José María Lassalle: "A la revolució digital, la felicitat és una realitat molt marginal"

José María Lassalle és un reconegut polític i escriptor espanyol, doctor en Dret i professor de Filosofia a la Universitat Pontificia de Comillas, i autor de nombrosos assaigs, publicacions acadèmiques i llibres sobre pensament polític i filosofia. Va estar gairebé una dècada a la primera línia de les decisions polítiques de l'Estat, com a secretari d'Estat de la Societat de la Informació i Agenda Digital (2016-2018) i com a secretari d'Estat de Cultura d'Espanya (2011-2016). Ara dirigeix el Fòrum d'Humanisme Tecnològic d'Esade, mentre col·labora assíduament en mitjans de comunicació i ràdios nacionals. Ens rep a pocs minuts d'entrar en un cara a cara organitzat per Cornellà Creació amb Joan Guàrdia, rector de la Universitat de Barcelona, per parlar justament d'aquest triangle: tecnologia, política i formació, coneixement.

Falten més filòsofs al capdavant de projectes tecnològics?

La filosofia és un pensament que tracta d'interpretar i analitzar la realitat, i la tecnologia és un pensament pràctic, un producte de la ciència que tracta d'intervenir en la realitat, d'actuar-hi. Hi ha una connexió entre totes dues realitats. Ja Plató distingia entre l’episteme i la techne quan reflexionava sobre el pensament i la tècnica, i com havien d’actuar o relacionar-se. I un dels problemes que té avui dia la tecnologia és que ha considerat que és autònoma del pensament. Amb la intel·ligència artificial, per exemple, estem generant una eina extraordinàriament poderosa de transformació del món, de la nostra societat i fins i tot de l’ésser humà i, tanmateix, no hem anticipat els escenaris que intentin identificar per què volem fer això.

La màquina de vapor va revolucionar i canviar completament la societat. Però van ser necessaris 100 anys perquè les societats democràtiques europees aconseguissin establir una equitat al voltant del que provocava el desenllaç de la seva aparició.

Per assentar aquesta quarta revolució industrial que estem vivint, també necessitarem 100 anys?

Pot ser que no tinguem temps. Per primera vegada en la història del temps, la clau cronològica s'ha trencat per viure un temps real, un temps que s'esgota en un present permanent, absolut. El marge de maniobra per poder intervenir en el futur és molt limitat. La tecnologia ha trencat la seqüència cronològica.

Fa possible que ens comuniquem en temps real i ha anat acostumant la nostra ment i les accions humanes a la immediatesa. Amb la qual cosa, la capacitat per dissenyar, preveure i projectar es complica enormement.

La tecnologia ens condueix al present absolut però també a una realitat paral·lela, digital. Estem migrant a un món paral·lel? Fa una mica de por.

No només estem migrant cap a aquest món paral·lel, a través de l'ordinador que tenim introduït a la butxaca o de la realitat immersiva, sinó que estem experimentant el desig d’anar migrant cada cop més temps a aquest món.

Però una vida viscuda a través d’una pantalla, no és menys vida?

Relativament. Si aconseguim no viure davant d’una pantalla, sinó transcendir la pantalla i entrar a l'altre costat, i per tant submergir-nos en una realitat en què la nostra identitat pot ser reiniciada i transformada d’acord amb els nostres desitjos, això suposa una tracció extraordinària per a la humanitat, especialment si aconseguim assolir una semblança d'experiències que repliquin tota la tridimensionalitat corpòria del que és sensible.

Que l’ésser humà resetegi els dèficits corpòris que cadascú de nosaltres tenim i els substitueixi per una idealització que es materialitza, entre cometes, en una realitat immersiva és el somni utòpic materialitzat a través de l'altre costat de la pantalla.

Aquest somni busca satisfer unes necessitats pel que fa a tenir més capacitats, però això vol dir ser més feliç? Aquesta migració tecnològica ens està aportant més felicitat?

