Des del Piemont: cuinar i fabricar alhora

De diferències n’hi ha moltes, però si em pregunten per una de significativa que nosaltres mantinguem respecte als italians del nord, els diré que ells van ser els impulsors de la unificació del país. Porten la construcció a la massa de la sang. Fins a mitjans del segle XIX Itàlia era una realitat física i històrica, però no política. El país estava desenquadernat des del punt de vista de l’autoritat. Al nord el regne de Sardenya, francès. La Llombardia i el Vèneto controlats pels austríacs. Al mig un munt de ducats, principats i territoris -incloent-hi l’Estat Pontifici- i al sud, ocupant gairebé la meitat del territori italià, el Regne de les Dues Sicílies, hereu primer dels catalans, i dels espanyols després. Cal preguntar-se per què els territoris del sud d’Itàlia eren, i continuen sent-ho, pobres mentre que els del nord sempre han estat rics. El sud governat molts anys per Espanya, i el nord pels austríacs i francesos. Jo no tinc cap dubte del perquè. Ara, vostès mateixos.

El cas és que el Piemont és molt pròsper. Es respira quan s’arriba al país. Particularment a Torí que és la capital del grup Fiat. Una ciutat senyorial, sense luxes, amb grans voltes i cafeteries del segle XIX on els cambrers coneixen el seu ofici i van abillats com correspon. Les botigues són de qualitat i orientades al públic local. Vull dir que són bones i sense fantasies estrafolàries. Donar una ullada als aparadors ens ofereix una idea de com està repartida la riquesa. És una ciutat burgesa, com ho és, també, Lió. D’una burgesia tranquil·la, productiva, sense abraçades grandiloqüents.

Al nord d’Itàlia ha existit una burgesia que s’ha consolidat, amb consciència de classe i no s’ha tractat de simples rics, com a casa nostra

La institucionalització de la unificació italiana va començar allí, on es troba encara l’edifici del primer parlament de la Itàlia unificada, abans que Roma n’esdevingués la capital. Noms il·lustres: Cavour, Garibaldi, Vittorio Emanuele II, que fou el primer rei d’Itàlia... Tots hi tenen cabuda en el seu recordatori de carrers, places, etc. L’any 1859 -un any després del nostre lloat ferrocarril Barcelona-Mataró- ja van construir ells el seu primer tren, però a l’engròs: de Torí a Gènova, amb 129 quilòmetres, cosa que aviat és dita. El 1867 es funda La Stampa, el diari que encara avui dona les notícies del nord d’Itàlia amb una categoria indubtable. El 1895 neix Lavazza. El 1899, Fiat. El 1898 es crea la Banca d’Italia. El 1908 Olivetti. El 1934 es fan les primers proves de televisió del món. Martini e Rossi (ja centenaris) van ser dels primers al món en fer patrocini cultural. Ferrero (Nutella, etc.) comença les activitats el 1946... Buf! M’aturo. Ja veuen que no estem davant de cap broma.

Com dic, el territori és molt equilibrat i ric -Torí només té 900.000 habitants-. La riquesa està repartida de manera enraonada. Els rics, començant pels Agnelli, originaris de Torí, no són escanyapobres. Sempre han tingut una visió responsable entenimentada. I és que al nord d’Itàlia ha existit una burgesia que s’ha consolidat, amb consciència de classe -no s’ha tractat de simples rics, com a casa nostra.

Mirem alguns indicadors i, per situar-nos, els col·locarem al costat dels nostres.

Quan pensem en Itàlia ens ve al cap el turisme, també. No ens enganyem. Podran observar que ells suporten 2 nits d’ocupació turística per habitant mentre que nosaltres en suportem 6. I amb què supleixen els piemontesos aquest preciós buit que tant ens convindria a nosaltres? Doncs amb la indústria de tres vessants: la mecànica -ja he dit que el grup Fiat i els proveïdors associats tenen la seu central allí-, la tecnològica -recorden la famosa Olivetti?- i la indústria agroalimentària, que és potentíssima.

Visitar el Piemont per feina o negocis és interessantíssim -de fet, és l’única manera de conèixer una mica qualsevol país. Però unes vacances com a viatger -mai com a turista!- és una pràctica agradabilíssima. Els innombrables pobles situats dalt de petits turons que s’enllacen visualment, un paisatge treballat sense estar destrossat, bones bodegues (ai, el dolcetto d’Alba, i el barbera d’Asti!), petits hotels i restaurants amb gran hospitalitat... fan que qualsevol estada sigui satisfactòria. Sobretot tenint en compte que el país és refinat, no ha estat prostituït i la seva cuina és, com gairebé tota la italiana, d’una gran simplicitat.

Visitar el Piemont per feina o negocis és interessantíssim -de fet, és l’única manera de conèixer una mica qualsevol país. Però unes vacances com a viatger -mai com a turista!- és una pràctica agradabilíssima

L’actuació dels piemontesos ha estat lúcida. El que succeeix més avall de les seves fronteres els interessa més aviat poc. Es coneixen a ells mateixos. Laboriosos, d’arrels culturals franceses i cartesianes -a la seva Vall d’Aosta el francès és cooficial- i bons cuiners en un territori productiu afortunat. Algú altre muntaria restaurants i xiringuitos. Ells no. Tenen una bona cuina? Doncs arremanguem-nos i industrialitzem-la! I això han fet. No pretenen impressionar els visitants amb cuiners. Volen impressionar el món amb indústria, l’agroalimentària, que té la base en un territori on es menja bé i que, per tant, se li assumeix la producció de categoria.

De fa anys han estat prou hàbils per saber que la sobreexplotació no durarà sempre. I fa temps van començar els moviments de defensa del territori. Vet aquí que el senyor Carlo Petrini, un dia que voltava per Florència, va sentir ferum de patates fregides a l’estil anglosaxo. Se’n va tornar a casa corrents, a Bra, a 50 quilòmetres de Torí, i va fundar el moviment Slow Food. I amb ell la famosa fira Terra Madre Salone del Gusto. I la Universitat de Ciències Gastronòmiques, també. El moviment ha esdevingut universal, però, sobretot, ha donat al Piemont una nova perspectiva de la indústria centenària agroalimentària. Si poden, visitin la famosa fira que se celebra cada dos anys. I sempre que viatgin per Itàlia facin-ho amb la guia Osterie d’Italia -recordin que la Guia Michelin, llevat de França, només serveix que per conèixer els telèfons dels hotels... i no amb precisió.

El Piemont ens recorda un fet que tothom hauria de tenir assumit: que el treball enraonat té futur. Pels pagesos, també

Podríem treure’n lliçons si molts catalans emprenedors visitessin el Piemont. Jo diria que la base agrícola és molt similar. Fins i tot m’atreviria a assegurar que la varietat dels nostres productes és més gran –llevat de la tòfona blanca! Per això em pregunto per què he de comprar la pasta d’avellana als fabricants del Piemont i no als del Camp de Tarragona, inexistents? I per què la millor melmelada de taronja l’he d’encarregar a la senyora Mariangela Prunotto, d’Alba. Algú m’ho pot explicar?

El Piemont ens recorda un fet que tothom hauria de tenir assumit: que el treball enraonat té futur. Pels pagesos, també. Segur que té passat -d’història els piemontesos en saben prou. Però la riquesa d’una nació no està en mans dels que encara han de venir, del permanent fer volar coloms, sino en la categoria del gruix humà dels que ja hi viuen, arrelats a la tradició modernitzada i posada al dia. La resta, ve rodat.