31
de Gener
de
2015
Joan Iglesias (Sabadell, 1965) és Doctor en Dret i es defineix com un "servidor públic". Inspector d'Hisenda del 2000 al 2013, després d'haver treballat com a tècnic a l'Ajuntament de Manresa i a l'Administració Tributària, a finals del 2013 va rebre un encàrrec molt especial del President de la Generalitat de Catalunya: definir un nou model tributari per al nostre país.
A punt de culminar l'encàrrec, Iglesias explica en aquesta entrevista amb VIAempresa els mals endèmics de la fiscalitat espanyola, i esbossa les principals línies mestres del que hauria de ser l'administració tributària d'una Catalunya que ja tingui la clau de la caixa. Es tracta, doncs, de definir una de les estructures d'estat més rellevants, i Iglesias ho explica amb detall i claredat, fent gala d'una vocació didàctica que es veu reflectida en el llibre que acaba de publicar i es presenta a l'Ateneu Barcelonès el proper dilluns 2 de febrer: Una hisenda a la catalana (Angle Editorial, 2015).
Quina és la seva feina?
La proposta és un repte que professionalment no té comparació amb cap altre: participar en el disseny i fonament ideològic d'un model de fiscalitat pensant en una Catalunya Estat. Si esdevenim un estat, la fiscalitat és un element essencial pel seu funcionament, i es pot fer de moltes maneres. Una d'elles és com ho ha fet Espanya fins ara, però n'hi ha d'altres.
Com li arriba la proposta?
Anteriorment ja havia pogut participar en les ocasions que Catalunya i l'Estat havien intentat tenir converses amb contingut fiscal (Estatut, sistema de finançament 2009-2014). Al conèixer el que s'està fent, adverteixes alguna de les causes per les quals els resultats són tan decebedors. I quan al 2010 es comença a parlar de pacte fiscal m'adreço a les persones que conec, de l'entorn del Govern que sempre m'havien dit que havia de fer alguna cosa, i els proposo maneres d'enfocar alguns temes i començo a tenir converses amb uns i altres. Una persona et porta a l'altra fins que el 2012, un cop havia llegit la tesi, em proposen que alguna d'aquestes converses i reflexions es puguin concretar en un projecte. Aquest projecte és definir el model de gestió, com l'autoritat fiscal s'ha de relacionar amb els contribuents catalans.
I com ho ha de fer?
El propòsit és que el sistema fiscal funcioni bé, perquè si és així els recursos arriben des de la butxaca dels ciutadans al pressupost, i del pressupost tornen en forma de despesa. Tot plegat és un cicle, però la manera de com fer fiscalitat, de gestionar l'esforç fiscal, és un element que defineix la personalitat d'un estat. En el fons, estic aquí per respondre una pregunta que em fa el President: si la Generalitat de Catalunya esdevé l'autoritat fiscal del sistema tributari català, has de fer les coses igual com s'han fet fins ara o no?
Quina és la resposta?
Si funcionés bé, no hi hauria problema a aplicar el model espanyol. Però no funciona bé, i per tant no és bo que el repliquem. A més, és un model que se'ns faria molt difícil d'aplicar perquè exigeix disposar d'uns recursos humans en funcionariat i tradició de funcionariat que Catalunya no ha tingut mai. Ens costaria trobar el gruix de ciutadans que decideix ser inspector d'Hisenda o tècnic tributari. Els darrers 20 anys els catalans sempre hem estat una mínima part en aquestes oposicions. També hi ha una qüestió de temps, de recursos econòmics i de filosofia. El model espanyol es basa en el control i l'autoritat, que després fan com a element estratègic l'amenaça de la sanció i del dany per aconseguir un comportament. Això que és més o menys acceptat quan ho practiquen les autoritats espanyoles, penso que difícilment ho acceptaria la ciutadania si ho fes la Generalitat de Catalunya.
Així doncs, cal buscar idees en altres models...
