Diversifiquem el que exportem

En la primera part d’aquest article vaig fer un repàs a l’evolució de la demanda externa i vaig explorar els motius del perquè l’aportació d’aquesta al PIB català els darrers anys ha patit un augment important que ha posat la internacionalització empresarial en el focus mediàtic. El principal motiu és que la bombolla creditícia va impulsar les importacions el que, alhora, va obrir un forat a la demanda externa. Després de la crisi, un cop la creació de crèdit va caure a mínims històrics, les importacions van disminuir molt més que les exportacions i va emergir un saldo comercial positiu reforçat per l’augment del turisme -motivat per la situació geopolítica tan complexa en la resta del Mediterrani.

Aquest reversal a la demanda externa ha estat acompanyat d’importants entrades d’inversió directa estrangera (inversions en el capital social d’empreses a Catalunya) així com d’inversió corporativa (inversions d’empreses estrangeres amb oficines a Catalunya en actius fixos), aquestes últimes sobretot en el sector tecnològic. Ara bé, si prenem en consideració que una de les externalitats positives més importants de tenir una economia exportadora és el guany en competitivitat interior que aporta el know-how exportador, explorar la distribució sectorial de les exportacions i de les importacions catalanes és obligat:

Donat que l’exportació (importació) de serveis és una activitat que es produeix al territori (exterior) facturant a no-residents, l’estudi del mercat de béns en solitari és obligat. El Ministeri d’Indústria ofereix dades molt completes del mercat de béns. Com es pot observar en el gràfic, la concentració de les importacions catalanes és molt gran, ja que l’epígraf C del CNAE -Indústria manufacturera- importa el 89% de tots els béns que importa l’economia catalana. Les indústries extractives i l’agricultura -amb un 5,31% i un 4,68%, respectivament- escolten les manufactures mentre que la resta de sectors juguen un rol marginal.

Les exportacions catalanes presenten una concentració encara més elevada, ja que les manufactures representen un 95% de totes les exportacions. L’agricultura -no sé si al senyor Collboni li agradarà això- acompanya bé les manufactures amb un 2,38% de les exportacions. En general, la indústria manufacturera catalana és un sector bastant concentrat (no hi ha moltes empreses i de vegades l’accionariat de les mateixes és creuat) el que suggereix que els guanys de competitivitat via exportacions és molt limitat.

La concentració de les importacions i de les exportacions, però, és desigual al llarg del territori. Les dades catalanes estan molt marcades pel gran pes que té la província de Barcelona. Per mirar la concentració he calculat l’Índex de Herfindahl de les importacions i exportacions per províncies al llarg del temps. Aquest índex mesura la dispersió del pes de cada epígraf del CNAE sobre el total de béns i pren el seu valor potencial entre 0 i 10.000. Com més elevat és aquest índex, més concentració i especialització sectorial pateixen les importacions/exportacions. I al contrari, com més baix és el valor, més diversificació existeix i, per tant, més dinàmica és l’economia.

Barcelona i Girona tenen una concentració màxima en la seva demanda externa, el que significa que pràcticament totes les exportacions i/o importacions es concentren en un o dos sectors -i, per tant, majorment exporten unes poques empreses. La província de Lleida és la que té uns índex de concentració més baixos el que suggereix que té una economia molt més diversificada que les dues anteriors, alhora que Tarragona exporta com Barcelona i Girona i importa com Lleida. Baixar aquests nivells de concentració -es pot prendre Lleida com a referent- ha de ser un objectiu de política econòmica, ja que aquesta concentració tan elevada és un risc per l’economia catalana que, malgrat tenir una quota de comerç mundial per sobre del pes del seu PIB, està molt exposada a sectors determinats dins la indústria manufacturera.

Per territoris, Tarragona exporta com Barcelona i Girona i importa com Lleida 

En aquest estratègia de política econòmica, fora bo reordenar les diverses agències comercials públiques catalanes reforçant Acció amb més pressupost i competències -caldria donar-li capacitat per patrocinar recerca- ja que és la que presenta, de llarg, millors fonamentals i resultats de totes les agències públiques catalanes.

La mida tan reduïda de les empreses catalanes és un handicap important per exportar i caldrien polítiques econòmiques específiques perquè creixin -i no, la cultura empresarial NO és un factor significatiu en la mida empresarial-. El desenvolupament d’un sector financer català i la contenció del finançament públic via crèdit bancari ajudarien notablement al creixement de les empreses catalanes.

La politització que han patit les exportacions catalanes no ajuda en res al país perquè transmet la sensació que no hi ha res per fer en aquest àmbit però la realitat és que l’exposició al risc via concentració de les exportacions no és precisament petita. Sense anar més lluny, la indústria de l’automòbil és una de les principals exportadores del país i això és problemàtic, ja que la UE anirà reduint paulatinament les emissions de CO2 el que implica que les fàbriques existents aniran perdent capacitat productiva notable els propers anys.

La mida tan reduïda de les empreses catalanes és un handicap important per exportar i caldrien polítiques econòmiques específiques 

En definitiva, malgrat que els fonamentals de l’economia catalana en termes d’internacionalització són força bons, els riscos que afronta no són pas petits -just al contrari- i tant el Govern com el Parlament farien bé en deixar de banda la desmesurada eufòria i politització i dissenyar una estratègia raonable per als propers anys que tingui un impacte positiu sobre les pimes catalanes. La diversificació de les exportacions i de les importacions catalanes ha de ser prioritària.