Recentment vaig publicar dos articles sobre cost laboral i salaris respectivament. En aquests articles vaig fer referència a dos elements que vaig considerar importants i) La caiguda sostinguda dels salaris i ii) la reforma del sistema fiscal i laboral. Quines diferències hi ha entre el mercat laboral català (espanyol) i els europeus és la primera pregunta que vull contestar aquí. La literatura acadèmica sobre el mercat de treball és enorme i, per tant, ha identificat quins són els aspectes clau del mercat de treball dels països europeus.
"A Catalunya estem acostumats a un mercat laboral disfuncional"
Dins les economies avançades trobem tres mercats de treball clarament diferenciats pel seu rendiment. Els anglosaxons (els Estats Units, Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Suïssa, Irlanda i el Canadà) són, sense cap mena de dubte, els mercats de treball més eficients en la creació d'ocupació i en la formació de salaris -no és casualitat que aquests països siguin dels més rics del món. A Catalunya estem acostumats a un mercat laboral disfuncional i, és probable que si els dic que la manca d'oferta de treball (treballadors) fa pujar els salaris en aquests països els costi de creure perquè això rarament és vist a casa nostra exceptuant sectors molts concrets -com el tecnològic-. Però, al món anglosaxó aquest fenomen és observat, fins i tot, en aquelles feines que no requereixen formació ni habilitats específiques. No hi ha secret sobre com aconsegueixen mercats laborals tan eficients: maximitzen la flexibilitat i minimitzen la intervenció reguladora del sector públic i, més important encara, quan regulen ho fan de forma clara -poc interpretable per als jutges- i garantint la seguretat jurídica.
El segon grup el trobem al nord i al centre d'Europa, on copien el model anglosaxó afegint protecció social al desocupat però en cap cas es protegeixen llocs de treball.
Per últim, existeix el model mediterrani (Grècia, Espanya, Itàlia, Portugal) on els mercats laborals són comparativament rígids, la protecció del desocupat és tèbia i existeix una forta protecció del lloc de treball a través d'indemnitzacions als acomiadaments. Aquest últim grup destaca per tenir unes característiques comunes en termes comparatius amb els altres mercats: altes taxes d'atur, nivells educatius baixos, baixes taxes de treball parcial i altíssimes taxes de treball temporal. I precarietat.
El gràfic ens mostra el percentatge de treball temporal sobre el total dels treballadors. Espanya i Polònia són els dos països europeus amb un percentatge de treball temporal més elevat de les economies avançades (27% i 26% respectivament), seguit per Portugal i Països Baixos amb 22% i 21%. De fet, les últimes xifres d'atur conegudes aquest dimarts 3 d'abril mostren que la majoria de contractes signats el març a Catalunya han estat temporals: 223.008.
El següent grup de països ja tenen 10 punts menys de treball temporal que Polònia i Espanya. Així doncs, a l'alta taxa d'atur espanyola li hem de sumar una taxa de temporalitat excessivament elevada. El com es distribueix aquesta taxa de temporalitat també ens dóna informació rellevant per detectar els problemes laborals que tenim:
La taxa de temporalitat per edats ens dóna una visió molt acurada del que li passa al mercat laboral espanyol i català. La temporalitat entre el jovent és monumental i arriba fins al 73% -Polònia lidera el rànquing amb el 74%- el que, sens dubte, assenyala tres coses. La primera, que l'altíssima taxa d'atur entre els joves amaga problemes estructurals profunds; la segona, que els joves fan la majoria d'hores no remunerades, ja que aquestes es fan fonamentalment en contractes temporals i la tercera que la manca d'una formació professional amb iteració empresarial és un problema greu que cal afrontar ja mateix. A més, les mancances educatives no és l'única barrera per al jovent, ja que el mateix salari mínim interprofessional n'és una altra no precisament petita: pel mateix preu un empresari preferirà contractar un treballador que almenys tingui experiència.
La temporalitat no es pot entendre sense donar-li una ullada als contractes a temps parcial. Aquests són una eina fonamental per contenir la temporalitat. El mecanisme és com segueix: quan una empresa decideix contractar ha de decidir si el lloc de treball que crearà és indefinit o temporal. El problema és que molt sovint l'empresa no disposa d'aquesta informació i aleshores fer un contracte temporal és molt més barat que fer-ne un d'indefinit. L'evidència de la resta d'Europa ens diu que, per algun motiu, molts d'aquests contractes temporals podrien ser indefinits a temps parcial:
Espanya es troba a la zona mitjana-baixa de la taula amb una taxa de parcialitat del 14%. Mirin quins països encapçalen la taula i entendran quina és la naturalesa de la disfunció del mercat laboral espanyol. Olivier Blanchard i el Nobel Jean Tirole van emprar el terme "dualitat" per explicar el fenomen de l'alta temporalitat. A principis de segle XXI van explicar que quan conviuen dos marcs legals que tracten de forma diferenciada un lloc de treball aleatori (contractes indefinits i temporals tenen marcs legals diferenciats a molts països entre ells Espanya i Polònia) aleshores els mercats laborals es parteixen en dos i d'aquí el terme dualitat.
El tercer element que aixeca passions en el debat mediàtic és el de la precarietat. He fet una gràfica amb la taxa de precarietat laboral d'Eurostat per a tots els països de la Unió Europea els anys 2008 i 2016:
Espanya ocupa un lloc destacat en termes de precarietat. El que segurament no és tan conegut és que aquesta ha existit sempre i no és un fenomen nou producte de la Gran Recessió ni de les reformes laborals de 2010 o 2012. El punt vermell representa la precarietat d'Espanya. El 2008, una mica abans d'entrar en recessió, la taxa de precarietat era del 4,5% i a finals de 2016 aquesta era del 4,75%. Com poden comprovar, l'any 2008 només 4 països tenien més precarietat que Espanya (França, Suècia, Eslovènia i Turquia) mentre el 2016 la xifra és de tres (dos països són els mateixos que 2008: França i Turquia i un és nou -Croàcia).
"Intentar posar fi a la precarietat amb el salari mínim és com rentar el cotxe amb el rentaplats"
Malgrat que és habitual llegir i/o sentir que un augment del salari mínim reduirà la precarietat, només cal mirar França per desmuntar una afirmació que no té cap base teòrica ni empírica. França té un salari mínim ajustat per poder adquisitiu molt superior a l'espanyol i això no només redueix la seva precarietat, sinó que l'augmenta. El salari mínim no afecta els fonamentals del mercat laboral així que intentar posar fi a la precarietat amb el salari mínim és com rentar el cotxe amb el rentaplats: el més habitual és que acabi pitjor del que ja estava i que, a més, el rentaplats deixi de funcionar.
Atur elevat, alta temporalitat, baixa parcialitat, alta precarietat i salaris estructuralment baixos en relació als millors països europeus és el resum dels problemes del mercat laboral espanyol i català.