La lluita de classes és un fantasma del passat encara molt present. Segons l'economista Miquel Puig, aquest fenomen ja no es troba a les fàbriques sinó al centre de ciutats com Barcelona. "Ara la lluita de classes és entre el propietari i el llogater d'un habitatge", ha assegurat en la presentació de l'Informe econòmic i financer d'Esade aquest dimarts a la capital catalana. Per això, proposa gravar abans els immobles de Barcelona que les rentes que acaben fugint a les Caiman.
Mentre l'economia segueix el seu particular ritme polític, les ciutats viuen també sota la pressió de la globalització, les finances, el turisme, l'augment de la desigualtat o la mobilitat creixent. Tot plegat s'ha vist reflectit en un dret tan bàsic com l'habitatge que ha passat de tenir un preu de quatre a vuit vegades la renda bruta. "L'habitatge de mitjana és inaccessible pels ciutadans i tenim un problema concentrat al centre de les ciutats", critica.
Under pressure
Davant aquesta situació, Puig dona un pas més enllà de "la microcirurgia que cada alcalde pot fer" a escala local i emplaça a lluitar contra la desigualtat a través d'impostos que gravin la propietat immobiliària abans que la renta. O el que és el mateix, més IBI i menys IRPF. En clau humorística, recorda que "tots sabem que les grans fortunes eludeixen IRPF però no poden portar les seves propietats a les Illes Caiman".
Puig: "Tots sabem que les grans fortunes eludeixen IRPF però no poden portar les seves propietats a les Illes Caiman"
Allò que els economistes David Ricardo, Karl Marx i Friedrich Engels situaven en el camp de batalla entre propietaris, industrials i treballadors o capitalistes i obrers, ara es troba en un pis de la capital catalana. Els protagonistes del segle XXI són el que busca i el que lloga pis. Així doncs, Puig atribueix plena vigència a la lluita de classes: "És una societat conflictiva on els interessos d'uns van contra els interessos dels altres".
Els motius? Des de financers com pot ser el rendiment de l'immoble fins a l'atracció del centre d'una ciutat com Barcelona, passant pel fenomen del turisme urbà o la indústria 4.0.
Barcelona, entre Màlaga i Saragossa
Segons el geògraf Oriol Nel·lo, "Barcelona és com si tingués una Màlaga molt pobre i una Saragossa molt rica". En aquest sentit, ha defensat que "la ciutat no ha de ser el problema sinó la solució" i ha assenyalat quatre reptes diferents: forma (què és avui la ciutat europea), funció (quin és el seu paper en el món), cohesió (hi ha crisi social?) i govern (la relació entre la inestabilitat política i el projecte europeu).
Pregunta, resposta: "Les nostres ciutats tenen un problema de govern però són el millor laboratori per trobar respostes" i "Des de la Viena de la socialdemocràcia al Nou Barris de Pasqual Maragall s'han creat mecanismes extraordinaris de redistribució social". De fet, Nel·lo no veu tan clar com Puig un increment de l'IBI ja que assegura que "Barcelona té el quilòmetre quadrat més dens de tota Europa" i un 86% de les famílies viuen en propietat.
Nel·lo: "Barcelona és com si tingués una Màlaga molt pobre i una Saragossa molt rica"
En ple segle XXI, el geògraf també assumeix que "és molt difícil delimitar allò rural i allò urbà" i que per tant resulta pràcticament impossible fer la distinció de Marx i Engels pel que fa a pobles pagesos i burgesos o Orient i Occident. "El problema és del capital financer que està entrant en el mercat immobiliari i portant a l'alça els preus. No és només una qüestió de taxació sinó de règim de tinença, sòl i propietat que volem a les ciutats", planteja.
Sigui com sigui, ciutats com Barcelona segueixen lluitant per sobreposar-se a la crisi social i a la separació en funció de la renda de les famílies, el preu del sòl i l'habitatge. "La segregació no opera només pel segregament d’aquells que menys tenen sinó també pel confinement d’aquells que més tenen", ha conclòs Nel·lo. Així doncs, la lluita de classes no és només cosa del capital del passat sinó també de l'habitatge del present.