tan antialgorítmica com l'anterior. És fer trampes en la operació. Dades, computador, regles, pas endavant i solucions.
Les intuïcions i les hipòtesis de partida sense compromisos previs, la fe agosarada en els processos i la linealitat de les seqüències són les millors conselleres de la vida, de la professió i de les relacions socials i polítiques. Als números s'ha d'anar amb honradesa, sempre endavant –mai tirar enrere- i no gosar enganyar-se pel camí. Aquest és, almenys, el meu algoritme.