De la mateixa manera que no se’n surten els que proclamen que no s’ha de barrejar esport i política; el vincle entre política i economia també és inevitable. Ho sap prou bé Elisenda Paluzie, professora d’Economia de la Universitat de Barcelona; una de les acadèmiques més actives a l’hora de divulgar la potencialitat d’una Catalunya independent. A tocar d’un nou 11 de setembre i a les portes de l’1 d’octubre, insisteix que si es produeix la secessió tant l’economia com la política s’acabaran regint pel sentit comú.
L'entrevistàvem el 2014 quan va publicar el llibre Podem! Les claus de la viabilitat econòmica de la Catalunya independent. Aleshores lamentava que es parlava més de com votar que del fons de la qüestió. Seguim igual, sense parlar dels arguments econòmics?
Estem una mica igual, sí. L’anormalitat democràtica que representa l'oposició del govern de l'Estat a la celebració d'un referèndum fa que la discussió pública segueixi al voltant del dret de l'autodeterminació, la legalitat del referèndum, on són les urnes... Així no podem tenir un debat raonat i tranquil sobre els avantatges o inconvenients de la independència. De fet, els que s'hi oposen renuncien al debat seriós des del moment que estan cridant a no participar en la votació.
Els arguments que es presentaven al llibre segueixen intactes?
Sí, no ha canviat res. Els elements de discussió són els mateixos. Els avantatges fiscals, les pensions, com repartirem els actius i passius, si hi haurà costos comercials perquè hi haurà boicot o no per part dels consumidors espanyols, l'euro, la UE...
“Els que s'oposen a la independència renuncien al debat seriós”
Que s'hagi iniciat la recuperació econòmica canvia alguna cosa?
No, els motius són de fons. El que sí que va passar amb la crisi és que es va visualitzar més la situació terrible de les finances de la Generalitat a causa del seu subfinançament. No poder accedir al crèdit exterior o la utilització que es va fer del FLA i els objectius de dèficit ha tingut un impacte en el nostre Estat del Benestar. Però els problemes de fons són els mateixos amb recuperació econòmica o amb crisi. Tenim el problema del finançament, de l'absència d'inversió en infraestructures, la incapacitat de decisió i poder fer polítiques, com amb la llei de pobresa energètica suspesa pel Tribunal Constitucional.
Hi ha qui diu que això no té sentit en un món on es dissolen fronteres...
Encara que hi hagi motles polítiques econòmiques en mans d'organismes supranacionals, encara en queden moltes a mans dels estats. Per exemple, fixen el salari mínim interprofessional, que té unes conseqüències en el mercat de treball i les relacions laborals. El consens que hi ha a Catalunya, quan es pugui, de fixar un salari mínim més elevat és una orientació del tipus de polítiques que es podran fer amb un Estat independent. De fet, hi ha hagut una certa discussió els dos darrers anys perquè la Reforma Laboral ha fet que es recuperi l'ocupació però les cotitzacions segueixen sent molt baixes perquè es fan contractes amb salaris baixos i temporals. S'ha enfocat cap a una economia de serveis en la que no es mira tant la productivitat com la competència de salaris baixos.
Tot i que els recursos siguin escassos, si ara són una mica millors pot facilitar una hipotètica transició en la creació d'un nou estat?
Sí, això és veritat. Si la independència efectiva es produeix en el moment de màxima reducció de la recaptació és pitjor situació que si es produeix en un moment en què la recaptació s'està recuperant força. En aquest sentit, seria una de les poques coses per les quals el retard del procés no seria negativa del tot! En altres ha estat negatiu allargar-ho tant.
“La internacionalització creixent redueix els costos comercials d’un hipotètic boicot espanyol”
El fet que durant tots aquests anys de "procés" les exportacions catalanes i la captació d'inversió estrangera no hagin parat de créixer, què suposa?
La internacionalització creixent redueix els costos comercials d'unes hipotètiques represàlies espanyoles. Com menys depenguem de l'Estat espanyol, menys efecte sobre el nostre PIB tindria l'organització d'un boicot. Tot i que cal insistir que un boicot és una cosa que només pot tenir efecte a curt termini. Al reduir-se el pes de les vendes a l'Estat, també es redueix el pes que pot tenir un hipotètic boicot sobre el PIB català.
El fet de pertànyer o no a la UE de forma immediata com afecta a la viabilitat d'una Catalunya independent?
Cal distingir el que és la formalització d'aquesta pertinença, en el sentit d'estar representat en els òrgans de govern de la UE, pel qual caldrà un procés de negociació; amb el fet de seguir sent en el mercat comú. Ara tenim l'exemple del Brexit. S'està veient com la sortida requereix una negociació de dos anys i no pot ser automàtica. És completament irreal pensar que es declara la independència i l'endemà la UE instal·la una duana o un aranzel. Això és completament fals i impensable. Com s'ha vist amb el Brexit, el que hi ha d'haver és una negociació on hi ha moltes maneres d'establir un lliure comerç amb la UE.
“El Brexit demostra que l’expulsió de la UE no pot ser automàtica”
De fet, hi ha diversos països europeus que no són a la UE però sí al mercat comú...
Es pot ser a l'Efta, tenir un acord bilateral, una unió duanera... El problema del Regne Unit és que la UE li exigeix que si vol seguir formant part del mercat comú, ha d'acceptar que hi hagi mobilitat de persones. Aquest problema no es produiria a Catalunya perquè no hi ha cap suport popular a la idea de no formar part d'un acord com el de Schengen.
No hem de patir perquè tornin els aranzels?
Liechtenstein, Noruega i Islàndia no en tenen via Efta i Suïssa gràcies a un acord bilateral. En cap cas hi ha aranzels. L'aranzel sempre és bilateral, perjudica tant a l'exportador com a l'importador. Com que les relacions comercials a la UE són fluxos en els dos sentits, ningú té interès a imposar aranzels un cop s'han desmantellat.
Tot i així, la UE no es mulla...
Abans de la independència a la UE li interessa dir que estarem fora; però si es materialitza a qui no li interessa que quedem fora és a la mateixa UE. Catalunya és contribuent net amb 1.400 milions d'euros anuals que s'aporten a les arques de la UE i que no es gasten a Catalunya. Per tant, no hi té res a guanyar tenint-nos en el mercat comú amb un acord com l'Efta però sense contribuir a les despeses comunes. A la UE no li interessa tenir moltes Noruegues perquè pot incitar a tenir més casos com el del Regne Unit. Països que vulguin marxar per estalviar-se la burocràcia de Brussel·les i negociar només acords de lliure comerç.