Dia 40: Informació, veritat i llenguatge

Jo no és que sigui un expert en Covid-19 però he llegit molt sobre el tema. Aquesta frase aplicada a qualsevol tema que fos d’actualitat, la solia dir el Manel Ferrando, un espontani del públic del Persones Humanes, el programa que dirigia i presentava el Miquel Calçada a mitjans dels 90. Qualsevol tema o convidat era bo per a què en Sr. Ferrando s’aixequés d’entre els assistents i formulés la corresponent pregunta extemporània a la recerca de la veritat. El Manel Ferrando va ser el primer tuitaire molt 13 abans que Twitter existís.

"Jo no és que sigui un expert en covid-19 però he llegit molt sobre el tema. Aquesta frase aplicada a qualsevol tema d’actualitat, la solia dir l'espontani Manel Ferrando"

Avui no ho tindria tan fàcil. Si als 90 haver llegit molt sobre un tema no era garantia de res, avui encara menys. De la Covid-19 ho hem llegit, sentit i vist tot (i el que veurem) i hores d’ara encara no sabem si portar una mascareta serveix per a alguna cosa o no. I aquest és un debat comprensible, simple, visual i de resposta binària. Imagineu la dificultat amb els debats que són complexos de veritat.

Veritat és la paraula clau. Si haguéssim de definir-la no ens posaríem d’acord. Portem més de 3.000 provant de definir-la i tot al que hem arribat és que la veritat és canviant, relativa i si m’apureu personal i intransferible. La representació que cadascú de nosaltres té del que ens envolta, el que en diem realitat, és única i viu dins del nostre cervell; l'única manera que tenim de compartir-la és amb els llenguatges (parlat, visual, artístic, computacional, etc.). Els llenguatges són la interfície natural per connectar cervells. El problema és quan els llenguatges són tan diferents que no ens permeten connectar amb el cervell de qui tenim davant.

El debat de les mascaretes és en realitat un problema de llenguatge. Si el vostre llenguatge és de dretes, de la doctrina aznariana de “¿Y quién te ha dicho que quiero que conduzcas por mí? Deja que beba tranquilamente”, pensareu que no cal portar mascareta, que ni us protegirà ni protegirà ningú i que “jo ja controlo”. Si sou d’esquerres i creieu que “este virus no entiende de territorios ni de ideologias” i penseu que unes illes tropicals vora Àfrica tenen les mateixes necessitats que una urbs com Barcelona, llavors estareu a favor de portar la mascareta fins i tot per anar a rentar-vos les dents. Si sou independentistes —una qüestió que no és de dretes ni d’esquerres sinó de bon gust com deia l’admirat Ramon Barnils—, mirareu de reüll uns i altres per fer tot el contrari, mentre altres i uns us miren de reüll a vosaltres per fer el contrari del contrari.

Només des d’aquestes disparitats en el llenguatge s’expliquen les falses polèmiques a les xarxes d’unes fotografies de suposades (o no) aglomeracions a la Mar Bella de Barcelona. De sobte una generació de fotògrafs que no han tocat mai cap objectiu de fotografia (però han fet moltes fotos sobre el tema, amb el mòbil sempre) s’han posat a discutir sobre la intencionalitat d’utilitzar un objectiu o un altre en les imatges de les famílies passejant a la platja de Barcelona. Ni en el llenguatge visual ens posem d’acord. Ho afegim a la col·lecció de pandèmies? Obrim debat a Twitter.