L'anàlisi
Les elits barcelonines ja no tenen qui les estimi
Mentre les elits barcelonines tradicionals no ho assumeixin, continuaran perplexes per la seva irrellevància mentre enyoren temps passats, i mitificats, que no tornaran
Aquesta burgesia que hi ha qui diu que no troba partit que sigui el seu referent, en les pròximes setmanes va a eleccions en algunes de les organitzacions empresarials de referència: Cercle d'Economia, Foment del Treball i Cecot. I, d'aquí a un any, la Cambra de Barcelona i les cambres de la resta del territori.
Sovint es fa èmfasi en els recanvis de lideratges que s'eternitzen. El darrer gran exponent d'aquesta sèrie de prohoms que s'han identificat durant quinquennis amb l'organització que presidien és Antoni Abad, disset anys al capdavant de la Cecot. La patronal vallesana amb vocació nacional i que durant aquests anys ha estat una de les més dinàmiques del país. És la patronal que va mostrar més sintonia amb el procés independentista, davant l'acoquinament d'alguns i la bel·ligerància en contra de la majoria.
La temptació dels lideratges eterns
Abad deixa pas presumiblement a un candidat de la seva corda, que és el que passa per a bé i per a mal amb aquests lideratges tan llargs i intensos, com havia estat Josep González, 24 anys presidint Pimec. No fou així en el cas de la Cambra de Comerç de Barcelona, presidida per Miquel Valls durant 17 anys i on el continuisme saltà pels aires en el que molts consideren que fou la primera i més dolorosa derrota de les elits barcelonines tradicionals enfront de les noves fornades empresarials.
Les elits catalanes ja no tenen qui les estimi. Ni tan sols qui els faci gaire cas
Al Cercle d'Economia, però, uns estatuts més moderns, per dir-ho d'alguna manera, estableixen un mandat màxim de tres anys. Tanmateix, fins ara sempre hi havia hagut una sola candidatura avalada per la junta sortint, amb la qual cosa podríem parlar d'una continuïtat absoluta des de la seva fundació el 1958, fa 64 anys. Ara hi ha dos candidatures, però no semblen, en termes programàtics, gaire diferenciades, perquè la diferència més rellevant és si les tradicionals jornades anuals que sempre s'havien celebrat a Sitges, es mantenen com ara a Barcelona o tornen a la blanca Subur.
Al Cercle, una alternativa més teòrica que realitat
Tanmateix, pel que fa als membres de cada candidatura sí que podríem parlar d'un cert canvi. La candidatura alternativa compta amb membres més joves, el lideratge i més proporció de dones i més pimes i empreses emergents. A la candidatura oficialista, encapçalada per Jaume Guardiola, la gran majoria ja havia format part de juntes anteriors i hi ha les grans empreses de sempre amb la cirereta d'algun acadèmic de renom. Podríem pensar, a primera vista, que es tracta d'una disputa similar a la que hi hagué a la Cambra de Barcelona per edats, gènere i perfil de les empreses. Però ja hem apuntat les limitades diferències programàtiques que s'afegeixen al fet que la candidata alternativa és l'esposa del conegut financer Carles Tusquets, que fou precisament qui va perdre les eleccions a la Cambra. Tot queda a casa entre els 1.250 socis del Cercle.
Guardiola ha avisat que ara no es mossegarà la llengua, com quan era conseller delegat del Banc Sabadell. Una entitat presidida per l'home que volia un Podemos de dretes i que contribuí molt activament a fer-lo possible. Guardiola sortí del Banc quan va fracassar l'absorció a càrrec del BBVA i amb l'entitat a l'UCI. Un notable recorregut professional, que no empresarial, per al principal favorit a presidir el Cercle
La murrieria de Sánchez Llibre
A Foment s'han convocat eleccions anticipades, encara no sé sap ben bé per què. Sánchez Llibre, si més no, s'ha mogut amb més murrieria que el seu antecessor i no ha fet bandera de l'antiindependentisme. Fins i tot, s'ha sabut que va anar a visitar discretament els presos polítics. Més enllà de la maquinària interna i del seu estatus de gran patronal, Foment és una entitat fortament envellida, on les empreses envien els seus presidents d'honor perquè sembli que fan alguna cosa. L'habilitat i l'experiència lobbista del seu president ha tret l'entitat del pou on havia anat a parar. Colau, que ara els pacificarà -i revalorarà- els locals de Via Laietana, s'ha convertit en l'objecte preferit de les crítiques patronals. També aixecà la veu en el tema de l'ampliació l'aeroport, però arran del ridícul grau d'execució dels pressupostos de l'estat, no digué res fins que el president de la Cambra de Contractistes, un dels puntals de l'organització, aixecà el dit. Per una vegada Sánchez Llibre ha compartit protagonisme, no fos que es malinterpretessin les crítiques de Foment.
