De la fàbrica de maons a l'Hermitage

La pax turística semblava definitiva. Tothom enyorava els turistes, sigui pels carrers buits, els comerços en crisi, els hotels tancats o els restaurants sota mínims. Les icones turístiques havien de reprogramar el seu creixement, com la Sagrada Família, que també havia de tancar, com la Casa Batlló, o encomanar-se al públic local com La Pedrera i la Casa Vicens. El Picasso i la Fundació Miró en la intimitat i la música amb prou feines aconseguien omplir amb la meitat d'aforament. Ningú se'n recordava dels bons propòsits del començament de la pandèmia per revisar el model turístic.

Fins i tot Ada Colau i els comerciants dels barris havien cedit després d'anys de negar-se que Barcelona obrís en diumenge, i l'estiu del 2022, si la Generalitat no s'hi oposa -que no ho farà-, l'obertura durant tant temps reclamada des del centre de la ciutat serà una realitat. Finalment, l'acord de govern entre ERC i JxCat posava en negre sobre blanc l'aspiració de la gran majoria: "Recuperar uns nivells d’activitat similars a l’estiu del 2019". 

La fàbrica de turistes

És en aquest context que acaba d'aparèixer el llibre La fàbrica de turistes, del periodista de La Vanguardia -de la qual fou durant 20 anys cap de la seva secció d'Economia- Ramon Aymerich. Tothom ha reconegut l'oportunitat del llibre i de la panoràmica global d'un sector amb la història quasi silenciada que descriu. La repercussió mediàtica  del llibre demostra que la pax turística és superficial i que molts encara es pregunten què cal fer amb el turisme i quin ha de ser el nostre pla B per quan vingui una altra crisi com aquesta, com es pregunta Aymerich a les conclusions.

Més info: Viatge a la fàbrica de turistes

La història, real, del petit propietari hoteler, que es llegeix com si fos un thriller al primer capítol, ens resumeix l'estat de la situació. Els fons voltor faran la resta i reforçaran la tendència iniciada ja fa anys de dissociació de la propietat i la gestió. Els grans protagonistes del lobby turístic durant 30 anys ja havien començat a perdre així la seva ascendència i ara fan cua per sortir d'escena. Sigui per la fallida del negoci o pel canvi de seu a Madrid.

La propietat, el totxo, s'imposa sobre el negoci, com en tants altres aspectes de l'economia urbana. Des de les oficines, al comerç. I així es defineix una nova plutocràcia quasi anònima o representada per homes de palla que opera des de l'ombra per salvaguardar els seus interessos. Molt diferent del que feien els nostres hotelers tradicionals.

La Costa Daurada és estranya per a molts barcelonins, que sempre s'estimen més anar cap al nord, i que continua movent-se en una mena d'omertà més enllà de la discreció habitual del sector

Aymerich no tracta només el tema de Barcelona, que és el que lògicament coneix de més a prop i que atorga caràcter nacional a l'especialització turística del país. Abans, aborda les dues grans concentracions turístiques catalanes. Una Costa Brava liderada des de Lloret i Platja d'Aro -abans, Fenals d'Aro- i una Costa Daurada -abans, costa de Ponent- focalitzada al fenomen de Salou.

Una Costa Daurada estranya per a molts dels barcelonins, que sempre s'estimen més anar cap al nord, i que continua movent-se en una mena d'omertà més enllà de la discreció habitual del sector. L'autor ens recorda la gènesi de Port Aventura -amb l'episodi de la disgregació de Vilaseca i Salou i les disputes entre les diferents baronies de CDC-, que ara té continuïtat amb el serial de BCNWorld.

De la indústria al totxo, amb l'excusa del turisme

Una de les tesis més suggerents del llibre és la de la transformació d'una societat de base industrial en una altra on el turisme té una importància i protagonisme que sovint encara se li nega. La mala fama tradicional del turisme hauria contribuït a aquesta manca d'autoreconeixement de la nostra societat.

Aquesta transformació hauria comportat l'abandó de la indústria per part de la burgesia local i el refugi en el turisme, amb rendibilitats molt més elevades i un negoci durant molts anys molt més protegit de la competència. Segurament caldria aprofundir i matisar aquest fenomen i potser més que parlar de la transformació d'una societat industrial en una altra de liderada pel turisme -i els serveis-, hauríem, tornant al que dèiem més amunt, de fer-ho d'una societat dominada pel valor del sòl i dels immobles.