Tots els estats tenen una manera de fer fiscalitat, que reflecteixen una certa personalitat. Ens hem adonat que en els darrers anys hi hagut una gran transformació de models. Així com en figures fiscals hi ha hagut poca novetat des que als anys 50 s'inventa l'IVA, en el que és la gestió hi ha hagut profundes transformacions els darrers 20 anys. Moltes empreses acostumades a moure's pel món ja saben que a tot arreu han de pagar impostos, però no a tot arreu les tracten igual. Anem a veure com ho fan els que les tracten millor, i on els contribuents, que són clients, es mostren més contents. El que has d'aconseguir és que et paguin, que ho facin de gust i de forma recurrent. Has de trobar la manera perquè el contribuent se senti còmode i no marxi a un altre sistema i perdis aquest ingrés.
Quins són aquests altres models?
Quan analitzes qualsevol sistema tributari és una composició de tres paradigmes, i la clau és veure quin predomina. El primer és el clàssic, el paradigma del control. Aquest diu que una administració tributària ha de vigilar els que no paguen, i tots els sistemes que s'estructuren al voltant d'aquest paradigma, demanen a la seva administració que sigui eficaç en el descobriment de l'infractor. És el concepte tan proclamat a Espanya de 'Lucha contra el fraude'.
Quin és el segon paradigma?
Aquest paradigma clàssic comença a canviar i a posar en dubte a principis dels 90. Aleshores sorgeix el paradigma del servei, que intenta matisar els efectes de l'anterior. Control sí, però sempre que no sigui contraproduent pel desenvolupament del sistema econòmic. La fiscalitat és important, però el desenvolupament econòmic ho és més. Si extremar les mesures de control impedeix el creixement, no és bo. El plantejament és que la fiscalitat no és només perseguir l'infractor, sinó que és un factor de competitivitat d'un sistema econòmic.
I el tercer?
A finals del 90, impulsat per Austràlia i Suècia, es comença a impulsar el paradigma de la confiança, que és la fiscalitat del futur. El del control és el passat, el del servei és el present i el de la confiança és el del futur. Parteix de la constatació de la globalització com una realitat. Hi ha un escenari econòmic mundial on persones, capitals i serveis es poden moure amb una facilitat que no tenen els estats, que tenen fronteres. Les empreses són multinacionals, hi ha comerç a Internet, es desmaterialitza l'activitat econòmica. Això té una conseqüència fiscal: si la capacitat de produir riquesa del teu país es mou, i no la pots seguir fora de les teves fronteres, és evident que mai no podràs controlar-ho tot. El paradigma del control es fa impossible de portar a terme. Els països capdavanters que se n'adonen, el que volen aconseguir és que el contribuent no es quedi per la por, sinó per l'incentiu i perquè s'hi troba bé. L'administració s'ha d'acostar al contribuent, conèixer-lo i confiar en ell. Donar-li les eines perquè la gestió fiscal en una empresa sigui una més, i no un element que generi temor, dubte, desconfiança o inseguretat jurídica.
És tot un canvi de mentalitat...
Sí, però permet que d'aquesta manera s'alliberin recursos per destinar-los als que no són contribuents i causen el dany en el sistema. Així tots els contribuents localitzats que tens treballant amb tu no tenen la percepció que també es desconfia d'ells. Evidentment, és un procés de reflexió i transformació molt profund, però les administracions tributàries que han aconseguit fer aquest canvi de xip estan tenint uns èxits en increment de recaptació espectaculars. Una de les que no ho ha fet és l'espanyola.
Per què?
En primer lloc perquè és relativament jove, del 1992. En aquell moment era el moment àlgid del paradigma del control, i tenien gent jove amb últimes tecnologies; i de seguida va tenir un èxit molt elevat.
No s'ha sabut renovar?
No, i els costarà; perquè el que explica la seva activitat és la 'lucha contra el fraude'. Parlen d'un conflicte, però quines en són les parts? Contra qui estan lluitant? En el fons estàs considerant enemic i adversari a la teva mateixa societat. Així és normal que aquesta societat desconfiï de l'administració tributària, es defensi, es tanqui i la seva moral fiscal sigui feble. El problema d'aquesta idea és molt tendenciosa. El sistema fiscal no funciona bé perquè és incapaç d'aportar al pressupost els recursos que hauria d'aportar, que és la seva feina! I fa molts anys que la fa malament, aquesta feina. El sistema fiscal espanyol, en 35 anys, mai no ha arribat a la mitjana europea d'eficàcia.
