Quan vius a l’estranger, tornar a casa també pot ser una manera de viatjar. Encara més si, com jo, no pares de donar voltes i trobes a faltar una mica d’estabilitat. Tornar a casa, passar uns dies entre feina, visites familiars i amics ajuda a recordar les coses que t’agraden del lloc que et va parir i et va veure créixer. També et fa veure per què el teu niu és vist com una destinació de vacances per part dels teus companys actuals de carril bici.
A Amsterdam, quan parles de Catalunya, de la Costa Brava o de Girona, els ulls se’ls obren com taronges. Tots hi han estat algun cop a la vida, en tenen records d’infància, de viatges amb amics o de vacances en parella. Alguns, fins i tot, tenen una segona residència en algun poble perdut de l’Empordà. Em fa gràcia, quan identifiquen el meu país com un lloc de vacances, però també em genera certa tristesa, perquè tot i comprendre per què els agrada, crec que tenim molt més a oferir que un lloc bonic amb Sol, platja i bona companyia. Segons dades oficials, Girona, casa meva, va registrar 8,5 milions de turistes durant la temporada de l’any 2023, que van crear 27,7 milions de pernoctacions. La zona més visitada va ser la Costa Brava amb més de 7,4 milions de turistes, seguida de la zona pirinenca amb més d’1 milió. Els holandesos, els meus conciutadans actuals, són una de les poblacions que més visiten la zona, només superats pels turistes nacionals i els francesos, i un turisme americà incipient, però que creix amb força, que només en els últims 5 anys ha augmentat més d’un 32% només a la província de Girona.
Davant d’aquest turisme de masses 'fast' ha sorgit l’alternativa del 'turisme exquisit', de luxe, gastronòmic, centrat en el territori, la cultura, l’esport i les pràctiques de benestar que caracteritzen la cultura mediterrània
Quan torno a casa ara veig moltes reformes i una ciutat transformada per atraure al turista i vendre-li les bondats del lloc, però s’han creat dues dinàmiques que, si bé tenen elements salvables, posen en perill el territori tal com l’hem coneguts els qui, com jo, hem nascut i crescut entre la Mediterrània i els Pirineus. La primera tendència és la del turisme de baix cost i grans masses, que ha transformat el territori en les últimes dècades i ha comès veritables barbaritats en el paisatge de la província. Gratacels al costat de petits pobles, parcs aquàtics i d’atraccions, hotels barats i de qualitat dubtosa o locals de festa i oci nocturn per a turistes joves d’altres indrets d’Europa són realitats que, si bé hem normalitzat, formen part d’una estratègia comercial d’adaptació del territori a tota mena de demanda turística que pugui ser resposta. Així, la morfologia de la societat gironina es va vendre i reduir ràpidament a canvi de la satisfacció del visitant, qui tenia el mànec per la paella quan es tracta de formular noves actuacions o necessitats turístiques. Aquestes pràctiques van tenir el seu boom abans de la crisi, ja fa algunes dècades, però segueix llastrant les mentalitats de molts propietaris i comerciants del sector, que veuen els diners ràpids dels turistes com una oportunitat lucrativa ràpida i efectiva.
Tanmateix, hi ha una segona tendència que, si bé s’ha formulat com una solució, requereix peus de plom. Davant d’aquest turisme de masses fast ha sorgit l’alternativa del turisme exquisit, de luxe, gastronòmic, centrat en el territori, la cultura, l’esport i les pràctiques de benestar que caracteritzen la cultura mediterrània. Així, a Girona, últimament, s’ha promogut un turisme molt més sostenible, molt menys de masses i més de grups selectes, que venen a aprendre de la cultura del lloc, a menjar, a gaudir però sense fer molt soroll. Un turisme ric, de classe social benestant, disposat a deixar-se grans quantitats de diners, però que no deixa de ser un turisme de nínxol que només una certa classe social es pot permetre. El que aquest turisme genera, de retruc, no són les molèsties que comporta el primer en les vides quotidianes de les persones locals, sinó un encariment dels preus de serveis com la restauració o l’habitatge, que està orientat al turisme, però també respon a les necessitats de la població local. Així, l’alternativa porta també problemes, i ningú s’escapa dels costos col·laterals d’obrir casa nostra al món.
Reduir el nombre de visitants, oferir serveis de major qualitat o prohibir pràctiques nocives per l’entorn són algunes mesures que no només s’han aplicat a Girona, també a Amsterdam
Si el turisme massiu ens ha ensenyat que no podem prostituir les nostres platges, recursos ni espais naturals, el turisme exquisit ens ha mostrat que ho hem de fer amb consciència social. Promoure un turisme sostenible és un gran pas endavant, però ho ha de ser tan mediambientalment com social. Reduir el nombre de visitants, oferir serveis de major qualitat o prohibir pràctiques nocives per l’entorn són algunes mesures que no només s’han aplicat a Girona, també a Amsterdam, on visc ara, on es recomanava als turistes que venen amb la voluntat de fer gresca al Districte Roig que “no vinguessin a Amsterdam”. Després de dos hiverns sencers a la capital holandesa entenc perfectament que a la que tinguin uns dies de vacances aquesta gent vulguin venir a casa nostra, perquè no només tenim un Sol que no valorem, també un paisatge i una cultura envejable. Tanmateix, les regles del joc han de ser clares, i necessitem propostes valentes per impulsar un turisme sostenible, just i que sigui profitós en el llarg termini tant per les persones que visiten, les que reben i les que, quan tenen tres dies de festa, tornen a casa per regar les arrels.