Més enllà del 92: la vocació olímpica de Barcelona

Avui fa exactament 30 anys que es van inaugurar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l'esdeveniment mundial que va canviar la història de la ciutat. Les decisions que es van prendre durant la celebració dels Jocs -entre el 25 de juliol i el nou d'agost de 1992- i els 10 anys previs van marcar el rumb de Barcelona, des d'urbanísticament fins a la percepció internacional del territori. Barcelona es va obrir al Mediterrani, amb la construcció de la Vila Olímpica del Poblenou i el Port Olímpic, però també es va obrir al món: abraçant un nou tipus de turisme i atraient nous models econòmics. La cita històrica, que va tenir un impacte econòmic de més de 18.600 milions d'euros, és recordada i analitzada tres dècades després, amb l'enyorança i la mirada crítica que solen acompanyar al pas del temps.

"La fletxa que va llançar l'atleta Antonio Rebollo va caure en el centre del peveter. La flama va prendre i l'estadi sencer va llançar un crit d'emoció i sorpresa. Els Jocs de la XXV Olimpíada estaven oberts. El Rei d'Espanya s'havia dirigit poc abans a tothom. 'Benvinguts tots a Barcelona', va dir en català el monarca." Així relatava El País, un dia després, la cerimònia inaugural de l'esdeveniment esportiu, que va tenir lloc a l'Estadi Olímpic de Lluís Companys -en aquell moment anomenat únicament Estadi Olímpic- i que va comptar amb més de 70.000 espectadors en directe i milers de milions que ho van seguir a través del televisor.

La vocació olímpica de Barcelona

Tot seguit va procedir Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, qui va tenir un paper fonamental en la candidatura dels Jocs: "Ciutadans del món, fa 56 anys s'havia de fer una olimpíada popular en aquest estadi de Montjuïc. El nom del president de l'Olimpíada Popular és gravat allà a dalt, a l'antiga porta de la marató. Es deia Lluís Companys". Maragall va inaugurar el seu discurs recordant l'Olimpíada Popular (1936) que mai es va celebrar, a causa de la guerra civil, i que hauria encapçalat el president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat en acabar la guerra civil, el 1940.

Maragall: "El nom del president de l'Olimpíada Popular és gravat allà a dalt, a l'antiga porta de la marató. Es deia Lluís Companys"

Però aquest no va ser el primer intent fallit de Barcelona per esdevenir la ciutat olímpica: la primera candidatura va ser la de Jocs Olímpics d'Estiu de 1924, que finalment va guanyar París, i per la qual s'havia construït també un estadi, l'Estadi Català, eclipsat anys més tard per l'Estadi de Montjuïc (1929). Avui dia es coneix com el Camp Municipal de Rugbi La Foixarda.

A aquests dos intents, s'hi suma una altra candidatura fallida: la de 1972, un projecte que es va veure frustrat dues setmanes abans que es tanqués el termini de presentació de les candidatures. El desembre de 1965, quan Madrid s'hi va presentar a última hora i el Comitè Olímpic Espanyol la va escollir per davant de Barcelona. La candidatura madrilenya, però, tampoc va guanyar i els Jocs Olímpics de 1972 es van celebrar a Múnich, que es van veure enfosquits per un atemptat terrorista, amb ostatges i una massacre que es va emportar la vida de 12 persones.

A la quarta, la vençuda

A la quarta, en aquest cas, va venir la vençuda. Barcelona va celebrar els Jocs el 1992 després de 68 anys d'intents intermitents i va complir el seu somni olímpic. 9356 atletes, 169 països, 257 esdeveniments, 35.000 voluntaris, 1.876 milions d'euros d'impacte econòmic i un gran llegat d'infraestructures que es van edificar o rehabilitar per a l'ocasió i que van suposar una millora per a la ciutat, el seu potencial i la seva mobilitat.

En el vessant dels intangibles, els JJOO van "posar en valor la modernitat de la capital catalana i altres atributs preexistents com la seva posició geoestratègica privilegiada al Mediterrani a prop dels principals mercats emissors europeus i amb el seu clima o el seu patrimoni natural i cultural (arquitectònic, artístic, gastronòmic...)", explica el professor d'Estudis d'Economia i Empresa de la UOC Joan Miquel Gomis, indicant que aquesta aposta "posteriorment s'ha volgut imitar a altres ciutats olímpiques, sense els mateixos resultats". Un exemple d'aquesta posada en escena és l'Olimpíada Cultural, un esdeveniment alternatiu als JJOO que va oferir activitats culturals durant els quatre anys previs a la celebració dels Jocs i que va servir per escalfar els motors olímpics i crear una expectació i il·lusió social envers l'esdeveniment.

