En la primera part d'aquest article vaig contextualitzar el naixement i el propòsit de la Llei d'Estabilitat Pressupostària amb la qual el Govern espanyol va intervenir la Generalitat de Catalunya el 19 de setembre. Revisar l'evolució del dèficit públic català des de la Gran Recessió és quelcom obligat per fer-se una idea de si la Generalitat ha estat un risc o no per a l'estabilitat financera, que és l'única cosa que justificaria la intervenció.
Com es pot veure, les finances catalanes han evolucionat conforme al que estableix la Llei d'estabilitat pressupostària i sembla estrany justificar la intervenció amb aquesta llei. La Generalitat ha reduït ostensiblement el seu dèficit a l'igual que la resta de Comunitats Autònomes (CCAA) fins al punt que en tancar l'any 2016 tant el subsector CCAA sencer com la Generalitat acrediten un dèficit públic inferior a l'1%. És raonable -i legal- intervenir els comptes amb aquesta dinàmica? Indubtablement, no.
Els ajuntaments (com per exemple, València o Madrid) també han patit intervencions similars. En el cas recent de Madrid, per exemple, la intervenció s'ha produït d'acord amb una partida de 18 milions d'euros, el que deixa clar, en la meva opinió, que el Govern espanyol utilitza la llei d'estabilitat pressupostària contra rivals polítics, ja que existeixen nombrosos ajuntaments governants pel Partit Popular que estan en situació força pitjor que aquests ajuntaments esmentats. Una cosa és que les Administracions tenen l'obligació de complir la llei i una altra molt diferent és si la mínima desviació o dubte sobre el compliment de la mateixa justifica una intervenció.
El Govern espanyol utilitza la llei d'estabilitat pressupostària contra rivals polítics
El cas de la Generalitat és similar. En l'informe d'execució pressupostària del mes d'agost les finances públiques catalanes presenten un estat immaculat. La Generalitat de Catalunya va fer superàvit corrent de 975,8 milions d'euros durant els 8 primers mesos de l'any. Si excloem els interessos -el saldo corrent primari- el superàvit puja a la quantitat de 1.547,5 milions d'euros.
Com es pot veure en el gràfic, la intervenció financera de la Generalitat no ha millorat l'execució pressupostària acumulada al mes de setembre. La Llei d'Estabilitat no fou aprovada per atorgar la potestat arbitrària al Govern d'Espanya per intervenir les Administracions públiques a voluntat sinó per garantir que els fonamentals macroeconòmics de l'economia espanyola no es posaven en risc mitjançant el descontrol de les finances públiques.
La Generalitat de Catalunya va fer superàvit corrent de 975,8 milions d'euros durant els 8 primers mesos de l'any
Una mostra de l'arbitrarietat absoluta que empra el Govern d'Espanya amb els rivals polítics el trobem en la partida pressupostària del referèndum de l'1 d'octubre passat. Arran de la intervenció el ministre Montoro deia que la partida (de 6,5 milions d'euros) no s'havia fet servir gràcies a la intervenció de l'Estat. La realitat és que Montoro tenia (i té) raó, però en aquells dies aquest era el discurs que li interessava donar per justificar el relat oficial: no hi hauria referèndum. Què ha passat després? Doncs que l'Audiència Nacional reclama 6,5 milions d'euros de fiança a tot el Govern arran de l'organització del referèndum. A l'auto no aporta cap prova ni argument per justificar aquesta quantitat que, segons el mateix Montoro, no ha estat utilitzada. Però el relat polític ha canviat un cop hi ha hagut referèndum i la realitat ha deixat d'importar: la partida ha de ser pagada pels membres del Govern català independentment de la seva execució.
L'evolució del deute públic de la Generalitat de Catalunya ha experimentat els darrers anys un augment significatiu. Si l'any 2005 era del 5% del PIB, el 2016 -darrer exercici d'augment del deute- aquest era del 35% del PIB. El més interessant, però, és que d'ençà que el primer trimestre de 2016 el deute assolís el 35% del PIB aquesta xifra roman estable sense canvis. És a dir, a l'igual que passa amb el deute públic espanyol -estabilitzat fa temps-, el deute català ha deixat d'augmentar en relació al PIB. La implicació d'aquest fet no és menor per al tema que ens ocupa, ja que demostra un cop més que en cap cas la gestió del Govern català ha posat mai en perill l'estabilitat financera ni catalana ni espanyola. Així doncs, existeixen criteris economicofinancers per haver intervingut la Generalitat?
La resposta és que no. La intervenció té fonaments purament polítics -al Govern d'Espanya no li agrada el que fa la Generalitat- i ha emprat una llei que permet la intervenció de les Administracions públiques si i només si l'actuació d'aquestes posa en perill els fonamentals pressupostaris i financers de la mateixa Administració. Donat que això ni ha passat ni mai hi ha hagut cap risc que passés la intervenció és dubtosament legal. Aquesta intervenció obre interrogants que no són menors, ja que la llei fiu, com vaig explicar en la primera part, una exigència de la Unió Europea per rescatar les caixes espanyoles.
El Govern d'Espanya ha utilitzat les lleis europees i les ha desvirtuat fent-ne un ús polític i arbitrari. Ni què dir que la seguretat jurídica a l'Estat és ara mateix inexistent i, el que és pitjor, quins mecanismes de defensa contra l'arbitrarietat proporciona la UE contra aquest mal ús de les seves lleis? Poquets. La conclusió és clara: si la UE no proporciona vies jurídiques per litigar la democràcia, l'Estat de Dret i el mercat comú no té cap bon futur a la Unió. Potser cal replantejar-se moltes coses que donàvem per fetes.