Aquest és el gran debat. En el plantejament del desenvolupament de la revolució digital, la felicitat com a concepte filosòfic és una realitat molt marginal. Està subordinada a la utilitat pràctica de les conseqüències que a nivell físic i intel·lectual pot obtenir algú que s'apropa a l'ús d'una tecnologia d'alta definició molt desenvolupada. I en aquest context, existeix una gran amenaça, un risc utòpic: buscar una experiència digital que ens faci oblidar el que som per ser el que desitgem. L'experiència digital ens pot portar a confondre el desig amb la felicitat.

"Hi ha una gran amenaça: buscar una experiència digital que ens faci oblidar el que som per ser el que desitgem i confondre el desig amb la felicitat"

El temps que dediquem els éssers humans a la tecnologia escala d’una manera abrasiva. Les persones adultes no natives digitals estan dedicant de cinc a set hores diàries a la tecnologia, però els joves, la generació Z, n’hi dediquen 8 o 9 hores. I això no deixa de créixer.

La tecnologia ens fa més capaços d’exercir una democràcia de més qualitat o, com bé diu Josep M. Ganyet, la democràcia està morint al núvol?

En gran mesura, el col·lapse de la democràcia liberal té principalment una arrel digital. D’una banda, la irrupció de les xarxes socials i la transformació del coneixement polític en un coneixement algorítmic (que busca únicament generar narratives polítiques que es desenvolupen a través de pantalles) està condicionant la manera com la gent s’aproxima a l’experiència democràtica. Però, a més, la intel·ligència artificial està destruint l'hegemonia que la classe mitjana ha tingut sobre el desenvolupament de les professions liberals. La intel·ligència artificial està substituint el treball intel·lectual d'arquitectes, d'enginyers, d'advocats, de periodistes, de professors…

"El col·lapse de la democràcia liberal té principalment una arrel digital"

I en aquesta substitució paulatina, les classes mitjanes veuen com el valor del seu treball val cada cop menys, fet que provoca un deteriorament de la seva capacitat de renda, del seu habitatge, d'estatus… I això fa que s'enfadin amb la política. No perquè siguin els responsables, sinó per, d’alguna manera, no resoldre el problema que estan vivint. La classe mitjana s’està desalineant de la complicitat que mantenia amb la democràcia des de la Revolució Francesa.

Aquest és un segment social que, en aquests moments, es mostra especialment hostil a la democràcia, però n'hi ha un altre també preocupant: els joves, la Generació Z. Els joves senten que el futur està cancel·lat.

Qui és el ciberleviatà?

El ciberleviatà és precisament aquest poder immens que ha alliberat la revolució digital i que ha expulsat els actors polítics: l’Estat tradicional i el marc de seguretat jurídica que feia possible que la democràcia funcionés. Ens trobem en un territori colonitzat, privatitzat i en mans de les grans corporacions tecnològiques. Ja no ens governen polítics, sinó actors econòmics i corporatius, però no és un sol ens, és un ecosistema. El ciberleviatà és aquest poder que no té nom, no té forma, no té una manifestació institucional concreta.

En aquest ecosistema que ens governa, qui té més poder? El que té les dades, l'algoritme, el programari, els minerals...?

El poder està en el disseny de l'algoritme, perquè és el que fa possible que la informació, les dades, es transformin en coneixement.

"El poder està en el disseny de l'algoritme"

En la seva trobada amb Joan Guàrdia, rector de la Universitat de Barcelona, tindrà un cara a cara amb el món acadèmic, que ha sigut tremendament sacsejat i qüestionat per la tecnologia.

Així és. El futur de l'ésser humà estarà en trobar el model educatiu que permeti a la humanitat aportar un valor afegit a allò que ens doni la intel·ligència artificial. És absurd renunciar-hi perquè evidentment està garantint la prosperitat i, en gran mesura, la gestió correcta de la complexitat de les nostres societats, però hem de trobar com aportar a aquesta intel·ligència artificial una capa de valor superior que estigui en mans dels éssers humans.

