Les primeres mesures econòmiques de la República Liberal Catalana

Els lectors de VIA Empresa m'han demant que enumeri les cinc primeres mesures que hauria de posar en marxa una hipotètica República Liberal catalana. Però primer és important parlar del context, ja que l'economia catalana es caracteritza per un acceptable grau d'obertura comercial i internacionalització així com per haver aconseguit ser un pol d'atracció de tecnologia. En canvi altres problemes crònics des de fa anys continuen essent una llosa important perquè Catalunya esdevingui un territori líder europeu. Així doncs, les quatre reformes que proposo en aquest article (aquí només la primera part) es poden definir com urgents i algunes d'elles probablement es poden implementar sense necessitat de ser un Estat Independent.

En aquest article encomanat pels lectors de VIA Empresa desenvolupo superficialment quatre reformes que impactarien positivament sobre l'economia catalana

En la macroeconomia contemporània existeixen tres factors de producció: Capital, Treball i Institucions. Des d'aquesta òptica productiva, la regulació existent ha de ser tal que maximitzi l'eficiència en la utilització dels tres factors productius i la seva iteració. En aquest article desenvolupo superficialment quatre reformes que impactarien positivament sobre l'economia catalana: una reforma de l'Administració pública, el desenvolupament d'un centre financer, el reforçament dels drets de propietat i una reforma integral de les barreres administratives per fer negocis.

1 Reforma de l'Administració pública

Aquesta reforma té dos objectius ben definits. La professionalització de la funció pública i la reforma del sistema de contractació i retribució són els aspectes que més han limitat el disseny i execució de polítiques públiques. A més a més, són reformes necessàries -però no suficients- per assolir objectius més ambiciosos com són la transparència, l'avaluació de polítiques públiques o la digitalització de l'Administració.

La professionalització de l'Administració versa sobre els directius que contracta el sector públic. Les Administracions més eficients, més transparents i amb menor corrupció són aquelles que contracten directius al mercat de treball com una empresa més. Això permet una transferència de coneixement entre sector públic i privat molt fluida, un estalvi en els salaris que paga l'Administració i facilita la innovació dins el sector públic a causa de la flexibilitat en la contractació.

Els països mediterranis utilitzen la designació política per cobrir aquestes vacants el que implica un excés de burocràcia i reglamentació que els insiders del sistema polític instauren com a barrera d'entrada cap als outsiders polítics el que implica que la gran majoria de directius públics tenen carnet de partit i, per tant, deuen la lleialtat a qui els designa i no a qui els paga.

Això explica, per exemple, perquè el món de les concessions públiques són mercats planificats i no competitius amb baixa productivitat i salaris i cost elevat per a l'Administració. El sistema de contractació i retribució del sector públic té característiques comunes amb el sector privat: la temporalitat.

Com es pot veure, la taxa de temporalitat en el sector públic (SP) és molt elevada i semblant a la del sector privat. El motiu també és comú: l'excessiva rigidesa dels contractes indefinits (en general, en el SP no es poden acomiadar indefinits de forma improcedent) fa que la contractació es faci íntegrament amb contractes temporals i salaris baixos, ja que indefinits i funcionaris cobren salaris una mica més elevats que al sector privat.

Des de la perspectiva del risc i de la justícia, qui té una feina assegurada ha de cobrar per sota de qui no té aquesta seguretat i viceversa. És a dir, ha d'existir un trade off entre seguretat i remuneració. La política de contractació es caracteritza per un mercat dual on els indefinits tenen una rigidesa extrema -en protecció i remuneració- i els temporalitats tenen flexibilitat extrema. El SP català necessita reduir la flexibilitat dels temporals i augmentar la dels indefinits, eliminar els llocs de treball de per vida i remunerar tal com ho fa el sector privat per incentivar la productivitat.

2 Desenvolupament del sistema financer

Barcelona és l'única superciutat del planeta que no té sistema financer propi. I què vol dir això? Doncs que és l'única superciutat que no apareix en el Financial Centres Index que valora els 100 principals centres financers de tot el món. Això és un problema greu per tres motius.

El primer és que l'economia catalana està renunciant a un 5% de valor afegit brut (VAB) sense cap motiu. A més, aquest VAB financer remunera salaris elevats i alta productivitat i té un impacte notable sobre els salaris.

El segon és que el finançament de qualitat implica sempre proximitat. Proporcionar finançament amb el centre decisori a 500 kilòmetres implica que els préstecs no s'assignen correctament i, per tant, existeix una assignació poc eficient del capital, cosa que implica una dificultat màxima perquè les millors empreses creixin i es converteixin en grans empreses multinacionals que, al seu torn, permeten desenvolupar un sector comptable, fiscal i auditor molt important que es tradueix en salaris elevats i alta productivitat.

Altres spillovers positius coneguts són més ingressos públics i menys abandonament escolar. El tercer és que les empreses viuen sota restriccions financeres permanents. Una part important del finançament a empreses (el Capital Risc queda exclòs) és el que anomenem unsecured credit, el que vol dir que és crèdit bancari que no està recolzat per estalvi sinó que els bancs creen del no-res.

El fet de no tenir un centre financer propi implica que els bancs del centre financer on pertanyem -en el cas català, al madrileny- prefereixen donar aquest crèdit a les empreses a qui millor coneixen. És el fenomen de la banca relacional, que basa la seva política comercial en l'historial que el client té amb el banc, cosa que implica que com més anys -de mitjana- un client passa amb el seu banc més unsecured credit tenen les empreses a la seva disposició, aconseguint millor productivitat a llarg termini:

Espanya ocupa un lloc molt baix en la durada de les relacions bancàries a causa del fet que té un sistema financer completament centralitzat i això explica els fenòmens esmentats anteriorment.

Un sistema financer propi es pot començar a construir des dels ajuntaments. Actualment els municipis es financen amb unsecured credit el que agreuja notablement les restriccions financeres de les empreses (per això el Ministeri d'Economia ha provocat superàvits fiscals municipals via regulació) i, per tant, copiar el sistema americà de finançament municipal conjunt -els munis- és bona idea.

La idea és que tots els municipis s'endeuten emetent bons dels quals existeix mercat primari i secundari, cosa que converteix aquest endeutament en transferible i les famílies i empreses tenen una excel·lent oferta d'inversió i estalvi en el seu propi municipi. Juntament amb el capital risc -Barcelona és una potència europea en VC- i un mercat borsari per a pimes català es poden posar els fonaments d'un sistema financer català ben sa i ben sòlid.