Molts capitals locals, efectivament, provenen de la indústria venuda a la multinacional del ram. Molts d'aquests modernament s'han agrupat en les denominades family offices, que han invertit preferentment en el sòl i en el totxo. Sòl i totxo tenien a casa nostra una demanda extra derivada del turisme. Hotels, segones residències, complexos lúdics i serveis per als visitants han generat una espiral especulativa que ha generat grans beneficis. Beneficis no tant per als qui els han explotat, sinó per als qui s'han fet primer amb els terrenys, han aconseguit sovint requalificar-los i hi han construït.

El turisme -i els serveis a les persones- ha estat el gran imant per a la immigració extracomunitària

Ara mateix, el principal conflicte a la Costa Brava són els desenvolupaments urbans -de segona residència per a locals i forans- en molts indrets d'important valor natural i que ja estan molt explotats. Sovint, com a Begur o Palamós, en vessants muntanyosos amb importants pendents i elevat impacte visual. Són terrenys que els respectius ajuntaments democràtics han qualificat al llarg dels anys com a urbanitzables i que ara comencen a construir-se massivament. Les protestes conservacionistes han forçat una moratòria per part de la Generalitat. Una moratòria que només ha pogut ser parcial perquè molts projectes ja estaven en marxa i els anomenats drets adquirits dels propietaris, originals o nous, són difícils de frenar.

I tot plegat per no parlar de la competència dels allotjaments turístics a Barcelona en el mercat residencial de compra o de lloguer, en què la majoria, com recorda Aymerich, pertanyen a grans propietaris. Complementàriament, com recull l'autor a partir de les tesis de Miquel Puig, el turisme -i els serveis a les persones- ha estat el gran imant per a la immigració extracomunitària. Els locals, inclosos aquí els espanyols, rebutgen els llocs de treball mal pagats i físicament durs que ofereix majoritàriament el turisme. El gran creixement demogràfic per immigració extracomunitària que Catalunya ha experimentat des de l'any 2000 ha conduït a una demanda d'habitatge extraordinària. Una demanda que, encara que fos poc solvent, ha reforçat encara més l'espiral del totxo. Plou sobre mullat.

La bandera de conveniència de l'Hermitage

Potser després de tota aquesta introducció podem entendre millor la polèmica al voltant de la implantació en terrenys del Port de Barcelona de la franquícia amb bandera de conveniència de l'Hermitage. Perquè, diguem-ho clar, la marca de l'Hermitage és només l'excusa d'un nou negoci immobiliari en una ubicació privilegiada, de les que ja no queden a Barcelona. Com tots els grans museus del món, l'Hermitage cerca com poder aconseguir els recursos per mantenir el seu elevat patrimoni -tres milions de peces, diuen- que, a més, s'ubica principalment en un edifici tan extraordinari com car de mantenir.

No ens ha d'estranyar que al país del capitalisme salvatge en què s'ha convertit Rússia, els miraments a l'hora de prestar la marca -i potser, perquè no se sap, alguns d'aquests milions d'objectes valuosos- siguin escassos. Si els francesos van iniciar aquest tipus de moviments, ja sabem de l'antiga fascinació russa per l'hexàgon a l'hora de seguir i ampliar els seus passos.

La marca de l'Hermitage és només l'excusa d'un nou negoci immobiliari en una ubicació privilegiada, de les que ja no queden a Barcelona

No fa gaire dies, un benintencionat periodista ens informava que el centre Pompidou parisenc obria una delegació a Nova York, i que ells -amb molt més patrimoni que nosaltres- no li havien fet fàstics. En realitat, com aclaria el mateix periodista, la nova delegació francesa no era a les remodelades instal·lacions portuàries de Manhattan, ni tan sols al mateix Nova York, sinó a la ciutat metropolitana de Jersey, que lluita per superar l'obsolescència urbana. I, evidentment, no era en sòl públic.