El repte clau: la mobilitat

"Amb els JJJOO es va intentar aprofitar l'oportunitat de canalitzar inversions que la ciutat necessitava", explica Gomis, amb l'objectiu "de donar un impuls a la ciutat i de retruc també al conjunt de Catalunya", afegeix. Van ser els anys del Barcelona, posa't guapa. Es va ampliar i millorar l'aeroport del Prat, es va crear la Vila Olímpica, el Palau Sant Jordi i el Port Olímpic, es van construir hotels, les Torres Mapfre i la Torre de Collserola, i es va remodelar i ampliar la xarxa viària barcelonina, amb les rondes de Dalt i Litoral. "La ciutat dels 15 minuts va començar llavors", va indicar Cristina Salvador, fundadora de l'agència Both, People & Comms, a una taula rodona organitzada a Casa Seat amb motiu de l'exposició Barcelona 92: l'impuls d'una ciutat. I no és una exageració: es van voler connectar 33 kilòmetres en 15 minuts en cotxe.

Salvador: "La ciutat dels 15 minuts va començar llavors"

Abans de la creació de les rondes, la ciutat tenia una mobilitat complexa. "Al carrer Aragó era impossible circular i les rondes van lliura el trànsit", va explicar Estanislau Roca, catedràtic emèrit del Departament d'urbanisme i ordenació del territori UPC, a la Casa Seat.

Lluís Millet i Serra, doctor arquitecte que va formar part de la transformació urbanística de Barcelona ja des de 1981 (11 anys abans de la celebració dels Jocs), reafirma la visió de Roca: "El Pla de Cerdà estava inacabat. Aragó no acabava, Via Augusta no acabava. La ciutat estava plena de taps que t'impedien circular i, a més, tot el tràfic a través, havia de passar per dins de Barcelona", fet que generava una quantitat d'embussos molt gran. El primer repte, afirma Millet, "va ser desfer-nos de tots els taps i nusos". No els preocupava on es faria el bàdminton o la lluita lliure, sinó la mobilitat dins la ciutat. Finalment, les rondes van suposar reduir el trànsit dins de Barcelona fins a un 30%. Encara sort que no van fer la Ronda Litoral amb semàfors, com en un inici havien arribat a planificar.

Millet: "El Pla de Cerdà estava inacabat. Aragó no acabava, Via Augusta no acabava. La ciutat estava plena de taps que t'impedien circular"

Segons el catedràtic de Transport de la UPC Mateu Turró, "Barcelona era una ciutat en decadència, una ciutat de província". Res a veure amb el que es va convertir després. Un exemple el posa amb el Port de Barcelona: "a finals dels anys 70 i principis del 80, el Port de Barcelona volia ser com el de Marsella. Avui dia, ja li agradaria al de Marsella ser com el de Barcelona".

El gran canvi: el turisme

Malgrat que els efectes dels Jocs en el turisme no van ser immediats, sinó que "van ser també fruit de campanyes de promoció posteriors" -segons detalla Gomis-, els Jocs Olímpics del 92 van suposar un canvi significatiu en el turisme a Barcelona: "El perfil del turista va viure una transformació". Si bé l'any 1922, només el 22% dels turistes arribaven a la ciutat per vacances i oci i la gran majoria ho feia per qüestions professionals, "des de fa anys, aquesta relació és inversa i predomina el turista vacacional", afirma Gomis.

Gomis, sobre el turisme a Barcelona: "no es preveia un creixement tan espectacular com el que finalment s'ha produït"

A més, la ciutat va viure posteriorment una explotació turística. Si l'any 1900 pernoctaven a la ciutat 1,7 milions de turistes anuals, pocs anys després aquesta xifra ja era tres vegades més gran. El 2019, any prepandèmic, en van ser 19,5 milions. Segons Gomis, però, "no es preveia un creixement tan espectacular com el que finalment s'ha produït i això ho demostra el fet que, durant la celebració dels Jocs, un percentatge significatiu de places d'allotjament de la ciutat es van canalitzar a través de creuers contractats temporalment per a cobrir la demanda puntual d'aquells dies". La mesura es va prendre per la por a crear una oferta hotelera excessiva per a la ciutat que després no es pogués utilitzar. De fet, en cas que la demanda turística postolímpica no fos suficient, també hi havia previsions de transformar hotels en edificis d'oficines. En l'estratègia dels jocs, "el turisme jugava un rol important, però no únic", afirma Gomis.

I avui? Manca de consens, manca d'estratègia

Ara, 30 anys més tard, Barcelona troba a faltar el consens institucional que va tenir la ciutat en la seva planificació estratègica per a les Olimpíades. L'escenari ha canviat, la ciutat ha envellit i cal actualitzar infraestructures i reflexionar sobre el model econòmic del municipi, l'articulació metropolitana, la mobilitat, l'energia, el model de turisme... Cal una direcció estratègica que "incorpori els tres eixos bàsics de la sostenibilitat, econòmica, social i ambiental, que en l'època de planificació olímpica no tenien la rellevància actual", afirma Gomís.