04
d'Octubre
de
2016
Act.
16
de Gener
de
2017
L'economia catalana té trets marcadament distintius de la resta d'economies del sud d'Europa. Es caracteritza per ser una de les poques economies que creix cap a l'exterior a costa de superàvits comercials. Com a conseqüència es produeixen intercanvis de fluxes financers i migratoris amb l'exterior. Migració, Comerç i Finances són tres fenòmens altament correlacionats. La versió més extensament acceptada de la bombolla immobiliària és que aquesta va començar l'any 2003. Com podem comprovar en el gràfic següent, el cicle alcista en els preus immobiliaris i el crèdit va començar l'any 1997. La característica fonamental del cicle alcista immobiliari català (i espanyol) és la seva iteració amb la inversió pública.
És fàcil apreciar com l'estoc de capital residencial i capital públic s'alimenten mútuament a través de l'estoc de crèdit bancari català. La revalorització del sòl a través de la inversió pública fa augmentar la dependència bancària del sector immobiliari que, alhora, accelera els ingressos públics que es reinverteixen en estoc de capital públic.
Més obra civil que els EUA i Alemanya junts
Durant el període 1997-2008 Espanya va licitar, en valor absolut, més obra civil que els Estats Units i Alemanya junts. L'obra civil absorbeix molts més recursos financers que cap altra activitat productiva, així que l'efecte pervers és doble: no només provoca l'augment dels preus residencials sinó que capta una part important dels recursos financers disponibles. El resultat és l'aparició dels, en termes tècnics, lazy banks, és a dir, el sector bancari finança majorment activitats econòmiques que proporcionen rendes garantides com van ser les hipoteques i l'obra civil.
Quan el sector públic construeix una línia de metro, per posar un exemple, els bancs saben que els preus dels pisos del trajecte augmenten notablement. És per això que concedeixen crèdit per construir-hi també pisos: saben que l'augment de la població comportarà hospitals, escoles i tot tipus d'obra pública que augmentarà els seus beneficis. Per quin motiu els bancs haurien d'assumir risc finançant tecnologia o indústria? No tenen cap incentiu: a curt termini el més segur és finançar hipoteques i obra civil.
Quines conseqüències té per l'economia catalana?
Un dels trets característics de les empreses catalanes és la seva grandària reduïda. Això les fa especialment sensibles als canvis en les condicions financeres; en altres paraules, si les comparem amb altres països europeus, descobrim que les empreses més grans absorbeixen gran part del finançament disponible i, per tant, de facto les pimes catalanes viuen sota restriccions financeres permanents. El sistema fiscal espanyol, concretament les cotitzacions socials a càrrec de l'empresa, no fa més que agreujar el problema.
Quina és la causa d'aquest fenomen? La dependència de l'endeutament del preu de la propietat residencial: Un recent treball analitza l'impacte del nivell de preus del mercat immobiliari en les pimes d'Espanya, Itàlia, França i el Regne Unit. Els resultats demostren que l'endeutament de les pimes no depén de la iteració entre preus immobiliaris i fluxos internacionals de capital i sí de l'edat de les empreses i de la seva grandària. La conseqüència és que existeix un vincle molt fort entre inversió, endeutament i nivell de preus de la propietat residencial.
Impacte preu de l'habitatge
Per una banda, les empreses velles tenen avantatge comparatiu sobre les noves en la captació de crèdit i finançament, cosa que ajuda a entendre les dificultats de les pimes per capitalitzar-se i créixer per aprofitar economies d'escala. El motiu és que les empreses que fa anys que estan establertes són més propenses a tenir immobles en propietat i a emprar-los com a garantia per a l'obtenció de finançament.
El gran es menja el petit
Per una altra, la dimensió de les empreses també és una variable significativa a l'hora d'entendre les pautes d'endeutament de les pimes. A mesura que els preus residencials augmenten, les empreses més grans s'endeuten més que les petites. Un altre cop l'explicació és la mateixa: les empreses més grans són més propenses a ser propietàries d'immobles que poden utilitzar com a garantia per endeutar-se.
Aquest endeutament de les pimes causat pel mercat immobiliari es trasllada a la inversió i l'ocupació, però ho fa de forma tant sorprenent com natural. La inversió i l'endeutament tenen una relació positiva com és esperable, en canvi la relació entre la creació d'ocupació i la inversió no segueix les mateixes pautes. L'evidència mostra que les empreses que, per edat i dimensió absorbeixen l'oferta de crèdit per endeutar-se i invertir, no contracten més empleats que aquelles que tenen restriccions creditícies i que, per tant, inverteixen molt menys. El resultat és que la creació d'ocupació es concentra intensivament en la construcció i derivats.
Aquests resultats són molt intensos per a Espanya i en menor mesura Itàlia, mentre que per França i el Regne Unit aquestes relacions són inexistents. Catalunya necessita canviar dràsticament la seva política d'obra civil i també la forma de regular. La regulació espanyola, com la italiana, en contraposició a la francesa o la italiana, tendeix a garantir molt les rendes per llei (Responsabilitat Patrimonial de la'Administració -RPA-, llei hipotecària, convenis públic-privats, dèficit tarifari, plans PIVE són només alguns exemples prou coneguts) i els efectes sobre la competència són molt perjudicials. Gerard Llobet, Doctor en Economia per la Universitat Pompeu Fabra i un dels especialistes destacats sobre asimetries d'informació i competència, ha escrit reiteradament sobre la nefasta regulació existent al nostre país i els elevats costos de transacció que suposa en termes de renda disponible del consumidor.
