26
d'Abril
de
2014
Antoni Castells va deixar fa més de tres anys d'estar al capdavant del departament d'Economia de la Generalitat. En una entrevista amb VIAempresa, el catedràtic d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona defensa que Catalunya pagui més impostos que altres comunitats autònomes, sempre i quan "el percentatge sigui just". Segons Castells, "el conflicte és un problema polític amb orígens i repercussions econòmiques".
Què li diria a algú que afirma que "Espanya ens roba"?
Que el plantejament no ha de ser aquest. No pot ser que des d'aquí s'imposi la idea que Espanya ens roba i, a fora, que Catalunya és insolidària. Amb aquestes premisses no solucionarem el conflicte real.
Quin és, doncs, el conflicte real?
Que Catalunya té un dèficit fiscal molt important. Superior al que hauria de tenir. Dit això, és lògic que una comunitat com Catalunya contribueixi més com passa a tot arreu. Si formes part d'un col·lectiu (com passa a Alemanya, els Estat Units o al Canadà per exemple) els territoris amb un nivell de renda superior a la mitjana paguen més impostos que la despesa rebuda procedent de l'estat.
Llavors la gran pregunta és quin és el percentatge "just" de dèficit fiscal?
Hi ha un gran debat sobre quin és el mecanisme de càlcul més adequat ja que cadascun ens explica una cosa diferent. Per mi, fent servir qualsevols dels càlculs, el resultat és excessivament negatiu per Catalunya.
La resposta és més una qüestió política que econòmica?
Per suposat. És un problema polític amb orígens i repercussions econòmiques. La tensió entre Catalunya i Espanya no és només en temes de diners però entenc que el model econòmic que planteja l'estat espanyol no és la que convé a Catalunya. L'Estat ha fet una política econòmica que respon a un país pensat des del centre amb capital a Madrid.
Vostè que s'hi ha hagut d'enfrontar... Què és el més difícil quan es negocia amb el govern espanyol?
Hi ha moltes dificultats. Però el problema de les negociacions no són les dificultats. Tu vols cent i ells et volen donar zero... La clau està en quins objectius et marques. Tu saps que per sota de 45 no pactaràs però ells no ho saben sinó t'oferirien 45. El més difícil és mantenir la fermesa i saber que en bona part el resultat depèn de fins quin punt l'altra part es pot permetre que no hi hagi acord. Quan negocies has de partir de la idea que l'acord només seria possible si el cost polític de que no hi hagi entesa se li fa insuportable a l'altra part. Però un cop assolit l'acord hi ha una altra dificultat molt gran.
Quina?
La dificultat intrínseca de l'estat espanyol per respectar el que s'ha pactat. Els pactes tenen la força que es te per fer-los complir. I l'estat espanyol setà acostumat a imposar-se, no a pactar. En l'ADN de l'estat espanyol no hi ha inscrit el pacte. Es concep com un deshonor. Això és molt castellà i Castella ha fet Espanya. Els pactes s'han de complir i si no tens la garantia del seu compliment no tenen cap valor. I per l'estat espanyol els pactes són més aviat treves. Pel català si s'ha arribat a l'acord de 40 això és sagrat perquè som pactistes. Ells vindran després i et diran: "ep, que ho he mirat bé i aquells 40 no poden ser 40. Han de ser 30". I els catalans negociem llavors entre 40 i 30. Gravíssim error.
Però quin poder té Catalunya?
No tenim força per imposar els 40 i garantir el compliment. Per això el més important quan es negocia amb Espanya és tenir garanties que si s'arriba a un acord aquest es complirà.
El pacte fiscal seria una bona solució al seu entendre?
En aquell moment (i parlem d'abans de la manifestació del 2012) hagués pogut ser una fórmula viable. Tal com es plantejava (imitant el concert basc) a mi no em semblava la manera més sensata d'abordar-ho però sí que era raonable. Això incloïa una Agència tributària pròpia amb competències compartides amb l'estat espanyol i amb una quota de solidaritat amb la resta d'Espanya.
Això és vàlid dos anys més tard?