De fet, dels 16.000 metres quadrats previstos per a la franquícia de l'Hermitage, només 3.000 es destinarien a sales d'exposició. Per fer-nos una idea, no arribaria a duplicar la superfície de la Sala Oval del MNAC. I si en un museu convencional el restaurant, la botiga i altres serveis són complements per contribuir a fer la visita més completa i agradable i ajudar a fer quadrar els números, en aquest cas, sembla que tenim en marxa un complex d'oci vora el mar on l'excusa formal seria la sala d'exposicions. Un espai expositiu del qual no sabem tan sols quin programa ni quins continguts prepara per als pròxims anys. I els creueristes de públic més a mà.

L'eventual cooperació del Liceu, que cerca una nova sala de concerts, sembla poc sòlida donades les dimensions del projecte. Recordem que el Liceu disposa de 35.000 metres quadrats de superfície. Ara malda per aconseguir-ne 500 més i trobar els dos milions d'euros per finançar-ho. Potser per això s'ha avingut -un altre- a prestar el seu nom en una operació com aquesta. Més valdria que apuntessin al mig abandonat Teatre Principal a la mateixa Rambla si volen fer alguna cosa realment rellevant.

No resulta estrany, doncs, que l'Ajuntament no se n'hagi sortit a l'hora de plantejar noves ubicacions -al Fòrum, al 22@- per a la franquícia de l'Hermitage. El negoci no seria viable i els 50 milions d'inversió en totxo, ni que sigui signat per un arquitecte estrella com Toyo Ito, no s'amortitzarien mai. I mentrestant, que ningú es preocupi per una suposada inversió que no es materialitza. Invertir en totxo en una ubicació privilegiada és a l'abast de molts i, segurament, en condicions més favorables per a la ciutat.

El Port (autònom) de Barcelona, la cinquena província

Un comentari a part mereix l'actitud del Port de Barcelona en tot aquest afer. La cinquena província, en diuen alguns. Una ciutat dins la ciutat, amb policia pròpia. Com a totes les grans ciutats portuàries occidentals, el Port de Barcelona abandonà progressivament les instal·lacions tradicionals i s'expandí cap a nous territoris i instal·lacions més adequats per al modern tràfic marítim. El Port Vell, com arreu, ha anat reconvertint-se en un espai d'oci ciutadà sota la bandera d'obrir-se a la ciutat. Amb els nous usos terciaris, el Port de Barcelona ha obtingut sucoses rendes d'unes instal·lacions portuàries que havien esdevingut obsoletes.

L'actual presidenta del Port ha reforçat l'aposta ambiental i ha impulsat ambiciosos i innovadors projectes de futur; però, en la gestió del Port Vell, s'ha guiat pels mateixos criteris de sempre: el compte de resultats

Sota l'excusa d'innovadores ofertes d'oci s'han fet malabarismes de tota mena. Com ara declarar el moll d'Espanya com a creuerista -quan fa anys que ningú hi ha vist cap creuer- perquè la superfície comercial que hi allotja pogués obrir diumenges i festius. O mantenir buit però dempeus l'edifici de l'Imax, una tecnologia passada de moda, en una construcció que trencava les vistes des de la ciutat i que un candidat principal a l'alcaldia havia promès que enderrocaria.  Però no va guanyar i no podem saber si finalment ho hauria fet. O un hotel W que en el projecte inicial havia de doblar l'alçada que finalment assolí. En tot cas, el Port sempre ha anat a la seva, defensant els seus interessos, sovint sota la bandera de l'interès públic.

Ara, després d'una gestió notable en un període tan complicat com la pandèmia, l'actual presidenta sembla que té els dies comptats. Ha reforçat l'aposta ambiental del Port i ha impulsat ambiciosos i innovadors projectes de futur. Però, en la gestió del Port Vell, s'ha guiat pels mateixos criteris de sempre: el compte de resultats de la institució.

El candidat a substituir-la sembla que serà l'anterior conseller de Territori, Damià Calvet. Un conseller que fa encara pocs dies s'havia despenjat amb un article molt crític amb l'allargament de les pistes de l'aeroport propugnat per Aena, per l'impacte mediambiental i la manca de compliment dels anteriors compromisos adquirits per l'empresa en aquest àmbit. Segurament ja sabia que no havia de continuar com a conseller i per això es va permetre aquest to crític. Veurem si arriba a la presidència del Port i si, aleshores, manté un esperit crític similar amb la política de la institució amb el Port Vell i amb la pastilla de sòl que vol ocupar la franquícia de l'Hermitage.