El problema és el frau?
Això és el que diuen constantment. Però el frau no és la causa del mal funcionament d'un sistema fiscal, sinó la seva conseqüència. La causa és la ineficiència, que té l'origen en les decisions equivocades de les autoritats. Si un sistema funciona malament, tindrà més frau. Per molt que criminalitzis i persegueixis, en seguirà fent més perquè el sistema seguirà funcionant malament.
I en el cas espanyol?
Si els preguntes si l'han quantificat, no contesten mai quina és la taxa de frau. Les autoritats fiscals dels països que funcionen, el primer que fan és calcular la taxa de frau. Calculant aquest tax gap calculen la seva taxa d'ineficiència. Si faig culpable del sistema el frau, estic fent culpable la gent. En canvi, els països seriosos no fan aquesta reflexió. Si no funciona prou bé el sistema fiscal, serà perquè els que prenem decisions no hem fet prou bé alguna cosa. Fan autocrítica, calculen la taxa d'ineficiència, l'analitzen, veuen quina és imputable a la societat i quina als defectes del sistema. Molta part sovint no és per una voluntat deliberada de no pagar l'impost, sinó per desconeixement, complexitat, opacitat o manca d'informació. Aquí, fins i tot els que compleixen estan amb l'ai al cor.
Les temudes cartes d'Hisenda per si t'has equivocat...
Això no pot ser! Que l'individu que decideix incomplir la norma estigui preocupat, és correcte. Però que el que decideix complir-la, amb uns costos de compliment per fer-ho extraordinàriament alts, a sobre no estigui tranquil, no pot ser. No hi ha seguretat jurídica, no sap si ho ha fet bé, què li passarà...hi ha un temor general. És absurd que el que vol pagar també hagi de témer a Hisenda. Si consolides aquest esquema, queda la idea que tots som potencials defraudadors i hi ha una gran separació entre la societat i la seva administració fiscal.
Quines conseqüències té aquesta separació?
D'entrada una taxa de litigis altíssima, una taxa d'ineficiència recaptatòria molt per sobre de la mitjana europea, un gran problema de seguretat jurídica que és molt perjudicial a l'hora de captar inversió estrangera...
Per què?
Perquè els impostos, siguin alts o baixos, han de ser previsibles. Quan dissenyes una inversió a curt o llarg termini, el component fiscal afectarà el teu rendiment econòmic, i has d'estar en condicions de preveure aquests costos fiscals. Si tot queda a la discrecionalitat de quin inspector et tocarà o de si canviaran la norma pel camí, costa molt consolidar el teu territori com una destinació d'inversions econòmiques potents. Tot això junt explica que el model tributari espanyol no funcioni, malgrat que l'Agència Tributària sí que ho fa.
Com s'explica això?
Funciona molt bé tenint en compte els pocs recursos que té. Amb 25.000 efectius controla 51 milions de contribuents. Però tot i que dins del paradigma del control siguin dels millors, al final la recaptació està per sota de la mitjana europea, és a dir que el sistema no funciona. Si a Catalunya ho fem igual, tindrem els mateixos resultats.
Així doncs, en què es notaria la diferència en aquest nou model català que estan dissenyant?
S'ha de procurar seguir l'exemple dels països més avançats, que fan un compliment cooperatiu. Això es basa a segmentar els contribuents perquè no tots són iguals. La seva actitud i capacitat de complir amb les obligacions tributàries és diferent. Cal valorar tots aquells contribuents que tenen una propensió alta a acceptar la legalitat i a pagar els impostos. Per sort, són la immensa majoria! Actualment, però, per aquesta gent la reacció del sistema, en lloc de donar-li les gràcies, és l'amenaça dient que vigili perquè com s'hagi equivocat, rebrà. A més, no obté cap retorn ni hi ha cap incentiu a mantenir una conducta que és molt positiva pel conjunt de la societat. I ja no parlem d'incentiu econòmic, sinó un de reputació. Algú que paga els seus impostos és algú solvent, fiable i solidari. D'això se'n pot fer un valor, i les administracions tributàries que ho fan ajuden que aquestes empreses que paguen puguin captar negoci i adreçar-se a altres contribuents exhibint la seva condició de persones que compleixen amb la llei.