No crec que hagin de ser les mateixes màquines les que ens hagin d’ensenyar com governar-les. I per trobar la forma, i relacionar-nos amb la intel·ligència artificial des d'una superioritat cognitiva, ens hem de reeducar.

Reeducar-nos?

Recuperar una altra experiència de coneixement. Més aviat dirigir-nos cap a la saviesa, i no el coneixement. Tornar al cos, que suporta la nostra ment, al món que connecta amb el mamífer, amb la sensibilitat, amb les cures. Hem de ser capaços d’indagar en els nostres principis humanístics, sensibles i crítics, per aprendre a governar, des d’una edat molt primerenca, aquesta criatura. I és en aquesta relació on ens hem de centrar. Perquè al cos hi ha els límits, i la intel·ligència artificial necessita límits.

"Al cos hi ha els límits, i la intel·ligència artificial necessita límits"

Pantalles a les aules, sí o no?

No. La pantalla ha de ser un complement; no pot ser el suport. És el complement a una activitat que ha d’estar assentada sense el contacte amb elles. Bàsicament perquè el disseny de la pantalla està concebut per succionar l’atenció. I el que l’ésser humà necessita, també des d’una edat molt primerenca, és apoderar-se de l’atenció. Estem perdent la nostra capacitat d’atendre.

Què pensa dels bots que ajuden els alumnes a estudiar, fer classes de repàs o resumir apunts?

Si acabem integrant aquests models en la nostra societat, estarem reconeixent el fracàs de l'ésser humà per educar els seus propis congèneres i, per tant, estarem renunciant a la nostra civilització.

La nostra civilització ha nascut de la conversa, del diàleg entre éssers humans. Només cal tornar als orígens de la nostra filosofia a Grècia per entendre que en els diàlegs platònics se'ns està explicant com podem aprendre els uns dels altres.

A través del pensament crític, a través de les preguntes, a través, sobretot, del diàleg empàtic, sobre el que representa aspiracionalment, per exemple, en un nen, ser feliç, sentir angoixa, buscar l’amor, sentir la fatalitat. Necessitem capacitat per alliberar una atenció no en la pantalla, sinó en la mirada de l'altre. Incorporar una pantalla o qualsevol tipus de robot que alteri aquesta connectivitat humana nascuda de la semblança sentimental implicarà que ens haurem carregat, ho dic així obertament, la nostra civilització.

Davant d’aquest panorama digital, hem vist una generació Z que creu que el futur està cancel·lat, la classe mitjana que ha perdut la complicitat que tenia amb la democràcia, hem vist com el nostre poder individual i com a societat ha anat minvant: no controlem la tecnologia que nosaltres mateixos hem creat... Com ens apoderem?

El primer és conscienciar-nos críticament del poder que hem alliberat. La capacitat crítica és l'element fonamental. L’articulació de debats socials i la incorporació d’aquests debats socials a l'agenda política de les societats democràtiques, ha de ser una prioritat. No podrem entendre com gestionar aquests problemes que cada dia ens desborden més, si no entenem que és la conseqüència d’una transició crítica cap a un món hiperautomatitzat que està fent que l’ésser humà sigui progressivament més secundari i marginal.

"Vivim en un món hiperautomatitzat que està fent que l’ésser humà sigui progressivament més secundari i marginal"

Però un cop fem aquesta reflexió, ha d’haver-hi una acció per ser més actius o per recuperar cert poder perdut, oi? Com materialitzem aquesta reflexió?

Individualment, a través de la incorporació d’una sèrie d’hàbits, com rebutjar l’ús tan invasiu de la tecnologia en la nostra vida quotidiana, establint límits, educant els nostres fills en aquesta lògica i afrontant en el nostre dia a dia una recerca d’exemplarització perquè els nostres fills comprenguin que allò que els transmetem és real.

I col·lectivament, fent el que s’ha vingut fent sempre que l’ésser humà ha tingut per davant reptes que desborden la seva capacitat individual: associant voluntats, coordinant-les i organitzant-les per veure si es poden incorporar a les agendes de la política, per traduir-se en polítiques i finalment convertir-se en models de governança.