Dèiem que no s'han explicat les raons de l'avançament electoral. Podria ser que, com a Pimec, fos per dissuadir o perjudicar cap candidatura alternativa. Fa anys, dotze, que no hi ha eleccions amb més d'un candidat, des que Joaquim Boixareu desafià l'omnipotent Joan Rosell. Però no se sap mai i tota precaució és poca per a l'antic dirigent d'Unió Democràtica.
A la reconquesta de la Cambra
Com veiem, cada organització empresarial és un món i el component personal té un pes molt superior a qualsevol altre element o característica. Els mecanisme d'elecció són un dels principals bastions per mantenir l'statu quo dels que hi han manat sempre. Tanmateix, foren en bona part aquests singulars mecanismes que, en el cas de la Cambra de Comerç, causaren de la desfeta de les elits tradicionals i encara són objecte de litigi judicial. D'aquí un any estan previstes noves eleccions a la joia de la corona de les empreses catalanes. Mentrestant, l'entitat ha abordat una fase de modernització en l'organització interna i d'autofinançament que no s'havia vist des de fa trenta anys, amb l'arribada a la presidència d'Antoni Negre.
Segurament Catalunya i Baviera tenen alguns elements en comú. Però la República Federal Alemanya s'assembla al Regne d'Espanya com un ou a una castanya
Negre, recentment desaparegut, s'imposà al lobby constructor-hoteler-comercial que havia manat fins aleshores de la mà del promotor immobiliari Josep Maria Figueras. Fou una disputa dins les elits en què el sector que utilitzava la ciutat com a base dels seus negocis fou inesperadament derrotat per un conglomerat heterogeni de representants industrials i financers. Veurem si Tusquets -després de la previsible derrota de la seva esposa al Cercle- tindrà ganes de tornar-hi, però algun membre de la vella guàrdia intentarà reconquerir la Cambra per als de sempre. Aleshores comprovarem si el canvi a les elits que va representar la Cambra va ser una flor d'estiu basada en el factor sorpresa o si és una realitat més consolidada.
L'ou i la castanya
Aquest dimecres es presenta al Cercle un llibre sobre la trajectòria d'un dels seus principals promotors i fundadors, Joan Mas Cantí. Als seus 92 anys, és un dels que diu que no se sent representat per cap partit polític. Avançat al seu temps, fou un dels fills d'industrials que es vengué l'empresa tèxtil familiar i mai no exercí d'empresari. Com tants d'altres membres del Cercle, enyora l'època en què eren un interlocutor principal per a la configuració de les polítiques econòmiques de l'Estat. Va intentar fer política però topà amb egos tant poderosos com el de l'esmentat Josep Maria Figueras, que després es reorientà cap a la Cambra.
A ell, i qui sap a quants de la seva generació i potser de les més recents, els agradaria un model polític a la bavaresa, amb una influent CSU -que s'eternitza en el poder al land del sud alemany- i en una CDU que ha governat l'estat alemany en la majoria de períodes de la història recent. La temptació bavaresa també continua viva en alguna de les ments econòmiques més reconegudes del país i era també la vocació dels democristians de Duran i Sánchez Llibre.
Les elits catalanes ja no tenen qui les estimi. Ni tan sols qui els faci gaire cas. I és que segurament Catalunya i Baviera tenen alguns elements en comú. Però la República Federal Alemanya s'assembla al Regne d'Espanya com un ou a una castanya. Mentre les elits barcelonines tradicionals no ho assumeixin, continuaran perplexes per la seva irrellevància mentre enyoren uns temps passats, i mitificats, que no tornaran.