Això es tradueix en alguna mena de distintiu?
És el que estem estudiant. De quina manera la Generalitat podrà donar valor al que paga en lloc de criminalitzar tothom. Ja que pagues els impostos, i a sobre et costa diners fer-ho, almenys n'has de poder treure alguna cosa i poder exhibir la teva condició de contribuent amb orgull. D'aquesta manera, l'insolidari que no vol pagar els impostos, això no ho pot fer i és la mateixa societat la que l'expulsa.
Això també afecta les grans empreses expertes en eludir impostos?
Amb els casos d'enginyeria fiscal de grans empreses, la millor manera de combatre-ho és que el consumidor sàpiga si l'empresa a la que ha de consumir paga o no els impostos. Si aconsegueixes tenir residents aquí, que paguin les activitats aquí, estarem tots millor. Per tant, t'interessa que els que paguen tinguin el reconeixement en lloc de la por i l'amenaça. Tenim molta feina per fer, però una gran oportunitat. És un model amb xarxa, amb cooperació i coproducció entre sector públic i privat. La fiscalitat es torna a connectar amb la societat, i pagar impostos és una eina inclusiva. Per descomptat, també tindràs una estratègia per lluitar contra els que no compleixen la llei, però si t'alies amb els que sí que paguen, ells mateixos t'ajudaran a fer-los fora.
Què és el més important en el sistema tributari?
El que té més valor del sistema és la informació, però amb el model espanyol està monopolitzada per un operador, l'Agència Tributària. Creiem que si tornes aquesta informació al contribuent i la comparteixes amb ell, cometrà menys errors, baixaran les discrepàncies i estarà més segur i pagarà amb tranquil·litat. D'aquesta manera podràs dedicar els recursos als que deliberadament infringeixen la norma.
A punt de culminar l'encàrrec, Iglesias explica en aquesta entrevista amb VIAempresa els mals endèmics de la fiscalitat espanyola, i esbossa les principals línies mestres del que hauria de ser l'administració tributària d'una Catalunya que ja tingui la clau de la caixa. Es tracta, doncs, de definir una de les estructures d'estat més rellevants, i Iglesias ho explica amb detall i claredat, fent gala d'una vocació didàctica que es veu reflectida en el llibre que acaba de publicar i es presenta a l'Ateneu Barcelonès el proper dilluns 2 de febrer: Una hisenda a la catalana (Angle Editorial, 2015).
Quina és la seva feina?
La proposta és un repte que professionalment no té comparació amb cap altre: participar en el disseny i fonament ideològic d'un model de fiscalitat pensant en una Catalunya Estat. Si esdevenim un estat, la fiscalitat és un element essencial pel seu funcionament, i es pot fer de moltes maneres. Una d'elles és com ho ha fet Espanya fins ara, però n'hi ha d'altres.
Com li arriba la proposta?
Anteriorment ja havia pogut participar en les ocasions que Catalunya i l'Estat havien intentat tenir converses amb contingut fiscal (Estatut, sistema de finançament 2009-2014). Al conèixer el que s'està fent, adverteixes alguna de les causes per les quals els resultats són tan decebedors. I quan al 2010 es comença a parlar de pacte fiscal m'adreço a les persones que conec, de l'entorn del Govern que sempre m'havien dit que havia de fer alguna cosa, i els proposo maneres d'enfocar alguns temes i començo a tenir converses amb uns i altres. Una persona et porta a l'altra fins que el 2012, un cop havia llegit la tesi, em proposen que alguna d'aquestes converses i reflexions es puguin concretar en un projecte. Aquest projecte és definir el model de gestió, com l'autoritat fiscal s'ha de relacionar amb els contribuents catalans.
