Menys Twitter i més prevenció

La demografia ha marcat sempre l'esdevenir dels països. Les guerres, les pandèmies, les crisis, les sequeres i altres catàstrofes climatològiques  han estat causes  importants de canvis demogràfics, de vegades per mort i d'altres per desplaçaments massius de la població però en qualsevol cas han generat grans impactes en les societats.

El que ha canviat substancialment a Europa a partir del 2015, com bé va descriure el demògraf Gerard Dumont, és l'inici de l'hivern demogràfic europeu, és a dir, l'entrada del continent a un creixement vegetatiu negatiu o dit en paraules més planeres, que morim més persones de les que naixem i això si que és nou en un context absent de catàstrofes externes. Tenim una de les taxes de fecunditat més baixes del món i això condiciona molts àmbits de la nostra societat, el benestar europeu en el seu conjunt i el nostre particularment, com veurem tot seguit. No podem esperar més, cal obrir un gran debat sobre immigració, natalitat i qualificació professional.

Tendim a desenfocar-nos del que és estratègic a llarg termini com el clima i la demografia, pels problemes puntuals greus, com la pandèmia o la guerra d'Ucraïna

Sovint penso que tots plegats patim una variant del trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH)  ja que ràpidament tendim a desenfocar-nos del que és estratègic a llarg termini com el clima i la demografia, pels problemes puntuals greus, com la pandèmia o la guerra d'Ucraïna. Anem apagant focs a toc de tuit, oblidant-nos de fer polítiques preventives i d'anticipació demorant la solució dels problemes i fent-los més grans al mateix temps.  

Si us agraden les equacions de tres variables impossibles de resoldre us en plantejo una:

La primera variable és sobre l'ocupació. Tenim una taxa d'atur segons l'INE del 13,5% quan tothom sap que no és real i ningú s'atreveix a revisar els criteris de quantificació per ajustar-los als veritables demandants d'ocupació. Massa interessos creats al voltant d'aquest percentatge. Evidentment amb un atur tan alt mai és el moment de fer una estratègia d'immigració, ningú ho entendria i es pagaria un preu polític massa alt.

Una segona variable de l'equació és la natalitat. Cal evitar fer polítiques que la promoguin perquè molts diran que son franquistes o passades de moda. És igual si el jovent no vol tindre fills o allarguen la maternitat perquè no tenen un marc facilitador. Tenim una taxa de natalitat de l'1,2 quan a Europa és de l'1,5 i als EUA de l'1,7. Ja ho deia Unamuno, “que pareixin ells” o alguna cosa semblant...

La tercera variable és la manca de ma d'obra qualificada i el crit de molts sectors empresarials que no troben els perfils que busquen. Portem set reformes educatives amb un  23% d'abandonament escolar i el 37% de treballadors amb prou feines tenen la ESO. No patiu, la 8a reforma està al caure i la mania dels empresaris de queixar-se de la manca de personal és la seva estratègia per fer vindre estrangers i fer abaixar els salaris.

Tots els països necessiten el talent per desenvolupar-se, uns en són conscients i els altres no. Uns tenen una estratègia de natalitat, de qualificació interna i de gestió intel.ligent de la immigració i els altres fan com els estruços, amaguen el cap sota l'ala 

La realitat i els números son tossuts i no enfrontar-ho té un cost molt alt. No tindrem la mà d'obra que necessitem per dues raons numèriques: no han nascut les criatures que necessitem per substituir la població actual (el 1996 van néixer les mateixes criatures que el 1939) i el món laboral s'ha globalitzat i els nostres joves busquen millors oportunitats de feina a l'estranger.

Fa 20 anys quan des de la patronal Cecot es va fer una estratègia de selecció en origen en els països de l'Europa Oriental, els entrevistadors responsables de trobar els perfils que necessitaven les empreses catalanes tornaven d'aquells països desolats dient que era molt difícil convèncer a les persones joves i amb més talent per venir a treballar a les nostres empreses. La gran majoria de treballadors preferien anar a Alemanya, França, Itàlia o Anglaterra perquè aquells països i els seus empresaris tenien una estratègia d'acollida molt més atractiva per a ells. 

Ja més recentment durant la guerra a Síria, el govern Rajoy es va comprometre a donar asil a 40.000 sirians exiliats. Només 14.000 van acceptar de venir i la gran majoria van preferir continuar als camps de refugiats esperant poder entrar a Alemanya o a algun país nòrdic. Tema poc comentat però que ens hauria de fer reflexionar.

Tots els països necessiten el talent per desenvolupar-se, la diferència entre uns i altres és que uns en són conscients i els altres no. Uns tenen una estratègia de natalitat, de qualificació interna i de gestió intel.ligent de la immigració i els altres, atrapats amb les pors d'obrir el debat, fan com els estruços, amaguen el cap sota l'ala esperant que el problema s'arregli sol. 

El Covid l'hem deixat enrere i Catalunya necessitarà 100.000 treballadors nous a l'any per substituir la mà d'obra ocupada actualment

El Covid l'hem deixat enrere i Catalunya necessitarà 100.000 treballadors nous a l'any per substituir la mà d'obra ocupada actualment. Algú a Catalunya i a Espanya està pensant-hi? Quina estratègia voldrem seguir com a país per atraure el talent propi i estranger? Quins marcs afavoridors de la natalitat hem preparat? Tenim un pla per reduir l'abandonament escolar i recuperar la població infraqualificada? Quins convenis i acords bilaterals tenim amb tercers països per poder formar i seleccionar treballadors en origen segons les nostres necessitats, com tenen molts països europeus?

Fa més de 20 anys ja denunciàvem aquesta situació i cap govern de cap color ho ha volgut entomar. Cal, però, reconèixer que els temes migratoris son dels més complexes d'abordar perquè afecten a gairebé tots els ministeris i conselleries: salut, ensenyament, cultura, interior, treball, economia, habitatge, etc...  posar-los d'acord a tots per després aconseguir un consens parlamentari sembla totalment inviable en aquests moments, això necessitaria lideratges valents i altura de mires. És demanar massa. Us heu parat a pensar quin sobre cost econòmic i social té per a tots plegats aquesta improvisació? Diuen que sempre s'ha d'acabar amb un missatge positiu: Aquest any tornaran a entrar centenars de milers d'immigrants sense papers, bàsicament d'Amèrica del Sud, que a cop de regularització anirem nacionalitzant per tapar les vies d'aigua demogràfiques i laborals i evitar obrir un debat inajornable. No sé si és un final positiu o no però avui anirem a dormir més tranquils. Demà serà un altre dia i qui dia passa, regularitzat empeny.