Entre sucs de taronja i pastissets de moniato, l'Associació Valenciana d'Agricultors AVA-ASAJA fa el seu balanç del 2019 en els primers dies de gener. Són llestos aquests agricultors, perquè convocar la premsa a finals de desembre entre fartades de balanços i muntons de torró resta importància informativa a qualsevol notícia: ara al gener els periodistes estem àvids de contingut per omplir la informació d'aquesta nova dècada. Al seu esmorzar, per tant, hi assistim molts informadors i ixen molts temes en la conversa, des de la Xylella que amenaça els cultius alacantins fins a la crisi dels aranzels o la controvertida ampliació del Port de València, en la qual Cristóbal Aguado, el seu president, es posiciona amb el que ja afirmava el president d'AVE Vicente Boluda i contra la demanda de Joan Ribó d'una nova declaració ambiental. Ja tenim la festa.
Però a més d'això, estem en plena arrencada de legislatura, amb nous ministres a punt d'eixir a la cursa (acarnissada) del dia a dia. Aguado, abans de saber-se que el valencià Luis Planas repeteix com a ministre d'Agricultura, ja apunta que "necessitem un plantejament nou amb l'Administració central per canviar la situació". Aquesta setmana, ja amb Planas nomenat, tornem a preguntar-los i Aguado contesta que Planas "ens sembla una persona competent i capaç, bon coneixedor tant del sector agropecuari espanyol com dels secrets de la política comunitària. Però haurà d'emprar-se a fons i defensar l'agricultura mediterrània a la Unió Europea perquè està sent la gran discriminada". Ara a veure si aquest nou diàleg que els llauradors reclamen troba un camí adient.
Roda de premsa d'AVA-ASAJA | Cedida
Amb Planas, el poder valencià en el nou Govern espanyol de coalició balla entre les infraestructures i l'habitatge de José Luis Ábalos i la Cultura i els Esports de José Manuel Rodríguez Uribes. Però sabent que el torrentí Ábalos ja ha comentat alguna vegada que no per tenir un ministre valencià els valencians se'n beneficiarien més, les meues esperances en què aconseguim més protagonisme (i més finançament autonòmic, per descomptat) no són molt altes. Amb tot, de transports i de cultura ací, al País Valencià, en sabem molt. Moltíssim. Corredor Mediterrani i peatges de l'AP-7 són els nostres temes de capçalera i tots dos ens han donat alegries en aquest inici del 2020. La companya Marta Escobar se sorprenia aquest dilluns pel retard del primer Euromed que passava per la variant de Vandellòs des de Barcelona cap a València –"en serio, Neus?"-. Una anècdota més en la història d'aquesta anhelada infraestructura que ens ha de permetre viatjar de nord a sud (i viceversa) en menys temps i que ella, amb paciència i molta professionalitat, ha enumerat en un reportatge que estaria bé també llegira Ábalos aquests dies. Per això de pensar si necessitem algun benefici extra, els valencians vull dir.
En aquest sentit, estic desitjant comprar el meu pròxim bitllet (de tren) per solcar eixa nova via ràpida que no sé jo si és tan ràpida com deuria... M'heu de permetre dubtar. Els peatges ja els vaig superar aquest Nadal, que em vaig acomiadar de pagar perquè si tornant de Barcelona en cotxe: era 30 de desembre de 2019, un dia històric en la meua biografia, us he de dir. Ara ens estalviarem diners i només pagarem els peatges de Martorell i El Vendrell, ja que per sort recórrer l'autopista entre València i Tarragona no s'ha de pagar des de l'1 de gener.
De transports, en tren, cotxe o autobús deia que sabem molt els valencians, que tenim fama de conductors dolents. Però sobretot qui més en sap és l'Anuari Estadístic de València, que l'Ajuntament ha posat a disposició pública aquests dies i que analitza, xifra a xifra, la realitat d'una ciutat que té un parc de vehicles de 467.754 unitats, principalment turismes: 40,8 per cada 100 habitants. Del tren també som molt fan, sobretot de Rodalies: 6.180.500 persones han viatjat des de València i altres 5.912.000 han arribat a la ciutat amb aquest servei. Principalment aquesta xifra es nodreix dels milers de valencians que viuen en pobles i treballen a la capital i que tenen en la sempre preciosa Estació del Nord el seu epicentre. A ells també els pregunten pel seu bitllet quan pugen al tren. Igual que als turistes, nombrosos i creixents, que ens visiten per reunir-se, treballar i consensuar. D'aquesta realitat també en parla l'Anuari, com he analitzat aquesta setmana en diverses notícies.
Però eixos empresaris turístics, eixos ciutadans que usen Rodalies, els milers de conductors valencians necessiten més diners, més inversions, més protagonisme als Pressupostos Generals de l'Estat. És el que ha demanat Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana en el desdejuni convocat aquest dimecres, de nou, amb la premsa, qui recorda que els valencians "hem de tenir una estratègia de territori per a la presa de decisions per a posicionar la Comunitat en els diferents estaments". Segons Navarro, amb un discurs tranquil, assossegat i conciliador –que s'agraeix en plena batalla dialèctica als Parlaments i, sovint també al carrer- als empresaris els preocupa la compensació del deute històric amb els valencians però també un augment de la sensibilitat del Govern de Pedro Sánchez envers Catalunya, per exemple. "Per això és important que plantegem els problemes valencians".
Lleialtat institucional, inversió en infraestructures, ralentització econòmica, exportació internacional, justícia territorial, diàleg social, nou model productiu, bretxa salarial, reforma laboral, dèficit públic... són alguns dels ítems del discurs de Navarro, que ha estat flanquejat a la taula per Inmaculada García, directora gerent, i Miguel A. Javaloyes, secretari general de la CEV.
Roda de premsa de la CEV a València| Cedida
Camuflades entre els periodistes, les sempre eficients Maritxe Alemany i Patricia Rodríguez, que fan de la comunicació al gabinet de premsa la seua (bona) feina. Elles a una banda i nosaltres, a l'altra, com comente amb Noa de la Torre, companya d'universitat i ara presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, en una setmana convulsa per al sector després dels acomiadaments del diari degà valencià Las Provincias –on vaig aprendre l'ofici ja fa uns quants anys- i al Diario Información. La Unió ha fet una crida a les empreses periodístiques i els poders públics "per tal de garantir la viabilitat i la fortalesa d'un sector clau per a la democràcia".
Estem els periodistes pujats a una barca inestable, que trampeja com pot les tempestes, des de fa molts anys. Es poden buscar solucions personals, com ha fet David Blay, amb qui prenc café i parle del seu llibre de teletreball aquesta setmana, però arribarà una ona gran que se'ns engolirà a tots. Com a col·lectiu, o trobem la boca de la balena, com va fer Pinotxo, en plena mar o busquem el bitllet de tornada d'aquest trajecte, que sent com és el més bonic del món, dóna tants mals de panxa com dosis de felicitat extrema. La vida mateixa.