Aquesta setmana hem viscut la Superbowl de la política. La compareixença de l'ex Director de l'FBI James Comey a la Comissió d'Intel·ligència del Senat ha estat el centre de gravetat de la política nord-americana. En part, perquè Comey va sol·licitar formalment que la seva col·laboració fos publicada abans de la seva declaració, el que, sens dubte, ha ajudat a muntar un gran show al voltant de la declaració. Certament, Donald Trump té cada cop més problemes i malgrat que l'estiu ja és a aquí, ningú dubta que the winter is Comey.
Comey ha explicat que ha tingut nou converses amb el President Trump en privat -durant els vuit anys del mandat de Barack Obama en va tenir tres- tres en persona i sis telefòniques. El debat gira al voltant de si el President Trump ha fet obstrucció a la Justícia o no, ja que va demanar-li lleialtat personal a Comey i que per això calia tancar la investigació a Michael Flynn –qui, aquesta setmana, ha entregat més de 600 folis de documents en resposta als subpoenas.
Si bé James Comey no acusa el President Trump d'obstruir la investigació mentre dirigia l'FBI directament, sí que ha manifestat que el seu acomiadament va tenir conseqüències per a la investigació, per aquest motiu va filtrar els seus memoràndums personals - sense informació classificada- i els va filtrar a la premsa a través d'un jurista de Columbia amb l'objectiu de forçar el nomenament d'un fiscal general per al kremlingate. Preguntat sobre si el President Trump va dir la veritat del que va passar en aquestes trobades, Comey ha afirmat que el President havia faltat a la veritat en reiterades ocasions, com que havia estat l'ex-Director de l'FBI qui les havia convocat o sobre si ell li havia assegurat que el President Trump no estava sota investigació.
Tuits que es converteixen en comunicats oficials
Comey ha mostrat molta confiança i seguretat en què el Fiscal Especial, Robert Mueller III, arribarà al fons del cas i ha demanat al President Trump que publiqui les gravacions de les trobades, si les té. El cas és complex perquè és la paraula d'un contra la paraula de l'altre però hi ha dos fets que podrien marcar la diferència.
El primer és que Donald Trump va confessar a Twitter que l'acomiadament fou pel kremlingate... I els tuits del President dels Estats Units són legalment comunicats oficials. El segon és que l'acomiadament és un fet. No és gens clar si jurídicament n'hi ha prou per ser considerat delicte d'obstrucció a la justícia - de fet probablement no- però cal tenir en compte que al ser una declaració oberta al públic James Comey no pot proporcionar informació classificada. De fet, ha afirmat que està en possessió d'Intel que afecta directament al Fiscal General dels Estats Units, Jeff Sessions, informació que ha estat revelada en la declaració a porta tancada que ha tingut lloc just després d'acabar la sessió de portes obertes.
En alguns moments Comey ha set molt contundent i hi ha dos moments claus que han passat desapercebuts. El primer quan ha afirmat textualment que "allò van ser mentides, simple i clar" en referència als comentaris de Trump sobre la relació entre el personal de l’FBI i Comey. El segon fa referència al Dossier Steele - material classificat d'Intel publicat a The Guardian- ha afirmat que "no és material desclassificat" i que "la penetració russa a les eleccions fou molt profunda", el que dóna pistes sobre el seu potencial testimoni a porta tancada.
Reality Winner, la traïció de la traductora
Uns dies abans, el Departament de Justícia va detenir i va presentar càrrecs contra Reality Winner (sí, es diu així), una traductora de 25 anys que treballa per un contractista de la NSA, que va filtrar a l'outlet russòfil The Intercept un document classificat com “Top Secret”, on s'afirma que els serveis secrets russos van intentar manipular el vot de les eleccions amb el coneixement del govern rus.
Tot i no especificar si l’operació va tenir èxit, Winner s'enfronta a un delicte lleu de traïció i el més probable és que hagi de defensar-se davant el Gran Jurat d'una acusació d'entre 10 i 20 anys de presó. El jutge li ha denegat la llibertat sota fiança, ja que va descarregar informació addicional en un USB que ha extraviat – o això diu ella. L’acusació ha explicat que han trobat text on Winner, simpatitzant del grup d’extrema esquerra Black Lives Matter, manifesta la intenció de calar foc a la Casa Blanca, afirmació que el jutge troba “preocupant fins i tot si no ho ha escrit seriosament”. La mare de Winner ha declarat que Winner va explicar-li que “aniria nuclear” si la fiança li era denegada “perquè així és com va actuar Manning”. Sembla que tindrem un culebrot de primera divisió amb Reality.
De Corea del Nord a l’Iran
La política exterior segueix proporcionant problemes al President Trump en particular i al món en general. La reacció de l’Iran a l’atemptat de Londres va tenir una duríssima rèplica del President Trump a través d’un comunicat on acusa obertament Iran de ser un patrocinador del terrorisme salafista.
Segons l’FBI, Rússia va hackejar l’agència de notícies de Qatar, cosa que es va traduir en una escalada llampec entre l’Aràbia Saudita i Qatar. Aràbia Saudita i Iran estan en guerra (proxy) des de la insurgència de 1979 i això ha provocat una polarització extrema aquesta setmana. Aràbia Saudita i els països de l’entorn han trencat relacions diplomàtiques amb Qatar, mentre que la península ha sol·licitat l’enviament de tropes i aliments a Iran i Turquia. L’FBI ha intentat fer mediació en el conflicte però aquest oferiment ha estat rebutjat per Qatar, amb el que es repeteix el patró d’aliances a Síria, i, per tant, a poc a poc es van configurant dos blocs sòlids antagonistes. D’una altra banda, Corea del Nord segueix amb els tests nuclears però els Estats Units han abaixat el to dialèctic.