Aquest plantejament ara queda curt clarament. No n'hi ha prou amb una solució econòmico-fiscal. El que està sobre la taula és posar sobre la taula quina relació volem tenir amb Espanya. L'objectiu és el referèndum. I no es tracta que ens donin el pacte fiscal a canvi de no votar. Perquè el problema de fons és que el pacte constitucional es va trencar amb el procés estatutari. La sentència del 2010 del Tribunal Constitucional n'és el certificat de defunció.
El conseller Mas Colell ho té més difícil del que ho va tenir vostè?
A mi el que vaig fer ja em va semblar molt difícil... El punt més alt de la recessió el vam tenir nosaltres amb un 4% l'any 2009. El moment més delicat és quan passes d'estar bé a estar malament. I això es va produir del 2007 al 2009. De créixer al 3% a caure al menys 4% i un augment terrible de l'atur. El segon gran moment d'agreujament de la situació va ser quan l'any 2010 es van tancar els mercats. A partir del maig del 2010, es van donar totes dues coses i és un greu problema perquè s'han de finançar tots els venciments més el dèficit. El nou govern s'ha trobat no amb el canvi sinó amb l'existència del problema. I, això sí, amb la plena aplicació de les polítiques de consolidació fiscal, que han imposat un ritme de reducció del dèficit, al meu entendre, molt contraproduent.
L'herència?
Sí però no de l'anterior govern. La recessió i el tancament dels mercats són una herència de l'anterior govern? És la continuïtat d'una crisi que tot i que semblava que millorava l'any 2011, va tornar a empitjorar. I el tancament dels mercats continua. El conseller Mas Colell ho fa tant bé com sap en una situació encara molt complicada. Jo mai l'he criticat. Sí que he expressat la meva opinió crítica sobre el que va exposar el govern actual sobre com ho havia deixat el govern anterior.
Deien que la caixa estava buida!
És una actitud impròpia d'algú que arriba al govern. No és veritat. Vam deixar un dèficit similar al que va deixar el nou govern l'any següent. Tot entre el 4 i el 4,5%. I l'augment del deute dels anys 2008 a 2010 amb l'anterior govern és inferior al que porta l'actual govern en tres anys. I a mi no m'haurà escoltat dir que això és un disbarat. Fan el que poden en una situació molt difícil i amb pocs instruments. Com ens va succeir a nosaltres.
Què li diria a algú que afirma que "Espanya ens roba"?
Que el plantejament no ha de ser aquest. No pot ser que des d'aquí s'imposi la idea que Espanya ens roba i, a fora, que Catalunya és insolidària. Amb aquestes premisses no solucionarem el conflicte real.
Quin és, doncs, el conflicte real?
Que Catalunya té un dèficit fiscal molt important. Superior al que hauria de tenir. Dit això, és lògic que una comunitat com Catalunya contribueixi més com passa a tot arreu. Si formes part d'un col·lectiu (com passa a Alemanya, els Estat Units o al Canadà per exemple) els territoris amb un nivell de renda superior a la mitjana paguen més impostos que la despesa rebuda procedent de l'estat.
Llavors la gran pregunta és quin és el percentatge "just" de dèficit fiscal?
Hi ha un gran debat sobre quin és el mecanisme de càlcul més adequat ja que cadascun ens explica una cosa diferent. Per mi, fent servir qualsevols dels càlculs, el resultat és excessivament negatiu per Catalunya.
La resposta és més una qüestió política que econòmica?
Per suposat. És un problema polític amb orígens i repercussions econòmiques. La tensió entre Catalunya i Espanya no és només en temes de diners però entenc que el model econòmic que planteja l'estat espanyol no és la que convé a Catalunya. L'Estat ha fet una política econòmica que respon a un país pensat des del centre amb capital a Madrid.
Vostè que s'hi ha hagut d'enfrontar... Què és el més difícil quan es negocia amb el govern espanyol?
Hi ha moltes dificultats. Però el problema de les negociacions no són les dificultats. Tu vols cent i ells et volen donar zero... La clau està en quins objectius et marques. Tu saps que per sota de 45 no pactaràs però ells no ho saben sinó t'oferirien 45. El més difícil és mantenir la fermesa i saber que en bona part el resultat depèn de fins quin punt l'altra part es pot permetre que no hi hagi acord. Quan negocies has de partir de la idea que l'acord només seria possible si el cost polític de que no hi hagi entesa se li fa insuportable a l'altra part. Però un cop assolit l'acord hi ha una altra dificultat molt gran.
