Què ens ensenya l’aiguat de València?
Calen infraestructures per afrontar el repte climàtic, per protegir les ciutats i per protegir els conreus
València, Múrcia i Almeria han sigut les àrees més afectades per la present gota freda. Les imatges d’aigua desbocada, ponts trencats com si fossin de joguina, cotxes amuntegats, pedregades destructores, tornados... són impactants. Però, sobretot, el més trist, la pitjor notícia, 95 morts o molts més... És hora per a la reflexió. Potser per repetir el que ja s’ha dit, però cal parlar-ne.
Avui és bon moment per recordar l’encert de l’informe Stern que va canviar les idees sobre el canvi climàtic. L’escalfament global deixava de ser un problema merament de temperatures sinó que, tal com va predir, esdevindria un problema de costos. Ara ja tenim els costos.
Som al Mediterrani i sabem que tenim una bomba geo-climàtica capaç de fer molt de mal. Hem tingut episodis greus. Cal recordar l’aiguat del 25 de setembre de 1962 al Vallès amb un balanç d'uns mil morts. Després de la tragèdia es van construir unes grans infraestructures de canalització de torrents i rieres, on quasi no passava aigua, però, l’aiguat de 1962 ens havia explicat que podia passar-n’hi. Avui saben que gràcies a aquestes infraestructures hem salvat el Vallès Occidental d’altres avingudes que hi ha hagut. És un exemple a seguir. Calen infraestructures per afrontar el repte climàtic, per protegir les ciutats i per protegir els conreus. Entre altres coses, caldrà construir estructures més sòlides i resistents per l’agricultura. Fins i tot, caldrà protegir cases i cotxes. No podem perdre hivernacles, sostres de cases i vehicles a cada pedregada. I això són molts costos. Però també haurem de repensar on construïm les cases i les indústries.
Calen infraestructures per afrontar el repte climàtic, per protegir les ciutats i per protegir els conreus
La gran riuada de 1962 va ser la riuada de la misèria. Les víctimes eren immigrants pobres que havien construït les seves barraques als terrenys que no volia ningú, al costat del riu. Les víctimes actuals són el resultat de l’agreujament dels danys del canvi climàtic i de la insuficient consciència del risc que suposa el canvi climàtic. En aquest cas no es pot dir que no s’havia advertit des dels serveis meteorològics. Però potser els avisos des dels serveis administratius varen ser més lents del que convenia. Tot i això, la gravetat de l’avinguda era difícilment controlable.
Un altre aspecte que cal controlar és el bon estat de les lleres dels rius i rieres. El reconegut expert Ignasi Servià explica com la canya americana, que creix molt de pressa, impedeix una bona evacuació de l’aigua en una avinguda torrencial. Ell m’informa d’actuacions de neteja de canya que han estat impedides amb arguments mediambientalistes. Estem situats en situacions de risc i no és bon moment per purismes exagerats, on la causa que es vol defensar és molt pitjor que les conseqüències d’impedir-ho.
No és el moment d’eliminar pantans sinó de buscar noves maneres de fer reserves d’aigua i aprofitar les avingudes d’aigua sobrera que va al mar
Un altre tema que cal parlar és de l’esquizofrènia climàtica que va de la sequera a la inundació. De fet, l’escalfament global, que és evident, no va acompanyat de la mateixa evidència en menys pluviometria però sí amb més irregularitat. La irregularitat de les precipitacions, però l’existència d’aquestes, ens ha de fer insistir en les reserves. No és moment de desmantellar embassaments, sinó de cercar noves maneres d'emmagatzemar aigua. Tal com diu el mateix expert Ignasi Servià, recuperar l’aigua del mar amb dessaladores és molt més car que aprofitar l’aigua que regalen les pluges. L’aigua dels temporals irregulars ha de proveir pantans. Tanmateix, també poden servir per realimentar els aqüífers. Cal dissenyar les infraestructures per fer-ho, els finals de torrenteres poden ser una via en aquesta direcció. Cal ser conscients que els aqüífers són un reservori ocult d’aigua amb grans capacitats.
Finalment, cal saber que l’aigua de pluja és un recurs escàs que no cau de manera uniforme. Val la pena insistir en el caire públic de l’aigua i obrir mentalitats sobre el domini d’aquest bé. L’aigua abundant en un lloc no hauria de poder impedir el seu ús en altres llocs on es necessiti. Les creixents dificultats en el recurs d'aigua requereixen abordar la interconnexió de conques que permeti donar sortida a situacions extremes de sequera des de les conques que en tinguin en abundància.
Anna Pally, cap de vigilància tecnològica de l’IRTA, diu avui: “Tristament, en dies com avui comencem a entendre què vol dir això de transgredir els límits planetaris i el que pot suposar destruir el corredor de la vida. Encara som a temps de canviar la trajectòria, però el temps s’acaba”. El corredor de vida és la franja de pocs graus de temperatura fora dels quals la vida és impossible. A més, el camí de sortida del corredor de la vida pot estar ple de dolor. I estem anant per aquest camí.
Mentrestant, Donald Trump se’n riu del canvi climàtic i molts nord-americans el voten