I com ho ha de fer?
El propòsit és que el sistema fiscal funcioni bé, perquè si és així els recursos arriben des de la butxaca dels ciutadans al pressupost, i del pressupost tornen en forma de despesa. Tot plegat és un cicle, però la manera de com fer fiscalitat, de gestionar l'esforç fiscal, és un element que defineix la personalitat d'un estat. En el fons, estic aquí per respondre una pregunta que em fa el President: si la Generalitat de Catalunya esdevé l'autoritat fiscal del sistema tributari català, has de fer les coses igual com s'han fet fins ara o no?
Quina és la resposta?
Si funcionés bé, no hi hauria problema a aplicar el model espanyol. Però no funciona bé, i per tant no és bo que el repliquem. A més, és un model que se'ns faria molt difícil d'aplicar perquè exigeix disposar d'uns recursos humans en funcionariat i tradició de funcionariat que Catalunya no ha tingut mai. Ens costaria trobar el gruix de ciutadans que decideix ser inspector d'Hisenda o tècnic tributari. Els darrers 20 anys els catalans sempre hem estat una mínima part en aquestes oposicions. També hi ha una qüestió de temps, de recursos econòmics i de filosofia. El model espanyol es basa en el control i l'autoritat, que després fan com a element estratègic l'amenaça de la sanció i del dany per aconseguir un comportament. Això que és més o menys acceptat quan ho practiquen les autoritats espanyoles, penso que difícilment ho acceptaria la ciutadania si ho fes la Generalitat de Catalunya.
Així doncs, cal buscar idees en altres models...
Tots els estats tenen una manera de fer fiscalitat, que reflecteixen una certa personalitat. Ens hem adonat que en els darrers anys hi hagut una gran transformació de models. Així com en figures fiscals hi ha hagut poca novetat des que als anys 50 s'inventa l'IVA, en el que és la gestió hi ha hagut profundes transformacions els darrers 20 anys. Moltes empreses acostumades a moure's pel món ja saben que a tot arreu han de pagar impostos, però no a tot arreu les tracten igual. Anem a veure com ho fan els que les tracten millor, i on els contribuents, que són clients, es mostren més contents. El que has d'aconseguir és que et paguin, que ho facin de gust i de forma recurrent. Has de trobar la manera perquè el contribuent se senti còmode i no marxi a un altre sistema i perdis aquest ingrés.
Quins són aquests altres models?
Quan analitzes qualsevol sistema tributari és una composició de tres paradigmes, i la clau és veure quin predomina. El primer és el clàssic, el paradigma del control. Aquest diu que una administració tributària ha de vigilar els que no paguen, i tots els sistemes que s'estructuren al voltant d'aquest paradigma, demanen a la seva administració que sigui eficaç en el descobriment de l'infractor. És el concepte tan proclamat a Espanya de 'Lucha contra el fraude'.
Quin és el segon paradigma?
Aquest paradigma clàssic comença a canviar i a posar en dubte a principis dels 90. Aleshores sorgeix el paradigma del servei, que intenta matisar els efectes de l'anterior. Control sí, però sempre que no sigui contraproduent pel desenvolupament del sistema econòmic. La fiscalitat és important, però el desenvolupament econòmic ho és més. Si extremar les mesures de control impedeix el creixement, no és bo. El plantejament és que la fiscalitat no és només perseguir l'infractor, sinó que és un factor de competitivitat d'un sistema econòmic.
I el tercer?