Quina?
La dificultat intrínseca de l'estat espanyol per respectar el que s'ha pactat. Els pactes tenen la força que es te per fer-los complir. I l'estat espanyol setà acostumat a imposar-se, no a pactar. En l'ADN de l'estat espanyol no hi ha inscrit el pacte. Es concep com un deshonor. Això és molt castellà i Castella ha fet Espanya. Els pactes s'han de complir i si no tens la garantia del seu compliment no tenen cap valor. I per l'estat espanyol els pactes són més aviat treves. Pel català si s'ha arribat a l'acord de 40 això és sagrat perquè som pactistes. Ells vindran després i et diran: "ep, que ho he mirat bé i aquells 40 no poden ser 40. Han de ser 30". I els catalans negociem llavors entre 40 i 30. Gravíssim error.
Però quin poder té Catalunya?
No tenim força per imposar els 40 i garantir el compliment. Per això el més important quan es negocia amb Espanya és tenir garanties que si s'arriba a un acord aquest es complirà.
El pacte fiscal seria una bona solució al seu entendre?
En aquell moment (i parlem d'abans de la manifestació del 2012) hagués pogut ser una fórmula viable. Tal com es plantejava (imitant el concert basc) a mi no em semblava la manera més sensata d'abordar-ho però sí que era raonable. Això incloïa una Agència tributària pròpia amb competències compartides amb l'estat espanyol i amb una quota de solidaritat amb la resta d'Espanya.
Això és vàlid dos anys més tard?
Aquest plantejament ara queda curt clarament. No n'hi ha prou amb una solució econòmico-fiscal. El que està sobre la taula és posar sobre la taula quina relació volem tenir amb Espanya. L'objectiu és el referèndum. I no es tracta que ens donin el pacte fiscal a canvi de no votar. Perquè el problema de fons és que el pacte constitucional es va trencar amb el procés estatutari. La sentència del 2010 del Tribunal Constitucional n'és el certificat de defunció.
El conseller Mas Colell ho té més difícil del que ho va tenir vostè?
A mi el que vaig fer ja em va semblar molt difícil... El punt més alt de la recessió el vam tenir nosaltres amb un 4% l'any 2009. El moment més delicat és quan passes d'estar bé a estar malament. I això es va produir del 2007 al 2009. De créixer al 3% a caure al menys 4% i un augment terrible de l'atur. El segon gran moment d'agreujament de la situació va ser quan l'any 2010 es van tancar els mercats. A partir del maig del 2010, es van donar totes dues coses i és un greu problema perquè s'han de finançar tots els venciments més el dèficit. El nou govern s'ha trobat no amb el canvi sinó amb l'existència del problema. I, això sí, amb la plena aplicació de les polítiques de consolidació fiscal, que han imposat un ritme de reducció del dèficit, al meu entendre, molt contraproduent.
L'herència?
Sí però no de l'anterior govern. La recessió i el tancament dels mercats són una herència de l'anterior govern? És la continuïtat d'una crisi que tot i que semblava que millorava l'any 2011, va tornar a empitjorar. I el tancament dels mercats continua. El conseller Mas Colell ho fa tant bé com sap en una situació encara molt complicada. Jo mai l'he criticat. Sí que he expressat la meva opinió crítica sobre el que va exposar el govern actual sobre com ho havia deixat el govern anterior.
Deien que la caixa estava buida!
És una actitud impròpia d'algú que arriba al govern. No és veritat. Vam deixar un dèficit similar al que va deixar el nou govern l'any següent. Tot entre el 4 i el 4,5%. I l'augment del deute dels anys 2008 a 2010 amb l'anterior govern és inferior al que porta l'actual govern en tres anys. I a mi no m'haurà escoltat dir que això és un disbarat. Fan el que poden en una situació molt difícil i amb pocs instruments. Com ens va succeir a nosaltres.