Un mercat laboral mal remunerat

En la primera part vaig argumentar que la distribució del cost laboral no és la més òptima per aconseguir un nivell salarial i d’ocupació d’estàndards europeus. Vaig explorar l’evolució del cost laboral en termes nominals, el que té una importància relativa, ja que en funció de l’evolució de la taxa d’inflació ens dirà si el cost laboral augmenta o disminueix respecte la resta de costos empresarials.

Així doncs, deflactar el cost laboral per obtenir el cost laboral real és quelcom necessari per saber si es produeix una devaluació interna o no.

L’evolució de la taxa de variació anual del cost laboral ens dóna molta més informació del que ha passat aquests anys a Catalunya. Fins l’any 2008 el cost laboral per treballador en termes nominals va oscil·lar entre el 3 i el 6%; uns augments significatius però que no ho són pas si li descomptem l’efecte de la inflació. Un cop fet l’ajust, ens trobem que el més habitual eren variacions entre l'-1 i 1%, el que suggereix que en termes reals el cost laboral no va canviar substancialment durant la bombolla immobiliària, exceptuant alguns trimestres on va escalar fins el 2% de forma puntual -i això en termes anuals té un efecte molt petit. Després de la crisi, el Govern espanyol va treure la llei de desindització del IPC, que va deslligar l’augment de salaris i magnituds econòmiques de l'IPC; i es que és una mala idea lligar costos salarials a la taxa d’inflació perquè la pèrdua de competitivitat està assegurada i, el que és pitjor, evita que els salaris reals -els que importen de veritat- tinguin molt difícil créixer.

L'efecte dels convenis i la recuperació

Després de 2008 i amb l’arribada de la Gran Recessió el cost laboral nominal va començar a caure iniciant la devaluació interna viscuda aquests anys per l’economia catalana, però si miren el cost laboral real, veuran que aquest va créixer fortament degut als convenis col·lectius. A partir de 2010 el cost laboral real i el core (usant IPC subjacent -General excepte productes energètics i aliments no el·laborats-) cauen marcadament per sota del nominal, el que suggereix que durant aquests anys l’economia catalana ha guanyat moltíssima competitivitat i, a més, ha aconseguit augmentar considerablement la seva productivitat.

A partir de 2013, un cop arriba el creixement econòmic, el cost laboral augmenta fins el 2016 per començar a caure a partir d’aquesta data fins el -2% (-1,8% si agafem el core, que és més correcte) en termes reals el 3r trimestre de 2017. Hi ha dos motius pels quals els costos laborals cauen: El primer és l’efecte composició; a mesura que el ritme de contractació accelera el pes dels contractes temporals sobre la massa salarial, augmenta i, donat que és inferior a la mitjana que inclou indefinits, fa caure el cost laboral total. El segon és que a mesura que l’envelliment de la població s’accentua, es jubilen contractes indefinits d’alts salaris i es substitueixen per contractes temporals amb baixos salaris. Aquestes dos efectes fan difícil augmentar el cost laboral. A més, la taxa d’atur -entorn el 12%- segueix essent massa elevada com per fer pujar els salaris reals. Als Estats Units -un mercat molt flexible- els salaris reals no van començar a pujar fins que la taxa d’atur va caure per sota del 7% el que ens dóna una idea aproximada de com de lluny estem perquè les forces de mercat remunerin millor el treball assalariat.

Totes aquestes característiques del mercat laboral català fa que el cost laboral no sigui una bona mesura dels salaris i, per tant, cal mirar el cost salarial ordinari per hora efectiva treballada que és el salari nominal a tots els efectes:

L’evolució de la taxa de variació anual dels salaris reals ens dóna un patró similar al cost laboral. En negatiu des del 2016 (el nominal és pla entorn el 0%), els treballadors perden poder adquisitiu trimestre rere trimestre -entorn el -1,5% usant el core- el que implica que cal mirar què passa dins els contractes indefinits i temporals, cosa que faré en el proper article.

L’augment de la contractació temporal indubtablement ha tingut un efecte deflacionari sobre el salari real. La dualitat del mercat laboral (indefinits i temporals) és quelcom que cal solucionar amb urgència; en cas de no fer-ho, les pressions a la baixa sobre els salaris augmentaran i el nombre de treballadors precaris no farà més que augmentar. Sens dubte, els sindicats haurien d’acceptar rebaixar el cost de l’acomiadament a canvi d’un augment del salari nominal.

Cal millorar la porositat entre el mercat dels indefinits i dels temporals, ja que avui dia aquesta porositat és inexistent. Les conseqüències a llarg termini de no afrontar aquest problema no són menors: els treballadors temporals perden habilitats i no reben cap tipus de formació al llarg de la seva vida laboral. La productivitat i els beneficis empresarials del futur estan en joc: els patrons han de ser els primers interessats en fer seure als sindicats a la taula de negociació.

D’altra banda cal parlar també de treball a temps parcial. La proporció de contractes a temps parcial en relació al total de contractes és molt baixa (entorn el 14%). Aquest percentatge és molt lluny dels estàndards europeus i això fa més greu el problema de la dualitat, problema existent a molts mercats europeus però en cap trobem la gravetat del mercat laboral espanyol i català.

Idealment caldria derogar tota la regulació laboral (ara que està de moda parlar del general Franco, saben que la regulació actual és franquista? El Estatuto del Trabajador és vigent en moltes de les seves concepcions originals) però això és ciència ficció, així que els partits polítics del Parlament farien bé de donar suport al Congrés a una reforma profunda del sistema laboral espanyol.