Un dels privilegis de treballar en una multinacional important és que et permet fer projectes internacionals i conèixer entorns que, a voltes, semblen sortits de pel·lícules. És així que, en un moment donat, vaig formar part de l’equip per preparar una oferta de gestió tecnològica per al Home Office (el departament d’interior del govern britànic). Vam tenir una reunió amb el secretari permanent del departament d’administració pública en el govern de John Major. Aquell senyor era l’equivalent al secretari permanent que sortia a la sèrie televisiva Sí, ministre!. Un alt funcionari de la carrera administrativa (sovint tenen el títol de sir). Si recorden la sèrie, l’únic empleat de partit que el ministre havia portat al ministeri era el secretari particular -que li gestionava l’agenda del partit-. La resta no es tocava. I fixin-se en un altre detall. Al ministre, en el món anglosaxó, se l’anomena “secretari”. El següent en l’escalafó ministerial és el “secretari permanent” que és l’alt funcionari de què els parlo. “Permanent” ja dona una idea: del ministre cap avall, els càrrecs no canvien quan canvia el ministre -només ho fan seguint la carrera professional i els ascensos-.
No és el cas català, ni de bon tros. Sembla que el nombre de persones que seran nomenades pel canvi del govern s’enfilen fins a més de 500 -poden veure’n una informació detallada a VilaWeb, aquí. En diuen “càrrecs polítics”. Deu ser que fora d’aquí, a l’estranger, no hi ha política.
L’OCDE publica cada any un informe que es diu Government at a Glance (Panorama de les Administracions Públiques). El de l’any 2017 es va fer ressò d’aquest problema tan greu que patim els catalans, generat per totes les administracions que suportem. En aquest informe, l’OCDE ens feia posar el crit al cel sobre la barbaritat que signifiquen els nomenaments a dit de la gent que ha de dirigir la gestió de l’administració pública. I ara comento algunes xifres d’aquest informe i que la web de Professionalitzem.cat ha sintetitzat:
Es pot observar un fet que comença a repetir-se: estem pitjor que altres que ens pensàvem que estaven pitjor que nosaltres. Ho dic per Turquia. O Mèxic. O Itàlia, de la que hem agafat la paraula sottogoverno per designar aquesta xacra que se’ns vol vendre com normalitzada.
L’informe de l'OCDE deia coses molt sucoses. Per exemple, la necessitat de comptar amb un servei públic professional i imparcial que garanteixi un alt nivell de competència i integritat, alhora de l'existència d'uns nivells apropiats de transparència i rendició de comptes. Si no es fa així, comença la proliferació de favoritismes i clientelismes, amb un alt grau de rotació professional i la contractació d'agents polítics. Tot plegat provoca la pèrdua de confiança en les institucions públiques entre els ciutadans, ja que queda en evidència que pesen més les afiliacions polítiques que la capacitat de lideratge i de competència. Contrasten Xile, Espanya i Turquia amb el fet que a la meitat dels països de l'OCDE la rotació de personal derivada dels canvis de govern en els quatre nivells d'alta gestió és nul·la o gairebé nul·la.
A la meitat dels països de l'OCDE la rotació de personal derivada dels canvis de govern en els quatre nivells d'alta gestió és nul·la o gairebé nul·la
Aquest nostre no és un país on prima la meritocràcia. La gent ocupa llocs i ascendeix o descendeix segons altres criteris. Sobretot, l’amiguisme. El nomenament discrecional basat en criteris de proximitat política està associada a una major corrupció, major despesa, mala gestió pública i pitjor qualitat de govern. Així ho asseguren estudis internacionals. Pel que he vist, els senyors Dahlström i Lapuente són especialistes en aquest tema. Han publicat diversos estudis, llibres i donen conferències al respecte.
La societat civil ha començat a mobilitzar-se en aquest sentit -clar que lluitar contra polítics i la cort de periodistes que els riuen les gràcies és una tasca desagradable. Malgrat tot, hi ha organitzacions. Una és la que he esmentat, Professionalitzem.cat. Una altra és Fera.cat (Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració) que persegueix una reforma més ambiciosa, però que pel que fa al tema que ens ocupa va lliurar un manifest que incloïa la següent demanda; “En el sector públic institucional de la Generalitat. Abans no se cessi cap persona que ocupi llocs de direcció executiva unipersonal en les entitats i organismes del sector públic institucional, el Govern ha d’aprovar un Acord en què s’estableixi, entre altres aspectes, que tots els càrrecs d’aquesta naturalesa s’han de proveir a través de processos selectius públics i oberts a les persones que reuneixin les condicions fixades en cada convocatòria, en els quals el mèrit, la capacitat i l’expertesa seran els factors de determinació de les candidatures admeses a ocupar aquests llocs, que seran elevades als òrgans competents per a la seva designació”. Vistos els resultats ja es poden imaginar vostès què és el que van fer els polítics amb aquest manifest.
La degradació que han patit els serveis públics els darrers decennis no són aliens a aquestes pràctiques polítiques. La desesperació dels funcionaris que creuen -o creien- en la carrera pública és evident. I un ambient així només pot generar que desídia i frustració. Conec alts funcionaris que han deixat l’administració catalana per anar al sector privat, on treballen amb un èxit professional remarcable.
Tots aquells que llegeixin aquestes línies i pensin que aquest comportament no és res més que una forma més de propagar la corrupció, tenen alguna eina al seu abast. Signin els manifestos de Professionalitzem.cat i Fera.cat. Que quedi clar, almenys, que n'hi ha uns quants que no volem que la destrossa de l’administració pública quedi com un fet anònim. No. Hi ha responsables amb noms i cognoms que emparen el nepotisme i la corrupció. I surten als mitjans de comunicació completament desacomplexats.