A finals del 90, impulsat per Austràlia i Suècia, es comença a impulsar el paradigma de la confiança, que és la fiscalitat del futur. El del control és el passat, el del servei és el present i el de la confiança és el del futur. Parteix de la constatació de la globalització com una realitat. Hi ha un escenari econòmic mundial on persones, capitals i serveis es poden moure amb una facilitat que no tenen els estats, que tenen fronteres. Les empreses són multinacionals, hi ha comerç a Internet, es desmaterialitza l'activitat econòmica. Això té una conseqüència fiscal: si la capacitat de produir riquesa del teu país es mou, i no la pots seguir fora de les teves fronteres, és evident que mai no podràs controlar-ho tot. El paradigma del control es fa impossible de portar a terme. Els països capdavanters que se n'adonen, el que volen aconseguir és que el contribuent no es quedi per la por, sinó per l'incentiu i perquè s'hi troba bé. L'administració s'ha d'acostar al contribuent, conèixer-lo i confiar en ell. Donar-li les eines perquè la gestió fiscal en una empresa sigui una més, i no un element que generi temor, dubte, desconfiança o inseguretat jurídica.
És tot un canvi de mentalitat...
Sí, però permet que d'aquesta manera s'alliberin recursos per destinar-los als que no són contribuents i causen el dany en el sistema. Així tots els contribuents localitzats que tens treballant amb tu no tenen la percepció que també es desconfia d'ells. Evidentment, és un procés de reflexió i transformació molt profund, però les administracions tributàries que han aconseguit fer aquest canvi de xip estan tenint uns èxits en increment de recaptació espectaculars. Una de les que no ho ha fet és l'espanyola.
Per què?
En primer lloc perquè és relativament jove, del 1992. En aquell moment era el moment àlgid del paradigma del control, i tenien gent jove amb últimes tecnologies; i de seguida va tenir un èxit molt elevat.
No s'ha sabut renovar?
No, i els costarà; perquè el que explica la seva activitat és la 'lucha contra el fraude'. Parlen d'un conflicte, però quines en són les parts? Contra qui estan lluitant? En el fons estàs considerant enemic i adversari a la teva mateixa societat. Així és normal que aquesta societat desconfiï de l'administració tributària, es defensi, es tanqui i la seva moral fiscal sigui feble. El problema d'aquesta idea és molt tendenciosa. El sistema fiscal no funciona bé perquè és incapaç d'aportar al pressupost els recursos que hauria d'aportar, que és la seva feina! I fa molts anys que la fa malament, aquesta feina. El sistema fiscal espanyol, en 35 anys, mai no ha arribat a la mitjana europea d'eficàcia.
El problema és el frau?
Això és el que diuen constantment. Però el frau no és la causa del mal funcionament d'un sistema fiscal, sinó la seva conseqüència. La causa és la ineficiència, que té l'origen en les decisions equivocades de les autoritats. Si un sistema funciona malament, tindrà més frau. Per molt que criminalitzis i persegueixis, en seguirà fent més perquè el sistema seguirà funcionant malament.
I en el cas espanyol?
Si els preguntes si l'han quantificat, no contesten mai quina és la taxa de frau. Les autoritats fiscals dels països que funcionen, el primer que fan és calcular la taxa de frau. Calculant aquest tax gap calculen la seva taxa d'ineficiència. Si faig culpable del sistema el frau, estic fent culpable la gent. En canvi, els països seriosos no fan aquesta reflexió. Si no funciona prou bé el sistema fiscal, serà perquè els que prenem decisions no hem fet prou bé alguna cosa. Fan autocrítica, calculen la taxa d'ineficiència, l'analitzen, veuen quina és imputable a la societat i quina als defectes del sistema. Molta part sovint no és per una voluntat deliberada de no pagar l'impost, sinó per desconeixement, complexitat, opacitat o manca d'informació. Aquí, fins i tot els que compleixen estan amb l'ai al cor.
Les temudes cartes d'Hisenda per si t'has equivocat...
Això no pot ser! Que l'individu que decideix incomplir la norma estigui preocupat, és correcte. Però que el que decideix complir-la, amb uns costos de compliment per fer-ho extraordinàriament alts, a sobre no estigui tranquil, no pot ser. No hi ha seguretat jurídica, no sap si ho ha fet bé, què li passarà...hi ha un temor general. És absurd que el que vol pagar també hagi de témer a Hisenda. Si consolides aquest esquema, queda la idea que tots som potencials defraudadors i hi ha una gran separació entre la societat i la seva administració fiscal.
Quines conseqüències té aquesta separació?
