En la primera part d'aquest article vaig fer un repàs als serveis del deute en l'àmbit estatal i vaig argumentar en quins aspectes és important tenir en compte la seva evolució per tal de millorar la política econòmica. Una de les coses que vaig explicar és l'absència de dades a escala catalana, cosa que caldria rectificar amb urgència, ja que, per exemple, els estàndards de crèdit tenen una importància cabdal en la formació del servei del deute. També la desigualtat i el creixement econòmic futur depenen de com la política econòmica impacta en els serveis del deute.
En aquesta segona part intento fer una aproximació al servei del deute català. Per una banda comparo la hipoteca mitjana amb el cost laboral mitjà i per l'altra, comparo el lloguer mitjà amb el cost laboral mitjà. El cost laboral no és el mateix que el salari líquid que perceben els treballadors però serveix com a bona aproximació sobre com estar hipotecat o de lloguer afecta la propensió marginal del consum i al creixement del PIB.
El servei del deute hipotecari català va arribar a quasi el 60% del cost salarial a principis de 2007 i, des d'aleshores ha caigut sostingudament fins a la seva estabilització fins al 30% a finals de 2013, fruit de les caigudes de tipus d'interès a curt termini. Els darrers trimestres, però, el servei del deute ha vist una lleugera acceleració que, com es veu en el gràfic següent, pot ser deguda al fet que els tipus d'interès del mercat hipotecari català han deixat de caure:
Si tenim en compte que la taxa d'inflació és baixa però positiva i que els tipus d'interès de mercat no augmenten com haurien, el resultat és que els bancs tendeixen a donar menys hipoteques de les que voldrien.
Els bancs tendeixen a donar menys hipoteques de les que voldrien
Això és un problema perquè desincentiva la construcció d'habitatge, cosa que necessitem com l'aigua perquè l'oferta d'habitatge està totalment estancada i si seguim a aquest ritme, podria començar a caure.
Pot el Parlament fer alguna cosa en aquesta àrea?
La resposta no és senzilla de respondre però l'essencial és que la regulació influeix en la formació del tipus d'interès. Per exemple, saben perquè el tipus d'interès hipotecari espanyol és estructuralment dels més baixos d'Europa malgrat compartir banc central? La resposta és perquè els estàndards de crèdit són els més tous de l'Eurozona. Vostès saben que a Espanya impagar una hipoteca pot provocar fàcilment que et quedis sense habitatge i que conservis el deute. Aquesta regulació -inexistent a cap altre país europeu- provoca que les hipoteques espanyoles tinguin un risc inherent molt baix. Són tan segures que el seu rendiment és el més baix d'Europa i això va provocar els inflows crediticis del centre d'Europa (Alemanya fonamentalment) cap a Espanya.
A Espanya impagar una hipoteca pot provocar fàcilment que et quedis sense habitatge i que conservis el deute
A Alemanya els estàndards crediticis són força més elevats que a Espanya i per un banc donar una hipoteca a Alemanya és molt més arriscat que donar-la a Espanya i el resultat és que preferien donar-les a Espanya. El Parlament ha de tenir en compte com impacten les lleis que aproven en els estàndards de crèdit i en l'assumpció de riscos perquè no fer-ho ens provoca forats gegants a la balança comercial i sobre endeutament. A més, aquesta regulació té un efecte col·lateral molt negatiu sobre les institucions públiques, ja que la bancarització de l'economia atomitza els recursos financers en obra civil i construcció, com he explicat tantes vegades en aquesta columna.
D'altra banda, la política d'habitatge hauria d'anar centrada cap al servei del deute hipotecari i del lloguer. La comparació entre aquests dos és realment espectacular:
Cal regular el mercat immobiliari
La proporció del cost salarial que els catalans gasten en llogar o hipotecar-se és avui dia exactament la mateixa. Més enllà dels efectes macroeconòmics -l'acceleració del preu del lloguer després d'una crisi bancària és un efecte macro que passa arreu-, el fet que el servei del deute per lloguers i hipoteques estigui al mateix nivell ens mostra que el mercat immobiliari català pateix profunds desequilibris regulatoris que cal solucionar tan aviat com sigui possible. Les ocupacions, la llei hipotecària, la política d'obra pública i, més en general, la regulació dels mercats catalans incentiven que els tipus d'interès de mercat siguin els més baixos del continent. Malgrat que al nostre país és esport nacional carregar-li el mort de tot el que ens passa a Alemanya, el cert és que les reformes que el país necessita en matèria de competència són monumentals -hem estat anys i panys perdent miserablement el temps.
El mercat immobiliari pateix aquesta regulació que, a més, no deixa d'empitjorar any rere any i que aviat ens portarà a problemes irresolubles si no ens hi posem immediatament. Això sense tenir en compte que la demografia ens pot donar una sorpresa molt desagradable si la immigració no augmenta els anys vinents. D'altra banda, la política econòmica catalana és modesta però això no justifica que incentivi sistemàticament l'endeutament i la pressió sobre el servei del deute.
Malgrat que el funcionament dels mercats catalans no està en el debat polític, els empresaris catalans farien bé de posar-se les piles i començar a reclamar i condicionar els augments salarials a les reformes que el país necessita. En termes econòmics el futur de Catalunya no és gens brillant.
Els empresaris catalans farien bé de començar a reclamar i condicionar els augments salarials a les reformes que el país necessita
Si el servei del lloguer segueix augmentant, tindrem una recessió molt abans del que ningú es pot imaginar. Mario Draghi pot salvar l'economia catalana dels seus reguladors intentant fent augmentar els tipus d'interès a llarg termini -acabant amb les compres de deute públic aquest 2018- però això està per veure si realment passarà. Jo, per si de cas, no hi comptaria, ja que de produir-se serà un glop d'aire que ens permetrà augmentar l'activitat temporalment però, cal tenir-ho en compte, no resoldrà cap dels nostres problemes estructurals. I els asseguro que aquests no són ni menors ni petits.