La intervenció de la Generalitat el dia 19 de setembre genera una forta polèmica a Catalunya. La intervenció es basa en la Llei d'Estabilitat pressupostària aprovada el 2012 pel Congrés dels Diputats espanyol. Alhora, aquesta Llei 02/2012 d'Estabilitat Financera es basa en la famosa reforma de la Constitució -l'article 135- feta "amb nocturnitat" aquell agost de 2012. El rellevant, però, és saber quins motius van motivar la reforma constitucional i la regulació del control de les finances públiques. Així doncs, contextualitzar és obligatori per entendre quin és l'objectiu de la llei d'estabilitat.
La Gran Recessió de 2008 i la crisi bancària de 2012 van portar l'Estat espanyol a una crisi monumental. Com sol ser habitual, la crisi bancària es va transformar en una crisi de deute sobirà i la prima de risc espanyola, el diferencial de la rendibilitat del bo a 10 anys respecte del bo alemany, es va disparar fins a nivells que mai s'havien vist a Espanya.
D'aquesta manera, la crisi financera de 2008 va tenir un efecte immediat: la desaparició del crèdit bancari. Això va enfonsar l'activitat econòmica, que, alhora, va enfonsar els ingressos fiscals disparant el dèficit públic:
Dèficit Públic per administració. Espanya 2002-2017. Dades trimestrals. Milers d'Euros
Fins a l'any 2008 Espanya va anar fent superàvits pressupostaris. Un cop esclata la crisi financera -i el crèdit bancari s'enfonsa- la caiguda d'ingressos i l'augment de despeses a causa, fonamentalment, de les prestacions d'atur motivades per l'augment de la taxa d'atur, disparen el dèficit públic fins als 40.000 milions d'euros a principis de 2010.
La reacció de l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero no es va fer esperar i va prendre dues grans decisions:
- Política fiscal expansiva amb el PlanE com abanderat
- El Fondo AAF de compra d'actius financers, un fons per dotar el sistema bancari (les caixes, essencialment) de liquiditat. Aquest fons no es va incloure en la comptabilitat nacional i, per tant, no va generar dèficit públic però sí que va crear augmentar deute públic, ja que la dotació econòmica del fons es va realitzar mitjançant l'emissió de deute públic sobirà espanyol. El mejor sistema financiero del mundo.
El cert és que el sistema bancari, a conseqüència del tipus de política fiscal dissenyada, va anar acumulant deute públic sobirà espanyol i carteres de crèdit a la construcció i obra civil. Mentrestant, la taxa d'atur i la morositat no feien més que augmentar. La bogeria va col·lapsar amb les micro pujades de tipus d'interès del Governador Trichet (BCE). L'abril de 2012 va esclatar el Cas Bankia - i derivats- i Espanya va entrar en una crisi sobirana. El cercle del terror que més pànic ens genera als economistes ja era una realitat: deute bancari i deute sobirà alimentant-se mútuament. Després, el rescat i al mes d'agost es va produir el famós canvi constitucional de l'article 135. Espanya entrava de ple en l'estabilitat pressupostària.
El cercle del terror que més pànic ens genera als economistes ja era una realitat: deute bancari i deute sobirà alimentant-se mútuament
Deute Públic. Espanya 2000-2017. Dades trimestrals. % del PIB
El gràfic ens mostra l'evolució del deute públic espanyol. El facet PDE ens mostra el deute públic estàndard i del que habitualment es parla amb premsa i l'utilitzat per l'Ecofin per a supervisar la política fiscal dels Estats europeus intervinguts arran dels rescats bancaris. El deute total consta del deute PDE afegint les empreses propietat del sector públic que no es regeixen per la legislació del sector públic més els fons que, com va ser el fons AAF, no s'inclouen a la comptabilitat nacional. Ambdues mesures mostren el mateix patró: El 2009 va arribar al mínim històric i a partir d'aquest any es dispara cap a màxims històrics l'any 2014. Després, el deute en percentatge del PIB roman estable fins aquest any 2017.
El Memorandum of Understanding (MoU) signat entre el Govern espanyol i la Unió Europea es va traduir en la Ley de Estabilidad Presupuestaria, que obliga l'Estat a entrar en el règim PDE (Plan de Estabilidad) - del que Grècia i Portugal han sortit recentment- i que essencialment imposa les conegudes polítiques d'austeritat i que atorga a la Comissió Europea la potestat per fixar el dèficit públic màxim que cada Estat pot fer. Per sortir del règim d'estabilitat financera tutelat per la Unió cal rebaixar el dèficit públic per sota del 3% i les previsions diuen que l'any 2018 o 2019 Espanya abandonarà el procediment de dèficit excessiu.
La filosofia de la llei és molt clara -en línia de l'article 135 de la Constitució, lògicament- i no és altra que aconseguir que les finances públiques siguin estables per tal que el deute públic no desbordi. Per tal d'assegurar que totes les administracions públiques (Administració Central, Comunitats Autònomes, Administració Local i Seguretat Social) afrontessin les retallades de despesa, la llei atorga al Govern espanyol una sèrie de mesures coercitives per obligar al compliment de l'objectiu del dèficit que es poden resumir en tres:
- La potestat per limitar la contractació d'empleats públics a través del Pressupost General de l'Estat.
- La intervenció de les finances d'aquelles Administracions que posin en risc l'estabilitat pressupostària. És a dir, d'aquelles que amenacin d'incomplir el dèficit i, per tant, comprometin els fonamentals macroeconòmics de l'Estat.
- L'Administració Central té la potestat d'establir el dèficit màxim que les Comunitats Autònomes, els Ajuntaments i la Seguretat Social pot fer.
Abandonar el Pla d'Estabilitat ha estat un objectiu primari per a tots els Estats intervinguts però, en canvi, Espanya ha estat incapaç de complir amb el dèficit malgrat la situació de gran avantatge respecte de Grècia o Portugal.