D'entrada una taxa de litigis altíssima, una taxa d'ineficiència recaptatòria molt per sobre de la mitjana europea, un gran problema de seguretat jurídica que és molt perjudicial a l'hora de captar inversió estrangera...
Per què?
Perquè els impostos, siguin alts o baixos, han de ser previsibles. Quan dissenyes una inversió a curt o llarg termini, el component fiscal afectarà el teu rendiment econòmic, i has d'estar en condicions de preveure aquests costos fiscals. Si tot queda a la discrecionalitat de quin inspector et tocarà o de si canviaran la norma pel camí, costa molt consolidar el teu territori com una destinació d'inversions econòmiques potents. Tot això junt explica que el model tributari espanyol no funcioni, malgrat que l'Agència Tributària sí que ho fa.
Com s'explica això?
Funciona molt bé tenint en compte els pocs recursos que té. Amb 25.000 efectius controla 51 milions de contribuents. Però tot i que dins del paradigma del control siguin dels millors, al final la recaptació està per sota de la mitjana europea, és a dir que el sistema no funciona. Si a Catalunya ho fem igual, tindrem els mateixos resultats.
Així doncs, en què es notaria la diferència en aquest nou model català que estan dissenyant?
S'ha de procurar seguir l'exemple dels països més avançats, que fan un compliment cooperatiu. Això es basa a segmentar els contribuents perquè no tots són iguals. La seva actitud i capacitat de complir amb les obligacions tributàries és diferent. Cal valorar tots aquells contribuents que tenen una propensió alta a acceptar la legalitat i a pagar els impostos. Per sort, són la immensa majoria! Actualment, però, per aquesta gent la reacció del sistema, en lloc de donar-li les gràcies, és l'amenaça dient que vigili perquè com s'hagi equivocat, rebrà. A més, no obté cap retorn ni hi ha cap incentiu a mantenir una conducta que és molt positiva pel conjunt de la societat. I ja no parlem d'incentiu econòmic, sinó un de reputació. Algú que paga els seus impostos és algú solvent, fiable i solidari. D'això se'n pot fer un valor, i les administracions tributàries que ho fan ajuden que aquestes empreses que paguen puguin captar negoci i adreçar-se a altres contribuents exhibint la seva condició de persones que compleixen amb la llei.
Això es tradueix en alguna mena de distintiu?
És el que estem estudiant. De quina manera la Generalitat podrà donar valor al que paga en lloc de criminalitzar tothom. Ja que pagues els impostos, i a sobre et costa diners fer-ho, almenys n'has de poder treure alguna cosa i poder exhibir la teva condició de contribuent amb orgull. D'aquesta manera, l'insolidari que no vol pagar els impostos, això no ho pot fer i és la mateixa societat la que l'expulsa.
Això també afecta les grans empreses expertes en eludir impostos?
Amb els casos d'enginyeria fiscal de grans empreses, la millor manera de combatre-ho és que el consumidor sàpiga si l'empresa a la que ha de consumir paga o no els impostos. Si aconsegueixes tenir residents aquí, que paguin les activitats aquí, estarem tots millor. Per tant, t'interessa que els que paguen tinguin el reconeixement en lloc de la por i l'amenaça. Tenim molta feina per fer, però una gran oportunitat. És un model amb xarxa, amb cooperació i coproducció entre sector públic i privat. La fiscalitat es torna a connectar amb la societat, i pagar impostos és una eina inclusiva. Per descomptat, també tindràs una estratègia per lluitar contra els que no compleixen la llei, però si t'alies amb els que sí que paguen, ells mateixos t'ajudaran a fer-los fora.
Què és el més important en el sistema tributari?
El que té més valor del sistema és la informació, però amb el model espanyol està monopolitzada per un operador, l'Agència Tributària. Creiem que si tornes aquesta informació al contribuent i la comparteixes amb ell, cometrà menys errors, baixaran les discrepàncies i estarà més segur i pagarà amb tranquil·litat. D'aquesta manera podràs dedicar els recursos als que deliberadament infringeixen la norma.