Catalangate! Vista a l'Est!

A les societats d'Europa Occidental continua l'eufòria del final -ara sembla que sí- de la pandèmia. La restauració, els viatges i el lleure viuen setmanes exultants, fins al punt que la invasió russa d'Ucraïna sembla massa llunyana per amargar-nos la represa de la normalitat en la interacció social. Tanmateix, les dades macroeconòmiques conegudes aquesta setmana ja fan evidents les nuvolades que amenacen de diluir la represa econòmica. Començant pel consum, afectat sobretot per l'augment de preus de la cistella de la compra, l'energia i els combustibles. I seguit per una indústria que fins ara havia estat capdavantera en la recuperació i que veu com l'encariment dels costos i la intensificació de les dificultats de proveïments amenacen la seva marxa ascendent.

I per si no en tinguéssim prou, ara es fa públic l'espionatge massiu i sistemàtic de polítics i activistes. I de tot el respectiu entorn familiar, de col·laboradors i d'amistats i, fins i tot, mediàtic. Gairebé tots catalans -algun de basc, per les inèrcies històriques-, en una mostra  més d'un Estat que es comporta més o menys democràticament amb els seus ciutadans, excepte amb la minoria nacional més decidida a deixar de ser-ho algun dia.

Cada cop més amenaçats

Algunes capçaleres de Barcelona i de Madrid han intentat treure ferro al tema a força de prioritzar l'anàlisi de les conseqüències que per a l'estabilitat del govern espanyol tindrà l'anomenat Catalangate. No és pas el nostre objectiu, però en un diari d'informació econòmica com aquest hem de focalitzar-nos en les repercussions d'aquesta mena que puguin generar el desenllaç del conflicte.  

L'espionatge digital és un mercat en auge

Només farem una prèvia. Tots els experts ens alerten que no només l'empresa israeliana NSO ha desenvolupat sistemes altament eficients per espiar les comunicacions digitals, sinó que aquest és un mercat en auge. Un mercat amb clients de tota mena i no només els estats i als seus serveis de seguretat i intel·ligència, com assegura que fa NSO. De fet, l'espionatge empresarial i industrial ha existit sempre amb més o menys intensitat segons les circumstàncies i l'ètica vigent en cada moment. 

La "normalitat" espanyola

Espanya és un país on fins i tot els polítics del seu govern, que han menystingut durant un grapat de dies l'espionatge als catalans i han desacreditat els investigadors i la publicació on ho han presentat, acaben d'anunciar amb grans escarafalls que ells també han estat espiats. Vaja, que el micròfon dins el ram de flors de la Sánchez Camacho era només un joc de nens que obria la veda perquè tothom espiï tothom. I és que no fa pas tant de temps que hem sabut com l'espionatge era una de les principals tasques de Villarejo i els seus acòlits. 

Una societat com l'espanyola, amb grans empreses i empresaris que fan servir amb aparent desimboltura una excrescència de les clavegueres de l'Estat per lluitar en el món dels negocis, no ens ha d'estranyar que no s'escandalitzi gaire si aquestes mateixes clavegueres fan servir els mètodes més moderns i invasius per perseguir aquells que amenacen l'status quo. Polític i, naturalment, empresarial. 

La penetració de tota mena de xarxes i comunicacions digitals en la nostra vida quotidiana ens fa cada cop més vulnerables davant els que ens volen espiar per controlar-nos i aprofitar-se de nosaltres. Fins i tot, als experts en la matèria, com recordava amargament un estimat col·laborador d'aquestes mateixes pàgines. 

Més info: #CatalanGate, la violació

A Sánchez se li complica, encara més, la vida 

S'ha dit repetidament que un cop aprovats els pressupostos, Sánchez pot prescindir dels socis parlamentaris i anar fent fins a esgotar la legislatura o fins que trobi la circumstància més favorable per convocar eleccions. Aquesta mateixa setmana ja ha tornat a salvar una votació in extremis, la de les mesures per afrontar el conflicte d'Ucraïna, inclosa la validació de la rebaixa de vint cèntims dels combustibles. O potser no tant, perquè qui l'ha tret del mal pas ha estat Bildu, que durant tota la legislatura ha actuat coordinadament amb ERC. Una mena d'avís per a navegants d'aquell qui no vol acabar d'estripar les cartes, vaja. 

Sánchez sap que no pot limitar-se a anar tirant de decret llei per governar ni pot suspendre tota l'activitat legislativa prevista quan els vents de l'est bufen en contra de l'anhelada reactivació econòmica que hauria de permetre-li arribar en bones condicions per tornar a guanyar unes eleccions que a hores d'ara semblen molt disputades. I més quan la incertesa de la situació pot obligar-lo a haver d'afrontar noves mesures d'urgència sense un suport parlamentari estable. A banda de les lleis sobre regulació del mercat de l'habitatge i sobre memòria històrica, tot i que són compromisos amb els socis d'UP i segur que a Sánchez no li importaria gaire que no poguessin aprovar-se. Excepte en la imatge de feblesa que transmetria, és clar.

El president de la Generalitat ha personificat en la ministra Robles la depuració de responsabilitats

Robles, de Defensa a presidenciable

El president de la Generalitat ha personificat en la ministra Robles la depuració de responsabilitats, sobretot després de la galdosa intervenció a les Corts en què admetia i justificava l'espionatge. Ja se sap, que no hi ha manera més eficient de reforçar un ministre que demanar-ne la dimissió, però ERC no podia fer d'altra manera. I ara que diu que la ministra també ha estat espiada, entrem en una dimensió encara més desconeguda. 

Com quasi tots els ministres de Defensa i d'Interior, Robles és la més ben valorada a les enquestes. El càrrec porta aparellat el fet que l'oposició mai no hi està tan en contra com amb qualsevol altre ministre. És més, Robles ha aparegut a les travesses per presidir un eventual govern de concentració, tant si ara es trenqués el pacte amb Podemos com si després de les pròximes eleccions el PSOE guanyés per la mínima i optés per aconseguir el suport, al govern o només al Parlament, del PP.

El futur, també el més immediat, encara està per escriure's i la realitat sempre acaba superant la ficció

Vista a l'est, que vol dir vista a la dreta

Precisament, la gran coalició seguint el model tradicional alemany fa temps que la demanen amb urgència moltes instàncies empresarials, començant pel nostrat Cercle d'Economia. El Catalangate podria ser el detonant perquè -més el PSOE que el PP- acabessin decantant-se pel govern de concentració nacional (sic). En termes econòmics ja sabem això que voldria dir: desmantellament de la majoria de les prestacions de l'escut social de què tant els agrada presumir al govern actual, rebaixa més o menys matisada d'impostos amb l'excusa de fomentar l'activitat econòmica, abandonament al més lliure mercat de tots aquells àmbits que amb més o menys fortuna s'intenten regular -començant per l'habitatge-i retorn a les rebaixes del poder adquisitiu dels pensionistes -com ja demana el Banc d'Espanya. I ja no entrem en el supòsit d'un govern en solitari del PP o amb el suport de VOX.

Tot plegat, però, és encara molt incert. Per molt que Espanya no depengui del gas rus ni dels cereals ucraïnesos, no pot sostreure's a l'impacte en els preus mundials de l'energia i els aliments. Ni a una eventual crisi del motor europeu d'Alemanya, especialment rellevant per a les nostres exportacions i el nostre turisme i per a les polítiques més o menys estrictes que acabin imposant-se a la Comissió i al Banc Central Europeu. El futur, també el més immediat, encara està per escriure's i la realitat sempre acaba superant la ficció.