Un dels temes més tractats entre els especialistes del món financer és el que anomenem el servei del deute -les DSR ratios-. El servei del deute és la proporció de la renda que els agents econòmics destinen al pagament d'interessos i deute. Aquestes ràtios tenen diferents modalitats però en termes de mercat immobiliari els utilitzem per mesurar la incidència del mercat hipotecari en la vida de les famílies. El correcte és utilitzar una mesura realista de la renda però tenim un problema: les dades de renda disponible surten amb un parell d'anys de retard i per tant no les podem emprar, ja que la informació tan antiga no proporciona cap utilitat pràctica per fer anàlisi en temps real. Per aquest motiu és habitual a Espanya utilitzar el cost laboral com a substitut de la renda disponible. Així, per exemple, podem comparar l'evolució d'hipoteques i lloguers o avaluar com d'assequible que és l'habitatge.
El servei del deute és important per tres grans motius. El primer perquè ens dóna una mesura molt acurada en quina fase del cicle es troba en l'economia, ja que a mesura que els serveis del deute creixen la probabilitat de recessió també augmenta. El segon perquè és bona forma de mirar què passa amb la desigualtat. El mecanisme és simple: Quan hom s'endeuta a llarg termini -per exemple per comprar una casa- els interessos reverteixen en els estalviadors. Donat que existeix una relació positiva entre estalvi i renda (a més renda, més estalvi, o altrament, a més renda major patrimoni), l'endeutament de les classes baixes i mitjanes-baixes implica que les mitjanes-altres i les altes augmenten els seus ingressos. Es produeix així un efecte d'augment de la desigualtat quan l'endeutament augmenta i, per tant, un augment del servei del deute implica augments de la desigualtat.
El tercer és que l'increment en el nivell de l'endeutament limita el creixement econòmic a mitjà termini. Les economies que pateixen un endeutament elevat -i per tant un servei del deute elevat- creixen per sota del qual ho farien amb un endeutament menor. Així doncs, el servei del deute és una variable clau per fer política monetària en general i política econòmica en particular. Aquelles polítiques que no redueixen el servei del deute haurien de ser descartades en un entorn d'alt endeutament com el que viu el nostre país.
Els serveis del deute a Espanya per al sector privat no financer van arribar al seu màxim històric el primer trimestre de 2008 que, durant tot l'any, van romandre estable per començar a caure a partir del primer trimestre de 2009. El motiu del canvi de tendència fou motivat per les successives baixades de tipus d'interès del Banc Central Europeu a partir del desembre del 2008.
El servei del deute és una variable clau per fer política monetària en general i política econòmica en particular
La baixada dels tipus van impactar en les famílies i empreses, que van veure com la quantitat que pagaven en amortització de préstecs i interessos va començar a minorar en relació a la seva renda, cosa que va ajudar a minimitzar l'impacte negatiu de la crisi. A partir del tercer trimestre de 2009 el creixement econòmic va fer acte de presència però a partir de 2010 el servei del deute va deixar de caure, senyal inequívoc de què havia de venir poc després arran de l'esclat del cas Bankia i el rescat del sistema bancari espanyol. El tercer trimestre de 2012, després de la intervenció de Draghi a finals del mes juliol, la caiguda dels serveis del deute va reprendre el seu camí fins a l'actualitat, que segueix caient amb força, sens dubte una gran notícia.
Les empreses per una banda i les famílies i les associacions per una altra tenen un perfil bastant diferenciat en el que es refereix a serveis del deute. Les empreses van arribar a gastar un 70% de la renda en interessos i préstecs, mentre que en el cas de les famílies i associacions aquest percentatge va arribar al 12,5%. Cal tenir en compte que la metodologia emprada utilitza ingressos familiars i no individuals en el cas de les famílies.
Els plans d'austeritat van forçar al sector públic a fer pujades d'impostos entre 2010 i 2015, cosa que va significar que alguns dels pagaments que abans es feien en interessos van anar a parar al sector públic, el que sens dubte no va ajudar la recuperació econòmica. Malauradament no tenim dades més detallades que permetin fer un ús més profund amb el propòsit de millorar la política econòmica (malgrat que en la segona part d'aquest article les construeixo artificialment) però sí que ajuda a entendre el rol que juga la política monetària: les baixades de tipus permeten consumir una part més gran de la renda el que, sens dubte, ajuda a reactivar el creixement econòmic.
Alguns dels pagaments que abans es feien en interessos van anar a parar al sector públic, el que sens dubte no va ajudar la recuperació econòmica
La segona lliçó versa sobre la desigualtat. La lluita contra la desigualtat és legítima però cal pensar-ho dues vegades si cal fer-ho a cop de deute -sigui públic o privat- perquè justament l'endeutament beneficia les rendes altes, ja que són aquestes les que financen aquest endeutament públic i privat. L'efecte redistributiu té efectes macroeconòmics notables. El motiu és que prestamistes i prestataris tenen una propensió marginal al consum marcadament diferenciada. Qui s'endeuta té una propensió marginal al consum molt més elevada de qui presta i, per tant, quan el servei del deute augmenta el consum total cau a llarg termini, que és exactament el que va passar a partir de 2005.
L'impacte sobre el PIB real és molt negatiu i és per aquest motiu que dubtosament una crisi financera es pot resoldre utilitzant la política fiscal, ja que aquesta també augmenta el servei del deute de qui vol protegir i té conseqüències negatives a mitjà termini, ja que es parteixen de nivells molt elevats d'endeutament.
La tercera lliçó versa sobre incentius. La regulació de l'economia hauria d'intentar ser neutre respecte els serveis del deute. El sistema fiscal té aquí una importància cabdal, ja que donar incentius fiscals a l'endeutament avui es pot traduir en menys consum demà.
L'última lliçó versa sobre els estàndards crediticis. Saben a quin país de la Unió és tradicionalment més fàcil endeutar-se? Espanya.