Aquests resultats tan anormals, només cal mirar la taula, impliquen que el sector immobiliari és un dels factors que expliquen la baixa competitivitat de les pimes catalanes i la baixa taxa de creació d'ocupació en cicles expansius. És necessari corregir aquest desequilibri intern que, per algun motiu, va començar el 1997 i encara avui sembla perdurar.
És fàcil apreciar com l'estoc de capital residencial i capital públic s'alimenten mútuament a través de l'estoc de crèdit bancari català. La revalorització del sòl a través de la inversió pública fa augmentar la dependència bancària del sector immobiliari que, alhora, accelera els ingressos públics que es reinverteixen en estoc de capital públic.
Més obra civil que els EUA i Alemanya junts
Durant el període 1997-2008 Espanya va licitar, en valor absolut, més obra civil que els Estats Units i Alemanya junts. L'obra civil absorbeix molts més recursos financers que cap altra activitat productiva, així que l'efecte pervers és doble: no només provoca l'augment dels preus residencials sinó que capta una part important dels recursos financers disponibles. El resultat és l'aparició dels, en termes tècnics, lazy banks, és a dir, el sector bancari finança majorment activitats econòmiques que proporcionen rendes garantides com van ser les hipoteques i l'obra civil.
Quan el sector públic construeix una línia de metro, per posar un exemple, els bancs saben que els preus dels pisos del trajecte augmenten notablement. És per això que concedeixen crèdit per construir-hi també pisos: saben que l'augment de la població comportarà hospitals, escoles i tot tipus d'obra pública que augmentarà els seus beneficis. Per quin motiu els bancs haurien d'assumir risc finançant tecnologia o indústria? No tenen cap incentiu: a curt termini el més segur és finançar hipoteques i obra civil.
Quines conseqüències té per l'economia catalana?
Un dels trets característics de les empreses catalanes és la seva grandària reduïda. Això les fa especialment sensibles als canvis en les condicions financeres; en altres paraules, si les comparem amb altres països europeus, descobrim que les empreses més grans absorbeixen gran part del finançament disponible i, per tant, de facto les pimes catalanes viuen sota restriccions financeres permanents. El sistema fiscal espanyol, concretament les cotitzacions socials a càrrec de l'empresa, no fa més que agreujar el problema.
Quina és la causa d'aquest fenomen? La dependència de l'endeutament del preu de la propietat residencial: Un recent treball analitza l'impacte del nivell de preus del mercat immobiliari en les pimes d'Espanya, Itàlia, França i el Regne Unit. Els resultats demostren que l'endeutament de les pimes no depén de la iteració entre preus immobiliaris i fluxos internacionals de capital i sí de l'edat de les empreses i de la seva grandària. La conseqüència és que existeix un vincle molt fort entre inversió, endeutament i nivell de preus de la propietat residencial.
Impacte preu de l'habitatge
| País/ | Grandària d'empreses/ | Edat empreses/ | Dep. Fin. Extern |
| ESP | 0,84 | 0,55 | 0,16 |
| UK | 0,13 | 0,01 | 0,08 |
| FRA | 0,05 | 0,06 | 0 |
| ITA | 0,78 | 0,26 | 0,22 |
Per una banda, les empreses velles tenen avantatge comparatiu sobre les noves en la captació de crèdit i finançament, cosa que ajuda a entendre les dificultats de les pimes per capitalitzar-se i créixer per aprofitar economies d'escala. El motiu és que les empreses que fa anys que estan establertes són més propenses a tenir immobles en propietat i a emprar-los com a garantia per a l'obtenció de finançament.
El gran es menja el petit
Per una altra, la dimensió de les empreses també és una variable significativa a l'hora d'entendre les pautes d'endeutament de les pimes. A mesura que els preus residencials augmenten, les empreses més grans s'endeuten més que les petites. Un altre cop l'explicació és la mateixa: les empreses més grans són més propenses a ser propietàries d'immobles que poden utilitzar com a garantia per endeutar-se.
Aquest endeutament de les pimes causat pel mercat immobiliari es trasllada a la inversió i l'ocupació, però ho fa de forma tant sorprenent com natural. La inversió i l'endeutament tenen una relació positiva com és esperable, en canvi la relació entre la creació d'ocupació i la inversió no segueix les mateixes pautes. L'evidència mostra que les empreses que, per edat i dimensió absorbeixen l'oferta de crèdit per endeutar-se i invertir, no contracten més empleats que aquelles que tenen restriccions creditícies i que, per tant, inverteixen molt menys. El resultat és que la creació d'ocupació es concentra intensivament en la construcció i derivats.
Aquests resultats són molt intensos per a Espanya i en menor mesura Itàlia, mentre que per França i el Regne Unit aquestes relacions són inexistents. Catalunya necessita canviar dràsticament la seva política d'obra civil i també la forma de regular. La regulació espanyola, com la italiana, en contraposició a la francesa o la italiana, tendeix a garantir molt les rendes per llei (Responsabilitat Patrimonial de la'Administració -RPA-, llei hipotecària, convenis públic-privats, dèficit tarifari, plans PIVE són només alguns exemples prou coneguts) i els efectes sobre la competència són molt perjudicials. Gerard Llobet, Doctor en Economia per la Universitat Pompeu Fabra i un dels especialistes destacats sobre asimetries d'informació i competència, ha escrit reiteradament sobre la nefasta regulació existent al nostre país i els elevats costos de transacció que suposa en termes de renda disponible del consumidor.
Aquests resultats tan anormals, només cal mirar la taula, impliquen que el sector immobiliari és un dels factors que expliquen la baixa competitivitat de les pimes catalanes i la baixa taxa de creació d'ocupació en cicles expansius. És necessari corregir aquest desequilibri intern que, per algun motiu, va començar el 1997 i encara avui sembla perdurar.